L'Arnau i el Francesc 26. L'hora de la veritat

26. L'hora de la veritat

-Posa'm una Doble ChesseBurger i una Fanta de taronja -va demanar el següent client, amb cara famolenca.
Només eren les sis i poc de la tarda i l'Arnau ja n'estava fins al capdamunt, de servir hamburgueses i patates. L'únic interessant era, com no, observar la Cristina i demanar-li ajut quan al novell dependent se li presentava algun problema. També hi havia hagut algun lleu frec quan els dos coincidien en agafar les safates o les hamburgueses, però tots acabaven, si hi havia sort, amb un senzill somriure.
El Francesc, per la seva banda, voltava amunt i avall del local, com una ànima en pena, com un vaixell sense rumb. De tant en tant agafava alguna de les safates amb les restes d'un greixós berenar i les llençava a la paperera corresponent. Ell si que aprofitava que el Mateu s'havia tancat al seu despatxet per no fotre res i observar amb atenció la clientela. La cosa estava clara per a ell: si treballaven per lligar s'havia de sortir a la cacera com més aviat millor, no només per trobar xicota abans, sinó també, lògicament, per plegar d'aquell martiri laboral on s'havien ficat. Tot sovint aturava la seva costosa labor per xerrar amb el seu nou amic, el Víctor. Si el Francesc hagués sabut abans que la seva tasca al Burger King era tan liberal, no hagués demanat per estar de dependent, atenent uns mil clients cada hora, encara que això hagués suposat sacrificar la proximitat amb la Deessa de les Hamburgueses.
-Arnau! -va sol·licitar la Cristina al seu company-. Tens algun bitllet de cinc per deixar-me?
I tant, si en tenia! Va obrir de seguida el calaix i en va agafar quatre. Els més nets. Els menys arrugats. Els millors que va trobar i els va oferir a la noia juntament amb un somriure i un moviment de celles que deia: «Si no fos per mi…». La noia agafà aquell petit feix pràcticament sense ni fixar-s'hi, ni en la qualitat dels bitllets ni el mà del seu prestador, que va acariciar suaument, i de forma voluntària, la seva en el moment del traspàs. L'Arnau va quedar content amb aquell negoci. Havia fet manetes de forma descarada amb la seva diva particular i ella ni tan sols s'havia queixat del profit que el noi n'havia tret.
«Ostres, no s'ha enfadat -va pensar innocentment el xicot-. Clar, com que ja ens hem morrejat -referint-se al casual petó del primer dia-, ara troba normal que li faci carantoines. Ja la tinc al bote -i va riure interiorment, confiat de que la Cristina estava enamorada d'ell».
-Perdoni, que m'escolta? -repetia molesta una mare de família amb tota la canallada darrera.
L'Arnau va tornar a connectar amb el món real, que se li presentava en forma de maruja, escridassant-lo i exigint-li una mica més d'atenció. Els seus cinc fills volien berenar, i ara! La va servir, amb mala cara, això sí, i la dona i el seu particular exèrcit del País del Peter Pan van anar a seure en una de les poques taules que quedaven lliures.
-Arnau! -va tornar a anomenar-lo la Cristina.
Ara cap dels dos tenia clients. Potser la noia s'havia decidit finalment a declarar-se a l'Arnau. Era un bon moment. El Francesc era a prop, observant-los de reüll, atent a les accions que ocorreguessin entre els dos.
-Digues, Cristina -va contestar ràpidament el noi, per si de cas la seva futura xicota s'ho repensava. Se la veia tímida, a la Deessa de les Hamburgueses.
-Doncs… hauries de parar més amb els clients i ser més amable -va deixar anar de cop i volta, com un gerro d'aigua freda.
El pobre noi va quedar en blanc, sense saber com reaccionar a aquell dur cop que l'amarg destí li havia preparat. Quina crueltat més exagerada, aquella.
-Què… què vols dir? -va preguntar, recuperant el capteniment.
-Doncs que hauries de somriure una mica, per començar -va proposar la ja professional venedora d'hamburgueses, mostrant ella el seu encantador somrís, la principal arma de la que gaudia-. Encara no t'he vist riure a un client.
-Vols dir? -va respondre l'Arnau incrèdul, mostrant un forçat posat d'alegria.
-Clar, aprofita tu que tens un somriure molt bonic.
El temps es va aturar després d'aquelles darreres paraules. Un somriure molt bonic. Això creia la Cristina? Carai! Ara l'Arnau se sentia molt afortunat. Sabia del cert que com a mínim a la noia li agradava alguna cosa d'ell. La relació anava pel bon camí. Aviat començarien a sortir junts, a anar al cine, a prendre cafès, es besarien als morros com la cosa més normal del món, passarien hores i hores tancats en l'habitació d'un dels dos i llavors qui sap que seguiria. Després es casarien. Sí, sí, l'Arnau ja ho veia tot clar. Tindrien fills, un dúplex la mar de mono a la part alta, un monovolum per portar tota la família de vacances a EuroDisney… Per fi la seva vida començava a tenir sentit. Qui ho havia de dir, treballant en un Burger King. Aquell era, sens dubte, el seu dia de sort.
-Arnau!! -va esbroncar-lo la veu dura del Sr. Rodríguez, indicant-li amb la mirada una parella que esperava que el dependent els fes una mica de cas.
Ui, el cap l'havia enxampat del tot empanat, endinsat en els seus somnis romàntics. El xicot es va afanyar a atendre els seus nous clients i fent cas al consell de la Cristina, va mostrar a aquella jove parelleta un somriure forçat dels seus.
-Què voleu? -va preguntar aguantant aquell posat.
La parella es va espantar i va recular uns metres, allunyant-se d'aquella espècie de psicòpata en què s'havia convertit l'Arnau. El somriure maquiavèlic que ara mostrava es va engrandir, ensenyant a tot el local la dentadura completa del noi.
-Ei, vosaltres! -els va cridar abans que s'allunyessin més-. Ara m'ho dieu! Veniu aquí!
-No… no… no volem res! -van respondre aterrats per aquells brams, començant a girar cua.
La Cristina i el Mateu, i també el Francesc, observaven aquella dantesca situació sense gosar interposar-s'hi. L'Arnau semblava realment que hagués embogit, amb aquella diabòlica ganyota a la cara, i els crits i xisclets que emetia. La majoria de la clientela del restaurant s'havia alçat, intrigats per al fets que succeïen prop de la barra. Algun dels fills, els més petits, de la mamà gallina d'abans havien començat a plorar. Només els gemecs d'aquests plors infantils i les paranoies mentals de l'Arnau es deixaven sentir per sobre el silenci expectant que s'havia organitzat al Burger King.
-Voleu kètxup? -va preguntar amenaçadorament el desmarxat noi, agafant un pot d'aquesta rogenca salsa-. En voleu?
-No, Arnau, atura't! -demanaven la Cristina i el Mateu, patint pels clients i les seves indumentàries-. No ho facis.
Però no va poder ser. El primer raig de kètxup va tocar de ple el rostre d'aquell client tafaner de la primera taula que no es volia perdre ni un detall de la resolució del conflicte. El Francesc, a un costat, observador només dels fets, va començar a riure escandalosament en veure la cara tacada de vermell del client. La Cristina també tenia ganes de riure, però la seva discreció només li permetia de mirar-s'ho en silenci. Mentrestant, el Mateu es tapava els ulls, volent desaparèixer en aquells crítics moments. Ell havia contractat aquell boig.
El proper raig va ser fallit, però va causar una gran taca al terra. Semblava sang escampada després d'un assassinat, el que hagués desitjat fer el Mateu en aquells moments a algun dels seus empleats. A l'Arnau, més concretament.
Els crits d'histèria col·lectiva van eixordar les oïdes de la gent, i fins i tot van cridar l'atenció d'algun vianant inconscient, que va entrar al local per veure que era el que passava allà dins, on els trets de kètxup s'anaven succeint mentre impactaven en innocents personatges barcelonins. I després d'una forta ràfega de dispars viscosos, que van esquitxar de valent la clientela que no havia marxat a temps o no s'havia protegit amb les safates, o simplement no havia tingut temps de reaccionar, l'Arnau es va tranquil·litzar i va tornar a deixar la seva arma allà on l'havia trobat.
El silenci va tornar a regnar en el lloc del crim. Només el riure escandalós del Francesc, que no podia aguantar-se de la gràcia que allò li feia, flotava sobre les grans taques de salsa del cos i la roba de la gent. No obstant la gravetat dels fets, el Mateu, sense ni una mica de kètxup a sobre, era el més enfurismat pel comportament d'aquell jove terrorista.
Les grans riallades del Francesc es van acabar en sec quan el cap de personal ordenà als dos amics que deixessin en menys de mitja hora aquell restaurant net com una patena.