L'AVI DE LA NIT

Un relat de: Lluís Berenguer


Seia totes les nits
al banquet de pedra,
baix el galà de nit.
Jo l'observava
des de la meua finestra.
Una bombeta de 25W
donava penombra
a aquell carrer
de terra i de pedres,
front l’estació d’Alacant.

Dos punts de llum verda,
minúsculs però cridaners,
m’indicaven el ras de terra,
i a prop seu,
com restes de tronc
d’arbre mort,
s’intuïen els seus peus.

Finals de Juliol,
grills i lluernes,
un cel farcit d’estrelles
feia d’aquell lloc
l’escenari d’allò que,
hui, cinquanta anys després,
he comprés.

Amb la mà al gaiato,
es passava més d’una hora
mirant el cel,
dia rere dia
durant aquelles nits d’estiu.

Amb la lluna plena,
de tant en tant,
un xicotet reflex
al voltant del seu rostre
brillava fugaçment,
misteri inquietant
d’aquell meu enteniment infantil...
aquella innocent mirada
mai hagués pogut sospitar
que estava plorant.

Immers en aquell record
camine cap el port i,
com apareix la font
al punt de morir de set,
davant meu un vell veí (nonagenari)
d’aquell carrer que ja no hi és,
ni les llars, ni la floresta, ni l’arbreda,
ni els seus petits éssers vius...
sols la memòria ho vivifica.

Al desig durant tants anys
de saber sobre aquell iaio,
hui les paraules d’aquest encontre
dicten l’argument final
a aquella escena d’infantesa.

Sebastià havia sigut jove,
com tots,
i havia estimat molt,
com quasi tots.

La guerra, maleïda guerra,
arrossegà sobre les pedres
la seua joventut.
Enamorat de la Maria
anà cap el front,
el pare i la mare,
la casa i la terra,
el foc i la trinxera ,
el fred i la mort...
esgotat de cos i del pensar,
acabà la guerra boja.

Ja res seria igual,
l’estimada, esposada
amb un senyoret del règim,
el pare occit junt la bomba
que destruí la llar,
la mare marginada
per pobra i per roja...

Llaurant, pintant, obrant,
Sebastià es guanyava la vida com podia
al servei dels senyorets,
mentre aquests alternaven
celebracions, església i putes, religiosament.
Maria, envellida, deprimida, maltractada
i obligadament submisa,
com dictaven aquells temps
contra el quals lluità aquell iaio.

Hui no es veuen les estrelles
des d’aquest lloc on seia,
un cel contaminat de llum
no et deixa cap opció,
ni cap arbre ni cap grill
sobreviu a aquest asfalt.

Però, ara mateix!
Tanque els ull i recorde,
em venen unes paraules...

«Vestigis d’un foc que va cremar
amb el fruir de les flors
i el desig dels seus colors,
en aquella primavera usurpada.
Aquelles estrelles... espurnes d'amor,
força oculta que li treia les llàgrimes...

Sí, com fullam solitari,
groc i esmorteït,
el vent se’l va emportar
d’aquell indret, per sempre.
Ell, Sebastià,
fou vestigi d’un foc que va cremar...
sols un instant»







































Comentaris

  • L'avi i els records[Ofensiu]
    Prou bé | 15-10-2021

    Bon relat/poema per tot el que dius i com ho dius. L'avi amb el seu gaiato passa la nit recordant i plora per tot el que ha perdut i per tot el que mai tindrà...
    Molt sentiment hi ha rere les paraules que van explicant....una història trista i melanconiosa. M'ha agradat molt.
    Amb total cordialitat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: