L'Arnau i el Francesc 23. Encàrrecs matiners

Encàrrecs matiners

«Dilluns!! A treballar!!», semblava que cridés el despertador de l'Arnau desesperadament.
El noi va aturar l'aparell propinant-li un copet com de venjança i va seguir dormint. Només eren quarts de dotze i ell no començava a treballar fins a les cinc de la tarda. Tenia temps de sobres per seguir descansant, més que res per anar acumulant energies per si aquell vespre sortia cansat de la feina. Volia agafar forces, aquell matí. O potser només volia no fer res.
De cop i volta, va saltar del llit, amb els ulls ben oberts per semblar més despert. Havia fet un pacte amb ell mateix la nit anterior i l'havia de complir. Volia aprofitar el matí i fer alguns "recados", com deia la seva mare, ja que ell sabia del cert que es deien "encàrrecs". Per exemple, sempre havia volgut actualitzar la llibreta del banc. Mira, tu! li feia gràcia veure els seus darrers moviments bancaris, els dels dos últims anys. Bé, i els primers! Com que no l'havia actualitzada mai, els volia veure tots. Total, només eren dos anys, i la seva llibreta estava encara ben buida. Tenia curiositat. També volia anar a comprar una mica. Necessitava coses per emportar-se per berenar a la feina: mortadel·la, "chopped" per als entrepans i coses així.
L'esperava un matí entretingut, així que el noi va sortir de l'habitació, es va rentar la cara i va pillar un Bollycao de la cuina i tornà a l'habitació per vestir-se. Mentre esmorzava i s'arreglava es va adonar que era bastant tard, i que si no espavilava no tindria temps de fer el que bonament s'havia proposat. Es va afanyar i havia va ser al replà de l'escala. Va començar a baixar els graons de dos en dos, saltant com una cabra boja.
-Hola! -va dir tímidament la Mireia, la veïna del quart, amb qui es va creuar just al final de les escales.
-Hola! -va respondre l'Arnau, sense para atenció en la noia.
La Mireia era des de feia molt de temps la víctima de moltes bromes de l'Arnau i el Francesc. Era una pobra mossa de disset anys, bastant prima i pàl·lida, força reservada i poc sociable. Amb la seva cara pigada i el seus cabells taronges, sempre despentinats, s'havia guanyat el sobrenom de Carrie. Els dos amics li havien deixat tifes de gos a la catifa d'entrada del pis, fet que havia generat polèmiques en l'associació de veïns i algunes vibrants reunions a altes hores de la matinada improvisades, fruit de les trucades al timbre del quart segona, domicili de la Mireia. També es comentava que la noia anava darrere de l'Arnau, o si més no, això li havien dit al noi el Francesc i la Mercè. Potser tot era part d'una broma per riure's d'ell, per fer-lo enfadar cada cop que li deien: «Com va amb la Carrie?».
La porta de l'entrada al bloc es va tancar de cop, provocant un fort espetec. L'Arnau ja era a uns metres i va veure com la trompada se li produïa als morros. Va mirar enrere i va veure com la noia se'l mirava de reüll, amb un somriure estrany i alhora aterrador. A l'Arnau li va recórrer un calfred pel cos. No podia ser que la Carrie hagués provocat aquell acte diabòlic, oi? Allò només passava a les pel·lícules.
La noia va seguir pujant per les escales després de deixar anar un adéu força més atrevit que la salutació de feia uns instants. L'Arnau va obrir la porta sense cap problema, tremolant encara per la sensació que havia tingut i l'ensurt de l'espetec. Aviat va poder comprovar, en veure els arbres dansar salvatgement moguts pel vent, que aquell misteriós fet havia estat producte de l'aire corrent que hi havia en l'edifici. Va sortir al carrer, ara ja més tranquil.
La seva oficina bancària era a dos carrers de casa seva. Hi va anar passejant feliçment, mirant els arbres i els cotxes i les persones, posant especial atenció a les noies joves de bon veure. Déu ni do, les que hi havia aquell matí caminant per allà. Les seves preferides eren, tot s'ha de dir, les turistes nòrdiques. Aquelles noies rosses i d'ulls clars, amb pantalonets curts i un top ben cenyit. I com que aquestes molta cosa no li podia dir, problema lingüístic més que res, l'Arnau ho aprofitava i les mirava descaradament, fixant la vista a l'escot de les turistes. Que content que estava l'Arnau de ser europeu!
Va arribar a la porta del banc i es va dirigir cap al caixer automàtic. Com que totes les pàgines de la llibreta estaven en blanc, va pensar que en tindria prou. La màquina va començar a fer aquell soroll d'impressora encarcarada i va anar detallant sobre el paper totes les despeses i algun ingrés de l'historial financer del jove. Van passar uns segons i la llibreta va sortir per la ranura. L'Arnau va donar una ullada a les dades, creient que la tasca estava finalitzada, però en veure la darrera data, de l'octubre de feia dos anys, va entendre que encara quedava estona. Va girar la pàgina i va reiniciar el procés, però de nou, al cap d'uns segons, la llibreta va tornar a treure el cap per aquell forat. El noi va anar fent, girant la pàgina cada cop, fins que inevitablement la llibreta va quedar plena. Va ser llavors que es va dirigir al mostrador i va demanar que li posessin al corrent aquell document.
-Però home… Arnau -va fer el caixer, el senyor Joan Guardiola, després de mirar dissimuladament el nom del noi a la llibreta-, ens has de portar a actualitzar la llibreta més sovint.
-Ja, ja ho veig -va respondre avergonyit el xicot, veient com el banquer introduïa en la impressora la darrera pàgina de la tercera llibreta-. Queda molt? -va preguntar mirant-se el rellotge.
-A veure… abril del dos mil tres. Ja acabem.
L'Arnau no era pas ric, tot s'ha de dir, però allà on anava pagava amb la targeta encara que fossin dos euros. No acostumava a portar diners a sobre, ja que així evitava, segons ell, temptacions innecessàries com les màquines de begudes o els jocs recreatius. Mentida! Si tenia set, enlloc de pagar un euro o el que fos en una màquina, entrava al Caprabo ha comprar, i per no quedar malament a la caixa, gastava més per no haver de pagar una misèria amb la targeta.
-Ja està! Juliol del dos mil tres -va declarar el senyor Guardiola oferint a l'Arnau la seva quarta llibreta d'estalvis del dia-. Aquí tens, Arnau.
-Moltes gràcies. Adéu.
L'Arnau va agafar tots aquells papers i va marxar corrent de l'oficina. Encara havia d'anar a comprar els embotits pels berenars, però per sort el supermercat no tancava els migdies, així que va seguir caminant tranquil·lament pel carrer, inspeccionant de nou les davanteres de les vianants més atrevides.