L'Arnau i el Francesc 4. Dinar amb la família

A les tres en punt de la tarda, el somni de llibertat de l'Arnau es va trencar. Per la porta del pis entraven els seus pares, amb cares llargues pel cansament, no gens descriptives d'algú que marxa de creuer pel Carib.
La Mercè havia tornat feia tres quarts d'hora, i s'havia ocupat des de llavors de fer el dinar i parar la taula. Era un comportament sospitós, aquell de la noia. Volia alguna cosa, segur. L'últim cop que ho va fer va tenir el morro de demanar als seus pares les sis-centes mil pessetes que li demanaven per un Corsa de segona mà. I clar, com que va colar, avui tornava a intentar-ho. Segur que havia preparat una gran amanida, espaguetis a la carbonara i uns quants talls de llom que tant agradaven al seu pare. A més a més, o la Mercè utilitzava un nou dentifrici que funcionava de meravella, o s'estava passant una mica amb mostrar un somriure que no era el seu habitual de generós que era. Tot plegat era molt sospitós.
Els pares van seure, sorpresos de trobar la taula parada, envoltada per aquell suculent aroma que flotava per l'aire. L'Arnau, desconfiat davant d'aquella hipòcrita celebració que sa germana havia preparat, també va seure en el seu lloc, esperant veure el numeret que avui es muntaria.
Per fi va entrar la Mercè al menjador. S'havia maquillat i tot! per demanar el que volia demanar. Així, si plorava i el Rimmel se li escorria galtes avall amb alguna llàgrima de cocodril, la tendresa de la situació obriria el cor dels seus pares, i també les carteres, i la jove s'aproximaria al seu objectiu.
-Hola, pares! -va dir la noia, fent-se la pilota i apropant-se als seus progenitors per a fer-los un petó-. Com esteu? Ha anat bé la feina?
-Mercè, bonica, quin detall que has tingut! -va exclamar la mare.
El pare, més desconfiat, se la mirava de reüll.
-Què ens vols demanar, filla? -va gosar dir quan la noia ja s'havia assegut, just davant d'ell.
-Jo? No res, no res!
El pare no va acabar de creure's aquell "no res, no res", i durant tot l'àpat s'anava mirant la seva filla, que en sentir-se observada mostrava el millor dels seus somriures per a engatusar el pobre Miquel, que així es deia el pare de les criatures.
A l'hora de les postres, la Mercè no va poder callar-s'ho més i finalment va deixar anar allò pel qual havia preparat tota aquella cerimònia.
-Pares -va saltar després d'oferir-los un flam-, us he de dir una cosa.
-Ja ho sabia, jo! que volies demanar alguna cosa -va rondinar de seguida son pare.
-Calla, Miquel, deixa que la nena parli -va pregar-li la seva dona, la Roser, mentre li donava uns copets al braç, per calmar-lo
-Doncs volia preguntar-vos si… A veure, com us ho diré -va dubtar durant uns segons-. Que el Ricard i jo volem comprar-nos un pis i encara no tenim prou diners estalviats. A veure si vosaltres podríeu ajudar-nos una miqueta…
L'expressió de bona minyona i nena angelical de la Mercè es barrejava de forma confusa amb el de sangonera i usurpadora. L'Arnau es mantenia callat al seu racó de la taula, mentre les mirades dels demés es creuaven per sobre dels flams.
-Així que voleu anar a viure junts! -va dir la mare, tímidament per estovar l'ambient que hi havia.
-Sí, i havíem pensat de buscar algun pis que estigués bé de preu per aquesta zona, així seguiríem tenint a prop la feina i la família -va seguir la noia, amb el mateix posat de "pobra filla" d'abans.
-I els pares d'ell, què hi diuen? -va preguntar el pare, més que res per saber si als seus consogres ja els havien demanat l'ajuda.
-Bé, doncs encara no els ho hem dit, però suposo…
-Ja, ja, ja!!! -va riure irònicament el Miquel, retirant el plat del flam a un costat-. No els ho heu dit ni els hi direu, oi? Que aquells dos se'ls veu el plumero! -referint-se als pares del Ricard-. Van de milionaris i després tenen problemes per arribar a final de mes.
-Això no és veritat, papa! -va aclarir la Mercè-. No van de rics ni ho són, pobra gent. Segur que quan els ho demanem…
L'Arnau va desconnectar d'aquella conversa. Estava tip de les discussions i de les diferències generacionals entre el seu pare i la Mercè. Sempre acabaven igual, a no ser que la mare s'hi posés i per calmar-los els començava a cridar, demostrant que, per histèrica, allà estava ella. El noi es va alçar i va portar cap a la cuina els seus plats i coberts. Des d'aquella nova estança encara els sentia i, per fi, també els primers crits de la Roser, que intentava fer callar els altres dos tertulians com si allò fos Tómbola.
Era ja un quart de quatre, i l'Arnau havia quedat a les cinc amb el Francesc.
«Si no m'espavilo, no arribaré a temps!» va pensar tot previsor, fent memòria de la llista de coses que havia de fer abans de sortir de casa.
Va sortir de la cuina a corre-cuita i es va dirigir cap a la seva habitació on, per començar, va engegar l'equip de música. Va sonar una de les seves cançons preferides, Fat Lip, de Sum 41, i el noi es va posar a saltar sobre el llit, cantant i movent les mans com si estigués tocant una guitarra. Quina pressa que tenia!
Quan la cançó va acabar en va sonar una altra que a l'Arnau no li agradava tant, així que va baixar del llit d'un bot. Ja havia fet prou el mico, de moment. Pròxima missió que es plantejava el noi: fer una partideta a la Playstation. Però el més difícil era decidir-se per un joc, i això era bastant dificultós tenint en compte que l'Arnau disposava de tropecientos jocs, entre seus i deixats. No tenia ganes de pensar gaire, així que, com que sempre tenia algun CD dins l'aparell, va prémer el botó de power i a veure que sortia!