L'Arnau i el Francesc 3. La feineta

Les onze i deu del matí.
«RING, RING!!»
El telèfon de casa de l'Arnau va sonar, però ell encara dormia i, tot i despertar-se, va passar de sortir del llit i anar a despenjar. Esperava que ho fes la seva germana gran, la Mercè, però ella havia sortit de compres amb una amiga i ell no ho sabia.
-Collons, m'hauré de llevar a contestar -va pensar l'Arnau encara adormit, sentint la insistència del telèfon.
S'aixecà del llit amb tota la patxorra que tenia, a poc a poc. Semblava un peresós d'aquells dels reportatges de natura. Quan ja va ser dret, li van entrar ganes de saber qui podria ser, per si de cas la trucada era important, i va començar a córrer pel pis com un desgraciat. En entrar al menjador, després d'haver fet els vuit metres llisos que suposaven el passadís, va saltar per sobre del sofà per escurçar distàncies i arribar abans el telèfon. Però just quan la seva mà es va apropar a l'auricular de l'aparell, el timbre va deixar de sonar. Quina putada! S'havia llevat per no res, l'Arnau.
-Joder! -va cridar, estirant-se al sofà i afectat pel que això li havia suposat.
Era dimecres, i a la tele, encara que els estudiants tinguessin vacances, a les onze del matí no farien res d'interessant. Era injust, que les emissores no pensessin en la gent com ell a l'hora de crear la programació. Clar que també era un fet inusual que l'Arnau s'hagués aixecat tan d'hora, així que no es podia queixar.
Qui devia ser, el de la insistent trucada? El Francesc, potser? Impossible! Aquell, fins a quarts d'una no s'acostumava a llevar. Descartat. I sa mare? Potser sí. Potser volia dir-li alguna cosa. Tan de bo que volgués avisar-lo de que, tan ella com el pare, no vindrien a dinar. O millor; que els dos no serien a casa fins al vespre. O que es prenien unes vacances i marxaven aquell mateix dia de creuer pel Carib. Això si que estaria bé. Un parell de setmanetes sense els vells, sense ningú que li inflés el cap mentre veia plàcidament la tele. De la Mercè podia passar-ne olímpicament. Era molt senzill. Total, ella ja ho feia amb el seu germanet. Per tant, l'Arnau es trobava a les portes d'una temporada de tranquil·litat total, de relaxació i de zàpping. El que necessitava per a treure's l'estrès que duia a sobre.
Segurament l'hauria trucat sa mare.
Després de desvariejar d'aquesta manera durant una bona estona i muntar-se uns plans platònics per celebrar el "gairebé segur" creuer dels pares, el telèfon va tornar a sonar. Aquesta vegada només es va haver d'incorporar, alçar-se, caminar les dues passes fins a l'aparell i despenjar. Un minut i vint segons contats amb aquella parsimònia.
-Sí? Mare? -va preguntar de seguida, amb el somni sempre present de la solitud.
-El senyor Arnau Ferrer, si us plau? -el va demanar una veu profundament masculina.
-Sí, sóc jo -va acceptar, confús per desconèixer aquella veu que el requeria.
-Sí, hola. Sóc el senyor Mateu Rodríguez, cap de personal de Burger King -es va presentar educadament aquell home, amb accent castellà-. Li trucava referent a la sol·licitud de treball que va presentar al nostre establiment el passat dia sis de juliol.
L'Arnau es va sorprendre. Bé, més ben dit, es va espantar, i molt! Seria allò una oferta laboral? Déu meu, que no ho fos, pensava. Per què havia tingut aquella estúpida idea de portar el currículum i omplir aquells fulls de petició de treball? Total, d'uniformes en venien a les botigues de disfresses.
-M'agradaria saber si té experiència en el món de la hostaleria -va dir com a següent petició.
-Bé, doncs no gaire. Només com a client -per què havia dit allò? Com a client? Què pretenia? Espantar el cap de personal i perdre l'oportunitat?
-Ja, ja! Veig que tens sentit de l'humor! M'agrada! -va dir amb un riure pausat i tranquil. I va seguir el senyor Rodríguez-. Que treballes, en aquests moments?
-Doncs no. Ara mateix estava apalancat al sofà -va confessar, cagant-la de nou-. Estava esperant una trucada dels meus pares, sap?
-Ja, ja! Ets la pera -va fer de nou-. Em refereixo a que si tens alguna feina o treballes en algun lloc.
-No.
-Doncs passat aquesta mateixa tarda, cap allà les sis -va concretar el Sr. Rodríguez-, i mirem si podem fer alguna cosa amb tu.
Ho havia dit! Li estava oferint una feina per aquella mateixa tarda. Bé, en realitat ni tan sols li havia preguntat si la volia, la feina. Pràcticament l'havia citat sense preguntar-li si li anava bé l'hora o si li interessava la proposta. Encara no era el seu jefe, i el Sr. Rodríguez ja el manava. Començaven malament aquella relació.
-Però ja és segur? -va preguntar l'Arnau, amb un neguit que el feia tremolar de dalt a baix.
-No, encara no, home! -va resoldre-. Fins després.
En sentir aquelles paraules, l'Arnau es va tranquil·litzar. Encara es podia salvar de les jornades laborals i les hores extres; dels contractes i les nòmines. La seva respiració es va calmar i va penjar l'auricular. Es va tornar a deixar caure sobre el sofà i es va posar a pensar en el què allò significava. Hauria de treballar un altre estiu, deixant de banda els plaers del relax i el zàpping? Quina putada, si finalment l'agafaven.
«RING, RING!!» Una altra vegada el maleït telèfon. El noi va desitjar que ara fos per donar-li una bona notícia. Potser si que per fi eren els seus pares, anunciant-li que estaria sol a casa durant, no ja unes setmanes, sinó durant un mes, mentre ells feien un creuer pel Carib.
-Mama, ets tu? -va cridar l'Arnau en posar-se l'auricular a l'orella.
-Mama, ets tu? -va repetir burleta la veu del Francesc-. Capullo, que sóc jo!
-Ah, ets tu -va dir decebut-. Què vols?
-Ei, tiu, que m'ha trucat un pavu del Burger King per donar-me feina! -va exclamar estranyament il·lusionat el Francesc.
-Sí? A mi també m'ha trucat aquell paio i m'ha citat per aquesta tarda, cap allà les sis, m'ha dit -va explicar l'Arnau.
-Doncs esperem que ens donin un uniforme ben guapo, no? -va desitjar el noi, començant a imaginar la de ties amb les que lligaria.
-Ei, Francesc, ens ho hem de pensar molt bé, eh?, això de la feina -va dir l'altre, intentant convèncer el seu amic que potser allò no era tan bona idea com es pensaven-. Vols dir que val la pena perdre tot el temps lliure que tenim ara per currar en un lloc on no sabem ni quan cobrarem?
-Tiu, això és igual! No saps la de ties que treballen i visiten al cap del dia un Burger King? -va replicar, tossut i sense intenció de canviar d'opinió-. Provem-ho, val? Ni que sigui unes setmanes.
Unes setmanes? Com el creuer dels seus pares. Encara no l'havien trucat i ell comunicant i discutint amb el Francesc. Si provaven d'avisar-lo trobarien la línia ocupada fins que no pengés. I si agafava la feina, l'Arnau estaria enfeinat aquella temporada de suposada llibertat i no ho aprofitaria. Però, al cap i a la fi, el Francesc tenia raó. No podia deixar passar aquesta oportunitat de conèixer gent nova i interessant, i si no deia a casa que treballava, no es veuria obligat a donar una part del seu sou.
-Està bé, nano, està bé! -va acceptar finalment-. Passa'm a buscar a les cinc i anirem cap allà.
-Sí, home! Passa'm a buscar tu!