L'Arnau i el Francesc 8. Alegria familiar gràcies a la bona notícia

Alegria familiar gràcies a la bona notícia

La mare li va posar al plat unes quantes croquetes. L'Arnau se les va mirar desganat i sense massa interès. Estava enamorat o nerviós o és que potser les croquetes eren de peix, i a ell no li agradaven. El pare se les menjava senceres, posant-se-les a la boca i d'una mossegada… glup! Gola avall. I la Mercè les tallava en una perfecta línia recta amb el ganivet i després les mastegava, com a mínim unes quaranta vegades, ja que així li havia recomanat el metge.
El noi en va punxar una amb la forquilla i se la va apropar a la boca, però s'ho va pensar millor i la va redreçar cap al nas, per olorar-la amb detall i descobrir-ne la composició. El seu nas es va moure, els forats es van eixamplar per deixar passar aquell flaire a refregit que ocultava qualsevol altre olor.
-Mare, de què són? -va preguntar, tornant la croqueta al plat.
-Fill, menja-te-les, que no hi ha res més -va respondre posant-se aigua al got.
Potser la vista li funcionaria millor. Va repescar la croqueta i se la va col·locar a l'alçada dels ulls, per observar-la detingudament. Però aquell color marró típic de croqueta no el va ajudar massa. La va tornar al plat, i la pobra croqueta marejada va ser partida en dos trossos, per la meitat, per la mateixa forquilla que l'havia estat torturant. Ara només una d'aquelles parts era el conillet d'índies que l'Arnau buscava. El farcit, si en podem dir així, no mostrava cap cos estrany que resolgués el dubte. La pasta era blanca i cremosa, i potser ara desprenia una olor més intensa que abans, així que el xicot va repetir el procés d'acostar-se-la al nas i ensumar profundament aquella croqueta.
-Beeeecsss!!! -va exclamar amb una cara de fàstic impressionant-. Són de bacallà! No en vull!
-Te les menges! -va cridar el pare, cabrejat per aquell infantil comportament-. Totes!!
-Vinga, Arnau, que sembla mentida que tinguis vint anys, eh? -va fer la mare, compadint-se.
El noi es va omplir el got fins dalt. Es va posar la forquilla i la croqueta a la boca i, amb el nas tapat, es va empassar la meitat d'aquella "cosa". Ràpidament, va fer un llarg glop d'aigua i s'ho va empassar tot de cop. Ja estava, s'ho havia menjat. Però encara ni quedaven quatre i mitja.
-Per cert, fill -va interrompre l'àpat el Miquel-, ja hi penses, en buscar una feineta per aquest estiu? Ja sé que fa uns dies et vam dir que no calia, però la mare i jo crèiem que…
Ara era el moment per a donar-los la gran notícia. Els pares de l'Arnau se sentirien molt orgullosos de que ell sol, sense que li haguessin dit res, s'hagués buscat una feina. Així que es va empassar la resta de la primera croqueta, va fer un altre llarg glop d'aigua, va empassar, i es va disposar a donar la gran sorpresa que tenia preparada.
-Pare, mare -va començar-, us he de dir una cosa.
Els seus progenitors ja el van començar a mirar de forma desconfiada. Al migdia, la Mercè ja els havia taladrat una bona estona amb la petició de diners pel pis, així que ara es van posar a la defensiva, per si l'altre fill també s'havia disposat a buidar-los les butxaques.
-Ja he trobat una feina! -va deixar anar directament, sense cap preàmbul.
Les cares de sorpresa que van posar el Miquel i la Roser, així com la Mercè, van ser de campionat. El pare es va alçar immediatament de la taula i sense donar cap explicació va sortir del menjador.
«Què fa aquest, ara? -va pensar l'Arnau en veure el comportament del seu pare-. Tan traumatitzat a quedat?»
-Aaaal·leluia, aaaal·leluia!! -se sentia cantar al pare pel passadís.
Va entrar al menjador, davant la incrèdula mirada de la seva família, amb una ampolla de cava del bo i quatre copes, que va repartir entre els comensals amb un somriure esperançat i feliç acompanyat també per alguna petita llàgrima d'alegria que el Miquel no va impedir que baixés galta avall.
-Això ho hem de celebrar, no? -deia omplint les copes, encara sense creure's la notícia i desitjant que allò no fos un somni, que finalment el seu fill, l'Arnau, s'hagués espavilat i hagués entrat pel seu propi peu al món laboral, sense que ell l'obligués a formar-ne part.
-I on has trobat aquesta meravellosa feina de la que parles? -va preguntar-li la Mercè, una mica gelosa per la festa que els pares havien muntat per l'Arnau.
-Bueno, no és que sigui la millor feina del món, però em sembla que estarà bé -va explicar-. És al Burger King, i em sembla que estaré a la barra, despatxant i cobrant als clients.
-Ah, mira, està bé. Oi, Miquel? -va dir la mare, que molt sovint veia correctes les accions del seu "nen".
-Mira, per algun lloc es comença, oi? -va fer, ara ja una mica decebut.
-Sí, perquè com que al currículum vaig posar que parlava anglès… -va seguir l'Arnau a la seva bola, demostrant que estava interessant en la feina.
-I quan comences? -va qüestionar la seva germana, intentant esbrinar a partir de quin dia tindria la casa per a ell a sola.
-Suposo que dilluns, però ja hi he d'anar el divendres, a que m'ensenyin més o menys el que hauré de fer.
-Oh, fill meu -va fer la mare, acostant-s'hi i fent-li una abraçada-, que contents que estem que per fi hagis fet una cosa per tu sol. Mmmua, mmmua -i li va enclastar els morros a les galtes.
-Ai, deixa'm respirar -es va queixar, movent-se per alliberar-se d'aquell malson.
-Sí, jo també estic molt content, fill -va dir després el pare, orgullós del seu fill petit.
-Bé, doncs ara que ja sabeu que el Francesc i jo treballem…
-Què? Treballaràs amb el Francesc? -el va interrompre el pare, mostrant-se molest per aquell darrer detall que l'Arnau havia passat per alt-. Ai, Déu meu! Espero que no us fotin fora a la primera de canvi, eh?
-Sí, com l'última vegada que vau treballar junts, oi? -va fer burleta la Mercè-. Quant vau durar? Una setmana?
L'Arnau es va començar a escalfar per aquells comentaris i va posar cara d'estar una mica ofès. Per sort, la mare encara no hi havia dit res en contra, de que treballés amb el seu millor amic. Ella si que ho entenia.
-Arnau, quants cops t'he dit que em sembla que aquest amic teu és una mala companyia? -no, la mare tampoc no ho entenia.
-Jo… deixeu-me! -va demanar el jove mentre s'alçava de la taula i marxava cap a l'habitació, cansat d'aquells comentaris.
-Ui, ja s'ha enfadat.
L'Arnau es va tancar a la seva cambra i va somriure recolzat a la porta que acabava de tancar amb un fort cop. En realitat li era ben bé igual el què diguessin, no li importava gens, total, ell faria el que voldria i després lligaria molt amb la nova feina, fardaria d'uniforme i seguiria sent tan amic del Francesc com fins ara, que per alguna cosa eren com cul i merda. Però, i el motiu d'aquella rialla? Amb l'excusa de que s'havia ofès i havia muntat aquell show, ara, tancat a la seva habitació, segur que cap dels membres de la seva família li faria desparar la taula, omplir el rentavaixelles o baixar les escombraries. Un punt per a l'Arnau!
Eren ja dos quarts d'onze del vespre. Massa tard per a fer alguna cosa interessant, però massa d'hora per anar-se'n a dormir. A més, l'Arnau s'havia de quedar a l'habitació. Què podia fer, allà tancat? Només hi tenia la Playstation, l'ordinador, l'equip de música, la tele… Però l'arnau estava avorrit.

L'Arnau i el Francesc 9. La cuina de la Roser

-Ostres, mare! Un altre cop croquetes de bacallà? -es va queixar l'Arnau per segon vespre consecutiu.
-Calla i menja, nen! -va dir la mare, mirant-lo amb ulls opressius.
-Per què no muntes un restaurant de croq…
-Que callis i mengis, Arnau!