Les borses d'escombraries

Va ser quan va sortir de l'ascensor. Allà estaven. Just enfront de la porta. Quatre enormes borses d'escombraries de color blau. Repletes fins a gairebé desbordar. Podia veure's com sota elles s'havia format ja un petit toll pudent. Però en que cony estava pensant aquella gent?. Per allà jugaven nens i ves a saber quina infecció podien enxampar en aquelles condicions. A més, li indignava que la gent fos tan porca. Segurament el mateix tipus de gent que després obliguen a les visites a descalçar-se perquè no els embrutin el parquet. Feia ja setmanes que es venia repetint l'incident. Era costum en l'edifici que a certa hora, el porter deixés un cubell d'escombraries per planta, on els inquilins dipositaven les seves deixalles. Després el porter tornava a passar, ho recollia tot i ho llençava al seu lloc corresponent. Però ultimamente, certes persones, sense esperar que el porter deixés el cubell, decidien deixar les escombraries escampades pel terra. A conseqüència d'això, s'havia produït ja una desagradable taca en el sòl que no havia manera de netejar. Passant per sobre de les borses, va arribar a la seva porta i va entrar a casa. Va buscar un foli i un bolígraf i va escriure un cartell on es recordava que havia un horari per a deixar les escombraries i un lloc adequat on fer-lo. Tot escrit de forma molt educada, així donaria una lliçó a aquests incívics. Amb un xic de cinta adesiva, va penjar el cartellet a la paret. Just damunt de les borses de deixalles. Així qui tornés per allà, veuria el rètol i encara que fora per vergonya, evitaria abandonar de qualsevol manera la seva porqueria. La cosa va semblar funcionar durant un temps. La taca marronosa no desapareixia, però almenys no es trobava amb les escombraries impedint-li el pas. No obstant això, un dia, al tornar del treball, allà estaven altra vegada. Blaves, a punt de desbordar i supurant aquest líquid impossible de netejar. Va notar com se li accelerava el pols i creixia la seva indignació. Tal com va entrar a casa va anar a agafar el bolígraf i un foli. Aquesta vegada deixà l'educació a un costat i va redactar una nota en la qual convidava als porcs a anar-se a viure a una granja i a deixar l'escala per als veïns que fossin més cívics. Ho va penjar exactament on va penjar l'anterior i novament va semblar funcionar. Per uns dies, almenys. No va passar molt de temps abans que el cartell perdés el seu efecte intimidant i tornessin a aparèixer les borses d'escombraries. Indignat, va desistir de la idea de penjar noves notes. Al matí següent, el porter havia retirat ja les deixalles. Quan va arribar de treballar, es va trobar que aquella vegada, el replà de l'escala estava net. El veí que embrutava l'escala encara no havia actuat, així que va decidir passar-se la nit esperant al culpable. Es sentà en el sofà i en complet silenci va esperar un senyal. Qualsevol cosa. So d'algun objecte arrossegant-se, el so d'uns passos, o el d'una porta que s'obre. No obstant això, cosa estranya, en aquella ocasió regnava el silenci absolut en l'edifici. No li va importar. Estava decidit a trobar al culpable i a dir-li quatre coses. Mentalment anava repassant la conversa que tindria. Què li diria?. Mil diàlegs imaginaris passaven pel seu cap. No obstant això el temps anava passant i no res s'escoltava. Va sortir un parell de vegades de casa, però van resultar ser falses alarmes. De cop i volta va sonar el despertador i es va despertar sobresaltat. S'havia quedat dormit! Esperant en va, el somni li havia vençut. Es va vestir a tot córrer, va prendre el seu cafè i va sortir cap a la feina. El primer que va trobar al sortir, van ser les borses d'escombraries del seu veí. Vermell d'ira va anar a per un ganivet i començà a tallar-les totes, espargint pel sòl tot el seu contingut. Trossos de carn, envasos d'iogurts, cartrons de llet, pells de fruita. Tot pel sòl com si de macabres budells es tractés. Va tornar a casa, es va rentar la cara i va marxar a treballar.