L'Arnau i el Francesc 6. L'entrevista i alguna cosa més

L'entrevista i alguna cosa més

-Vinga, afanya't o farem tard! -cridava el Francesc, baixant per les escales com un llamp.
-Un moment, que no m'he cordat les bambes -va respondre l'Arnau.
Els dos corrien escales avall a les sis menys cinc, segons després de l'acabament del partit. El motiu d'aquell retard havia estat la tanda de penals. Tant el partit com la pròrroga havien acabat amb un empat a un que els havia obligat a jugar-se l'honor de la partida a cara o creu en els llançaments fatídics, però finalment la pressió de jugar en camp contrari va ser fatal per al Francesc, que va estavellar l'últim dels xuts al pal. L'Arnau s'alçava aquell dia amb una nova victòria.
Però ara feien tard. Van sortir al carrer i van córrer per la vorera, esquivant la resta de vianants com si allò fos un descens del Grand Slalom. A la dreta, a l'esquerra; un avi amb boina i bastó, una jove estudiant amb la carpeta de la universitat, un paio amb males pintes… Bé, la fauna barcelonina al complet.
El Burger King ja els esperava allà al fons. Els nois, en veure'l, es van aturar en sec. Es van mirar l'un a l'altre, com pensant per últim cop si valia la pena d'anar-hi, però després es van observar els rellotges i, contemplant que mancaven només dos minuts per a les sis, van reprendre la marxa, accelerant-la una mica més, al tipus sprint.
Van arribar davant la porta del local i van entrar-hi de seguida, i un cop dins per fi van respirar tranquils.
-Guau, tio -va dir el Francesc, esbufegant com si hagués acabat de fer una marató-, si ens agafen podrem sortir de casa a menys cinc cada dia!
-Tio, a menys quatre, que encara queda un minut per a les sis -va matisar l'Arnau.
Van caminar tots dos cap a la barra, tot confiats i amb certa xuleria, com si ja fossin empleats d'aquell establiment. Però no ho eren, i la nombrosa cua de famolencs guiris que hi havia, molts ells vermells i amb la pell recremada de prendre el Sol, els van discrepar en veure que aquells dos nois passaven de l'ordre estipulat per aquella filera. Era igual, l'Arnau i el Francesc no van parar atenció en aquells insults germànics, malsonants ja per si sols. Es van repenjar a la barra i una noieta d'uns divuit anys, molt mona i amb un cartellet al pit on es llegia Cristina, en seguida els preguntà el motiu de la seva visita.
-Sí… venim a veure el Sr. Rodríguez. Teníem una entrevista de treball amb ell a aquesta hora… -va començar a enrotllar-se el Francesc, sense deixar de mirar els ulls castanys de la noia.
-Doncs ara mateix no hi és -va respondre la Cristina-. Si us voleu esperar una estona per aquí…
De moment, l'única noia de l'empresa amb qui havien tractat els havia despatxat en poca estona, per tot seguit preguntar a un immens alemany que li venia de gust menjar.
Els nois es van asseure en la taula més propera a la barra, esperant l'arribada del Sr. Rodríguez.
-Que cabron, aquest tio. Ens fa venir a una hora i no hi és -va queixar-se l'Arnau, cordant-se el cordill de la bamba que havia estat arrossegant pel terra durant tot el camí-. Segur que ara ens farà estar aquí un munt d'estona per res.
-Com que per res? -va saltar immediatament el Francesc-. No has vist el bombonet aquest del taulell? Està com un tren!
L'Arnau se la va mirar de nou des de la seva posició. La noia somreia als turistes d'una manera molt dolça i agradable, i semblava entendre-s'hi amb tots, parlessin l'idioma que parlessin. I era ràpida, la mossa. Preguntava, cobrava i servia, i la cua anava avançant a una bona velocitat. De les quatre fileres que hi havia era la que més ràpida despatxava la gent. I tots els clients se n'allunyaven amb una bona safata i un gran somriure de satisfacció als llavis. Es notava que tenia experiència en allò dels fast food i, a més, semblava agradar-li la seva feina. Però que coi li importava això a l'Arnau? La tia estava realment bona. Tenia una llavis melosos i gruixuts, i molt provocatius. I uns pits… La pell fina, uns ullassos. I la veu també era dolça i encisadora. I els pits… I es movia contornejant el seu cos com si practiqués un ball exòtic, i amb aquells pits… els dos nois s'acabaven d'enamorar, i de la mateixa noia!
De sobte, als dos els va semblar que la noia els saludava. Els nois van tornar en sí (després de tres o quatre minuts bavejant) i van alçar-se per dirigir-se cap allà on hi havia aquella deessa. Qui sap que es creien que la noia els faria o diria, però ells ja no recordaven el motiu pel qual eren allà i només pensaven en les mamell… en la Cristina.
-El Sr. Rodríguez ja ha arribat -va desvetllar la noia, invitant-los a passar i mostrant-los una porta (la típica on hi ha escrit "PRIVAT").
Era ajustada i els nois la van empènyer per obrir-la del tot i poder entrar. Dins, un noi granellut i amb la gorra de l'empresa, de també uns divuit anys, els va observar amb una carpeta a les mans.
-Ui, perdó -va disculpar-se l'Arnau en veure aquell noi-. És que buscàvem al Sr. Rodríguez i ens han dit que era aquí.
Es van disposar a abandonar aquella sala el més aviat possible quan el noi els va detenir.
-Ei, espereu, què sóc aquí! -va dir amb la masculina veu que els havia trucat aquell mateix matí-. Us estava esperant.
Els dos nois van quedar flipats. Aquell era el Sr. Rodríguez amb qui havien parlat per telèfon? Aquell tio d'aspecte escarransit? La veu era la mateixa, semblant a la del Constantino Romero, però la imatge que s'havien creat del Mateu Rodríguez no els encaixava ni per casualitat amb el que tenien davant.
Es van aturar abans de sortir de l'habitació i van apropar-se, encara en estat de xoc, al Sr. Rodríguez que tenien davant. El seu possible futur cap els va oferir la mà mentre els dos xicots arxivaven en la seva ment aquell rostre ple de grans amb la seductora i potent veu que els donava la benvinguda.
-Tinc aquí els vostres currículums -va explicar mirant a la seva carpeta- i veig que no teniu massa experiència, però això no és gaire important -va fer una petita pausa mentre donava un cop d'ull detingudament als papers-. Estem buscant dues persones que comencin ja, la setmana que ve segurament. Necessitem algú a caixa, que parli mitjanament bé l'anglès i alguna altra cosa -i va mirar l'Arnau, que en un moment d'elevada autoestima havia posat al currículum que dominava l'anglès-; i algú més que reculli les taules i que escombri i tal -va seguir, dirigint-se al Francesc.
Els dos es van fer una idea de la tasca que els havia correspost si finalment els agafaven. Van somriure, com acceptant aquell rol que el Sr. Rodríguez els havia proposat. També van pensar en la Cristina, la Deessa de les Hamburgueses, com ja l'havien batejat, i en treballar a prop seu durant la resta de l'estiu. Amb lo bona que estava, valia la pena de sacrificar-se. Ni tan sols recordaven la possibilitat de que els fessin anar amb uniforme.
-Tindríeu un contracte des d'ara fins al trenta-un d'agost, i seria de quaranta hores setmanals. De dilluns a divendres, lliurant un dia, sis hores, i el dissabte i el diumenge, vuit. El sou, sincerament, no és pas cap cosa de l'altre món, però és més alt que el que reben els empleats d'altres cadenes com aquesta.
-De quan estem parlant? -va dir el Francesc, fent-se l'interessat.
-Estem parlant d'una xifra que sobrepassa els sis-cents euros -va respondre amb la seva veuota i alçant les celles com per fer-ho més espectacular.
Es va fer el silenci durant una estona en aquella petita sala. Més de sis-cents euros era una xifra poc definida, i els nois sabien que la manera en que el Sr. Rodríguez ho havia dit ocultava algun parany. No podia ser que un simple treballador de fast food cobrés molt més de cent mil peles al mes, així que es van atrevir a preguntar alguna cosa més sobre el sou.
-I… més exactament quan és? -va disparar directe el Francesc.
-Ui, això depèn de les hores extres i els complements i tal i qual -va contestar sense resoldre el dubte dels nois.
-I l'uniforme? -va saltar impacient l'Arnau, traient de l'oblit el que els havia dut fins allà-. Ens en donareu?
-I tant! -va exclamar orgullós el cap de personal, content de veure que els nois estaven realment entusiasmats per aquella feina -. Si em dieu les vostres talles, demà mateix podreu venir a buscar-los. De moment, aquí teniu les vostres gorres -i els va allargar la mà oferint-los les dues peces de roba que, feliçment, els dos xicots van acceptar.
-Quan començarem? -va preguntar el Francesc mentre es provava la gorra.
-Dilluns que ve, a les sis de la tarda. Però hauríeu de venir divendres -va continuar, traient de la carpeta dos blocs de paper- per fer un petit curset on aprendreu més o menys el que haureu de fer en aquesta feina. D'acord?
L'Arnau i el Francesc van fer que sí amb el cap, pensant ja en la Cristina i la resta de noies que coneixerien a partir del dilluns.
-Doncs, si us plau, si voleu signar-me aquí… -va dir oferint-los un bolígraf i assenyalant l'espai en blanc del contracte destinat a la firma del treballador-. I aquí… I aquí…
Els dos nois van signar en tots els llocs on el Sr. Rodríguez els demanà sense ni tan sols fixar-se on ho feien ni que hi havia escrit en els densos texts que acompanyaven les seves signatures.
-Molt bé, nois -va seguir el granellut jove de veu potent-. Ens veiem divendres, a allò de les onze del matí?
-Sí, Mateu -va respondre el Francesc, encaixant-hi la mà i demostrant que li havia agafat confiança ben aviat.
El rostre del Sr. Rodríguez es va posar d'immediat seriós, molt seriós. La multitud de grans que el poblaven semblaven estar a punt d'entrar en erupció tots de cop de l'ira que l'havia envaït en sentir aquella gran falta de respecte cap a ell.
-Si us plau, digueu-me Sr. Rodríguez! -va exclamar, reprimint-se a ell mateix els impulsos colèrics que semblaven haver-lo posseït.
-Sí, Sr. Rodríguez -va fer l'Arnau, oferint-li ara ell la mà i intentant sufocar la situació-. Fins divendres.
-Fins divendres. I no ho oblideu: aquí mano jo -va finalitzar el cap de personal,
molt més calmat i de nou amb un color menys vermell que abans.
Els nois van abandonar per fi la sala on havien signat el contracte, disposats a tornar cap a casa, a descansar com a mínim fins divendres, no fos cas que la feina els agafés per sorpresa i en baixa forma. Abans de dirigir-se cap a la porta, van tornar a passar pel costat de la Cristina, la Deessa de les Hamburgueses.
-Adéu, Cristina! -van clamar els dos, orgullosos i confiats, com si coneguessin la noia des del parvulari.
Ella es va quedar bastant pillada i sorpresa. No sabia que els nois acabaven d'entrar en la mateixa tripulació que ella i que molt aviat serien companys de feina. Els va fer un insípid adéu, gairebé sense immutar-se, i va seguir despatxant una francesa grassa que estava indecisa, pensant en si posava o no formatge al seu Whopper.