L'endemà

El record és com un refugi,
Inexpucnable, més que qualsevol fortalesa,
Taverna del passat,
Destí del present.
El passat és com un llibre escrit,
Pot rememorar les seves págines,
Les podrás tornar a gaudir,
Però mai les podrás tornar a viure.
El passat és l'últim refugi,
El refugi del deseperat,
Cura temporal pel dolor.
El passat és la lúcida tristesa,
Una mirada fonda i vehement,
Que no vulnera límits i reposa,
En qualsevol objecte.
I l'endemà és el seu company de viatge,
I el seu company de camí,
On va el passat, va l'endemà,
Sempre estan així.
L'endemà és l'esprança,
L'endemà és el futur,
És el canvi cap a millor,
És una mirada expectant,
És el reflex del futur.
Ta llunyà com la mar i tan incert,
Desde aquest balcó inmens de meravelles,
Vent sobre vent i fulla sobre fulla,
L'esgarrifança de la pell i el pur,
Enyor de tot, intens com un miratge.
L'endemà la teva veu será la meva,
Quan jo no hi sigui i esfullem plegats,
Roses d'algún melangiós capvespre,
I teves la meva abséncia i neguit.
L'endemà s'escoltarà el nostre prec,
Que será com una rosa desclosa i roja,
Que s'alçarà fins al cel,
I cobrirà de benaurançes,
Les nostres pobres vides.
S'em desvía la mirada camins enllà,
Perseguint la figura lenta i tranquil·la de l'endemà.
No m'espera res més,
Que el vel secret i fugitiu,
D'aquell qui s'amaga rera les roques,
D'aquell qui m'espera a cada cantonada,
D'aquell qui fa que les roses es desclosin,
En una melangía d'olors,
De l'endemà.