L'Arnau i el Francesc 7. L'impacte d'una cara bonica

L'impacte d'una cara bonica

-Però aquell tio de què va? -va preguntar el Francesc, referint-se lògicament al Sr. Rodríguez.
-No ho sé, però es pensa que és el rei del món, o algo així -va reflexionar l'Arnau.
-No m'ha caigut bé. És un xulo!
-Sí, va de sobrat!
-Però no parlem d'aquestes coses, que em poso de mala llet -va seguir el Francesc-. Estava bona, eh? la Cristina aquella!
-Joder, amb la tia! -va sospirar l'altre profundament, imaginant alguna exuberant part de l'anatomia de la noia-. Si que estava bona, sí.
-Ooooh, la Deessa de les Hamburgueses! -va sospirar també-. Mmmhh!!
-Tio, tinc ganes que arribi el divendres per tornar-la a veure -va confessar sincerament l'Arnau.
-Vaya, i jo! -va replicar el Francesc.
-Ei, que la podrem veure abans de divendres!
-Sí? -va preguntar sorprès-. Quan?
-Demà mateix! -va explicar l'Arnau-. No hem de passar-nos-hi a buscar els uniformes? Doncs ja la veurem demà.
-Sí, tio! Que bé!
-Doncs quedem demà a les cinc i hi anem? -va proposar, obrint la porta de l'escala.
-Sí, per mi bé -va acceptar, entrant a l'edifici.
Van avisar l'ascensor per pujar els tres pisos que els separaven de les seves respectives vivendes (contant l'entresol, no penseu que m'he despistat) i van acomiadar-se fins l'endemà, que seria un gran dia: obtindrien per fi l'esperat uniforme que els convertiria en lligons i, el més important, tornarien a veure la Cristina, la Deessa de les Hamburgueses.