L'Arnau i el Francesc 29. Aquells meravellosos anys.

29. Aquells meravellosos anys

El metro estava a petar. Cadascun dels vagons semblava una llauna de sardines, amb la gent encaixonada els uns amb els altres, empenyent-se per a arribar a les portes quan s'apropava la parada destí. I per amenitzar aquella multitudinària festa underground, i mai millor dit, una parella de peruans, amb la seva típica vestimenta, s'havia posat a tocar "El cóndor pasa" a escassos metres d'un sofert Arnau. No calia que se subjectés a cap dels agafadors, ja que aquella premsa humana el mantenia sempre en vertical per molt violents que fossin els sotracs del trajecte.
Es dirigia a casa de la seva àvia. Vivia sola, la iaia Concepció, la mare del seu pare, en un pis del Poblenou. El motiu de la visita era purament econòmic. Sí, pot semblar cruel, però aquesta era la realitat. L'Arnau, fins que no cobrés del Burger King, hauria de passar una temporada d'estalvi forçat, a no ser que algun generós parent contribuís a subsanar les seves despeses.
A mesura que les parades s'anaven succeint, la línia groga del metro s'anava buidant. Per fi, prop de Ciutadella, va poder descansar el seu cul en un seient. Semblava una localitat normal, amb les ofuscades vistes típiques del metro i l'escassa comoditat que se li pot demanar a una cadira de plàstic. Però el sacseig del vagó en agafar una corba el va fer adonar d'una dada que fins ara li havia passat desapercebuda. La noia del seu davant, o millor dit, els seus pits, amagats darrere d'una ajustada samarreta blanca, botaven al mateix ritme que aquell vehicle subterrani. I tan badoc com de costum, el noi va quedar una bona estona captivat, mirant com saltava alegrement la pitrera.
«No deu portar sostenidor, aquesta tia -va pensar, gairebé per primer cop des de l'embarcament al metro-. Se li marquen el mugrons.»
-Arnau, ets tu? -va preguntar-li aquella noia, mirant-se'l amb cara d'intriga.
El jove va mirar-li la cara per fi. La noia era força maca, amb uns ullassos marrons i un somriure amable. Però qui era? I com sabia el seu nom? L'expressió de desconeixença en el rostre de l'Arnau va fer veure ràpidament a la noia que ell no la recordava. Ella va somriure amplament i es va delatar.
-Sóc jo, l'Anna Romagosa! -va explicar al desconcertat noi.
L'Arnau se sentia ara incòmode. Conèixer aquella noia i haver-la de mirar a la cara l'impedia per complert fixar-se en els sexys moviments que l'irregular estat de la via provocaven en aquella part de l'anatomia que ell volia observar-li. Però, malgrat tot, el xicot no recordava qui era aquella noia.
-No te'n recordes? A tercer i quart d'ESO! -va seguir informant, pràcticament en va-. Fèiem uns quants crèdits variables junts. Literatura universal, em sembla, i geografia catalana.
-Ah, sí, sí! -va fer l'Arnau, poc convençut d'haver vist abans aquella mossa però, sobretot, d'haver estudiat algun dia aquelles assignatures.
-Ostres, quins records! -va començar a narrar, rient ella sola-. El Francesc i tu mai fèieu els deures. Quin parell.
-Ah, sí, sí! Ja me'n recordo -va fer ell seguint-li el joc.
-Carai, quina casualitat, trobar-nos aquí.
Hi va haver un petit silenci durant l'arribada a una estació i el moviment de persones habitual. L'Arnau va aprofitar aquells moments per a tornar a agafar aire, o sigui, per donar un cop d'ull a la davantera de l'Anna Romagosa. Però sense sotracs ni moviments no era el mateix.
-Mai oblidaré el dia que vam anar d'excursió a Tarragona -va explicar la noia just quan el tren tornava a posar-se en marxa-, a veure les runes romanes, i us vau perdre.
Això ja li sonava més, a l'Arnau, tot i que ho havia intentat oblidar. Quina vergonya que va passar aquell dia.
-Amb qui va ser… -seguia xerrant l'antiga companya de classe de l'Arnau-. Amb la Judit Romero, oi?
-Sí -va afirmar el noi sense donar-li massa importància.
-Quin riure! Ens vam passar mig curs dient-vos si éreu nòvios. Jo ho hagués jurat.
Per què havia tret aquell tema? Per què li havia de recordar aquells desagradables capítols de la seva adolescència, ara que ja era tot un home? Si hagués estat amb qualsevol altre noia no li hagués donat més importància a l'assumpte, però amb la Romero! La noia més antipàtica, la més lletja i desagradable de tot el curs. Puajjh!
-Ostres, la meva parada! -va adonar-se la noia saltant del seu seient-. Bé, Arnau, m'alegro molt d'haver-te vist.
-Sí, jo també -va assegurar l'Arnau, mirant-la mentre la noia es bellugava per mantenir l'equilibri.
L'Anna va baixar del vagó tan aviat com les portes es van obrir. Aquell retrobament havia fet veure a l'Arnau que parlar amb les noies no era tan difícil. Només calia una mica de paciència per a poder-les aguantar mentre elles el ridiculitzaven, traient-li temes graciosos com aquell de l'excursió. Qui sap si aquella mateixa tarda la Cristina li parlaria de la gràcia que li havia fet el succés del dia abans. Seria una bona manera de lligar: rient-se un mateix de les pròpies aventures i fent riure els altres.
«Pròxima estació: Poblenou». Els altaveus el van avisar aviat de que la seva parada també era propera. Va deixar el seient i va anar a poc a poc cap a la porta, que no va trigar a obrir-se, i així el noi va poder baixar del vagó i tornar a la superfície barcelonina. En aquells moments, la pròxima estació era la casa de la iaia Concepció.