Las Flores de la Vida

L'Havana a la nit sempre és plena de color i d’alegria. M’estava en un bar rònec amb vistes a la platja. Sonava Noche Cubana cantada per Pepe Reyes. Jo, recordava una versió de la mateixa cançó d’Omara Portuondo. Que fàcil era deixar-se portar per la melodia i oblidar els problemes. Vaig demanar el tercer Mojito de la nit. Un nen se’m va acostar, em va demanar diners. Va engrapar les monedes que em quedaven a la butxaca i va marxar esperitat i content.
Al matí havia gaudit d’una de les platges de Varadero, d’aquell Sol que em cremava la pell i m’alentia els pensaments, de l’aigua caribenya tan blava, tan neta. El millor de Cuba era la gent, amb aquell goig de viure innat que els fa suportar l’insuportable.
Aquell bar on em trobava, vell i gastat, em semblava acollidor. Gairebé em sentia com a casa. Aleshores, va entrar una noia molt jove. Allà, totes les noies són joves. Tenia uns ulls foscos, una mirada penetrant i un cos felí. Va asseure’s al meu costat i em va somriure. Em va dir que es deia Celia. Li vaig demanar una copa que ella acceptà agraïda. La música havia canviat, les notes de Las Flores de la Vida de Compay Segundo envaïen l’atmosfera del local. Ella parlava amb dolcesa i jo l’escoltava com si el món s’hagués aturat. La nit tot just començava.



gypsy