L'Arnau i el Francesc

Els núvols es van obrir i ell va aparèixer per primer cop aquell dia. El Sol començava a brillar, i ja eren quarts de tres de la tarda. Per fi es dibuixaven al terra i a les parets les ombres perfilades dels arbres i edificis. Es vaticinava una tarda perfecta, si més no per fer allò que més li agradava fer a l'Arnau: res! La temperatura era ideal per estirar-se al sofà i empassar-se qualsevol cosa que li oferís la televisió, ja fos l'infantil programa de dibuixos animats o l'avorrit concurs de preguntes massa intel·lectuals per a ell. Fins i tot, l'Arnau estava disposat a mirar alguna recargolada telenovela veneçolana o un d'aquells típics espais de sobretaula, amb un públic ple de iaies grasses ventant-se mentre alguna mestressa de casa confessava davant de tot el país que el seu marit li havia posat les banyes amb la secretària. Quina poca vergonya! Qualsevol cosa per a apalancar-se al sofà i no aixecar-se'n fins que fos fosc.
I és que les vacances tenen aquestes coses. Te les has de planificar molt bé i assegurar-te'n l'èxit amb plenitud. Sinó, a l'Arnau podria sortir-li alguna feina d'estiu, d'aquelles en què no solament et sents explotat i fastiguejat per quedar-te sense vacances, sinó que també et veus obligat a oferir una bastant considerable quantitat del teu miserable sou als pares, ja que del contrari, et ratllen i ratllen amb la mundialment famosa història de que ells a la teva edat ja treballaven i guanyaven no sé quantes pessetes i totes anaven destinades a casa… millor cobrar la meitat, o res, i no sentir-los durant els tres mesos, pensava l'Arnau. Però aquest any intentaria escapolir-se'n, de treballar, és clar. Amb el cuento de que era universitari i tal, havia convençut els seus pares perquè el deixessin viure tranquil durant l'estiu. No volia maldecaps, ni obligacions, ni rotllos moralistes dels seus vells.
La tarda es presentava entretinguda. Amb el comandament a distància en una mà i la bossa de "Doritos" en l'altra, l'Arnau es va escarxofar al sofà. Segons la secció corresponent de la revista del cor que comprava sa mare, el programa de la tarda d'Antena 3 tractaria l'interessant tema: "Soy feo pero ligo más que mis amigos guapos". Bé, com a mínim avui no hi hauria dones maltractades! En cinc minuts, l'estupidesa d'aquella programació (i les iaies grasses del públic) el van avorrir. TV1. En Carlos Eugenio, agafant fortament les mans de la seva mare, moribunda en un llit d'hospital, rebia la notícia, per part de la seva tia anomenada Carmen Samantha, de que no era fill de qui es pensava, sinó de l'altra germana, la Dolores Jennifer, que morí en un tràgic accident en incendiar-se el graner de la casa on va néixer. Tot això amb el repetitiu "piiip" de la màquina de les constants vitals de fons. S'havia de ser molt malalt per escriure aquelles sèries de tres mil capítols.
Encara que l'Arnau programés una tranquil·la tarda televisiva, sempre sortia algun entrebanc que li desmuntava els plans. I quin entrebanc pitjor podia sorgir-li que no trobar cap canal que emetés res realment interessant.
Que estarien fent a la segona? El noi va suposar que algun d'aquells documentals d'animals, potser de la sabana africana. Amb elefants, lleons… I al 33 farien dibuixos. Sèries repetides, segurament. D'aquelles que ja va veure quan era un marrec.
La passivitat del noi i les poques ganes de fer res el van vèncer, i l'Arnau va prémer el botó vermell del comandament. La pantalla era ara fosca i el silenci tornava a aparèixer en el menjador. El xicot es va quedar uns segons, gairebé minuts, amb la mirada encara enganxada a l'aparell, com si no s'hagués adonat de que instants abans ell mateix l'havia parat. Però no és que el noi estigués empanat; estava pensant! Intentava trobar alguna cosa per fer que el tragués de l'avorriment en què estava sotmès. Però sense passar-se: tampoc no era qüestió de cansar-se!
Es va aixecar lentament del sofà, amb una mandra impressionant. Hauria trobat alguna activitat divertida i gratificant que li fes oblidar el fracàs dels seus plans televisius d'aquella tarda? Va fer dos passos cap a la dreta, cap allà on hi havia la tauleta del telèfon. Era inalàmbric, així que el va agafar i es va deixar caure de nou sobre el sofà. Per què no? Trucaria al Francesc, el seu millor amic. Potser ell tindria ganes de quedar per fer alguna partideta a la Playstation o d'anar a donar una volta per les Rambles.
-Si? Qui mana?
L'aguda veu de l'àvia del Francesc el va informar de que ja havien despenjat. En no respondre de seguida, l'anciana va repetir amb més força aquella pregunta inicial.
-Que hi és, el Francesc? -va preguntar per fi.
-Qui el demana? -deia la següent pregunta d'aquell interrogatori telefònic.
-El seu amic Arnau! -va cridar ell, recordant que la dona tenia problemes auditius.
-Ay, nena, no cal que cridis tant, que ja et sento!
Quina mania de dir-li "nena" que tenia la vella! Sempre igual! Ja fos per telèfon o quan anava a casa del Francesc, aquell coi de dona li deia "nena". Que potser no tenia un aspecte i una veu prou masculins, l'Arnau?
El silenci va ocupar la línia. Segurament l'àvia havia anat a buscar el seu nét; però no era així. La seva sorollosa respiració va fer adonar l'Arnau de que el seu interlocutor seguia enganxat al telèfon.
-Qui m'ha dit que era? -va demanar de nou la dona.
-L'Ar-nau! -va respondre el noi, intentant vocalitzar bé.
-Ah! Ja m'ho semblava que eres el seu amiguet! -semblava que per fi s'havien entès i l'objectiu de la trucada s'apropava-. NEEENN!! -segurament la dona no s'havia apartat de l'aparell per cridar al Francesc, i això ho havia notat, l'Arnau, i sobretot els seus timpans, que es van posar a xiular. O potser era l'audífon de la vella?
El noi va esperar uns instants, encara ajagut sobre el sofà, que el seu amic s'hi posés.
-Hola, tiu! -va dir la familiar veu del Francesc.
-Joder, amb la teva iaia! -es va queixar l'Arnau-. Gairebé em deixa sord!
-M'ho dius a mi, que no estava ni a dos metres quan a fotut el crit? -va confessar.
L'Arnau es va esperar una estona, tot pensant com començar.
-Vols fer alguna cosa? -va preguntar-. És que estic avorrit. Què estaves fent, tu?
-No sé, tiu… Estava apalancat i… -va fer mandrós-. Tu què vols fer?
-Doncs no ho sé. Podríem anar a donar una volta, no?
Una altra vegada, silenci. Ja? Tan aviat?
La situació era delicada. El Francesc era una de les poques persones més gandules que l'Arnau, i treure'l de casa un dia de cada dia era d'allò més complicat. S'havia de trobar alguna cosa que el motivés, un esquer perquè piqués. Semblava, de moment, que la proposta no l'havia convençut. L'Arnau s'hauria d'esforçar una mica més si volia quedar amb el seu amic.
-Vols que fem unes partides a la Play? -va seguir oferint l'Arnau, canviant de tàctica-. Recordes la pallissa que et vaig fotre l'altre dia? No vols venjança?
A veure ara… Potser ferint-li l'orgull el Francesc accediria a fer alguna de les coses que l'altre proposava.
-No sé… -va respondre indiferent-. És que estic molt bé a casa, apalancat! Vine tu! -va demanar, intentant dur l'Arnau al seu terreny.
-Si, home, i que més! -va cridar, cabrejat-. L'últim dia ja vaig venir jo, no te'n recordes?
Sempre es barallaven per aquest tema, i és que cadascú preferia rebre a l'altre abans que haver de sortir del seu domini. Més que res era una qüestió de mandra. I ells dos en tenien molta.
-Què? A casa teva? -va fer memòria el Francesc-. Va ser a la meva, o no recordes que et vas fotre tot el paquet de galetes Príncipe?
-Oh, que cabron -va exclamar l'Arnau-. Aquell dia no conta perquè no em vas voler acompanyar al videoclub a tornar la peli.
-Mira, tiu, si no vens tu a casa meva, passo de sortir -va sentenciar.
-I si em vens a buscar? -va proposar després-. I després tornem a casa teva i ens hi quedem. Què et sembla?
-Si, mira, vinc i torno per no res. No et fot!
L'Arnau s'imaginava al seu amic estirat al sofà, però com que en aquells moments sentia tanta ràbia envers ell, se l'imaginava ajagut d'una manera molt més escarxofada que en la que ell es trobava, que ja ho era molt. Per la seva banda, el Francesc s'imaginava l'Arnau mal assegut i rascant-se alguna part del seu cos. Es coneixien molt bé, aquest parell. Feia molt anys que eren amics, des de que els dos es van comprar una Super Nintendo cap allà el 93 i es canviaven jocs. Llavors ja quedaven per fer partides i es trobaven amb el mateix problema: tots dos preferien quedar-se a casa i ser l'amfitrió. Però amb el temps, a part de les consoles, han tingut més afeccions, tot i que la seva passió pel "pànxing" ha estat sempre la mateixa.
-Ja està! -va clamar exaltat l'Arnau-. Tinc una idea.
-Digues -va demanar el Francesc, sorprès per la iniciativa del seu amic.
-No sortia avui el nou CD d'Offspring?
-Si, oi?
-Doncs anem a l'FNAC, a veure si ja el tenen -va concloure.
-Què? -va saltar l'Arnau-. I te'l compraràs? Però si pots baixar-te el CD per Internet!
-No! M'agrada tenir-los originals, a mi! -va sincerar-se.
-Vale. Quedem dins de cinc minuts.
-Vale.
Els dos van penjar al mateix moment. L'Arnau es va aixecar d'un bot del sofà, ara ja més animat i convençut de que faria alguna cosa interessant. Se'n va anar cap a la seva habitació i es va posar les bambes desgastades que gairebé ja tenien tres anys. Es va pentinar amb les mans el rebombori que tenia al cap i va agafar les claus que sempre guardava en algun lloc de l'escriptori. Va creuar el passadís, el rebedor, i va obrir la porta del pis. Vivia en el segon primera d'un edifici de vivendes prop de la plaça Universitat, on estudiava. Va sortir al replà de l'escala i va tancar la porta amb clau, per si de cas. Darrere seu, el veí del segon segona també obria la porta.
-Hola, tiu! -el va saludar el Francesc.
-Hola, tiu! -el va correspondre l'Arnau.
Sí, eren veïns, des de sempre, a part dels millors amics, però tan ganduls que preferien agafar el telèfon i enriquir la companyia telefònica a ca
minar deu metres i trucar al timbre de la porta.