L'endemà de tot

sobre la relativitat de les coses i el món, que mai no és el nostre món, ni el dels altres, ni el dels d'ahir ni el dels demà. Perquè quan hagim mort... "les coses importants de la vida segueixen existint encara que jo ja no hi sigui".

L'essencial és viure i fer-ho amb intensitat, més enllà de creure que tot el que fem tingui una especial rellevància. Coses com aquestes que tan magníficament descrius aquí, ho corroboren:

"...I algú gaudirà els matins serens de diumenge: la magdalena del nen a la cuina de casa, la veu de la mare mentre sonen les sardanes i els instants deturen el ritme amb una mandra dolça.
I al més recòndit del bosc, dos amants fan l'amor amb delir. L'essencial és tant viu com ahir, com fa mil anys, com sempre..."

Les petiteses són les millors coses que ens poden passar, sempre que en sapiguem gaudir i apreciem, precisament això, la grandesa de la seva petitesa.

Et llegeixo molt més del que et comento, Jeremias, i em sap greu, Els teus relats sempre tenen un segell especial de bona escriptura, detallada, acurada, riquíssima de vocabulari i precisa. En els teus escrits, les paraules sempre semblen brollar soles.

Per a mi va ser tot un honor compartir amb tu la meva darrera aventura reptaire. Com sempre, els teus textos són de qualitat garantida. Espero que el pengis i així te'l podré comentar com es mereix.

Una abraçada, Jeremias. Fins la propera.

Hola Jeremies! He llegit el relat lentament, tot i que de seguida l'he recordat del repte. Em va agradar molt i em segueix agradant igual o més. M'encisen els teves paraules, una bella prosa poètica. En quant al fons del relat, és una idea que podria donar de sí però que ja és molt bona tal com és, no crec que aquest relat en concret necessiti més linies.
Gairebé em sento "dolentota" per mostrar-te aquest error:

"L'essencial és tant viu com ahir, com fa mil anys, com sempre..." (seria tan)

I una frase que no he acabat de veure clara:

"L'endemà de tot... és l'ara de molts, i fou el passat d'altres que encara no hi són... " (per mi seria "i el passat d'altres que ara ja no hi són")

La resta, un relat magnífic! (com sempre jeje)
Petons riallers i una abraçadota, és tot un honor rebre la teva dedicatòria! ;)

un passatge de "Fulles d'Herba" d'en Walt Whitman, poeta que a mi també em va marcar profundament i mai, mai deixo de llegir.

Els teus mots fan un cercle de vida, un abans, un ara i un després, que en el fons, són el mateix. Com aquelles ànimes que un dia van viure que no deixen de ser el nostre reflexe impassible.

M'encanten la força i l'optimisme d'aquest cant i la subtil indiferència cap a la foscor i el plor.

Gràcies per escriure aquest tresor de paper.

gypsy

feia temps que no podia llegir gaires relats, ja m'ha començat la feina i uff,
m'ha agradat molt es relats, la veritat.
aviam si vens al sopar de relataries a roses, jo al ser es poble des costat i tan que vindré.
vagi molt bé, i ara els caps de setmana intentaré llegir-te més
adeussss