L'Arnau i el Francesc 19. Passejant per les Rambles

Passejant per les Rambles

-Com ha molat la discussió amb la veïna, eh, Raven? -va recordar el Francesc just quan passaven per davant del Liceu.
-Sí, bueno, ha estat genial -va respondre no massa convençut l'autor d'aquella proesa, caminant enmig del grupet per les Rambles.
-Com a mínim ara estarà una temporada sense tocar-nos els ous -va dir el Marc, iniciant així un interessant flashback-. És que només obrir la porta i veure aquell careto t'has posat a riure com un cabrón i la vella encara s'ha emprenyat més.
-Vaya -va fer el Sánchez-. Y la tía con batín y rulos! Que vergüenza ajena que he pasado.
-I els crits que feia la dona? Que sia ja està bé; que si que us heu pensat; que si trucaré a la policia -explicava l'Arnau emocionat, com si cap dels seus amics hagués estat també testimoni d'aquell fet-; que si els joves d'ara estem tots bojos.
-I heu vist com li contestava, jo? -va vacil·lar l'Enric-. M'he quedat amb ella un munt de vegades, eh?
-Sí, sí. Però el millor de tot, tius, i això no m'ho podeu negar -va afanyar-se a dir el Pep, emocionat pel què anava a dir-, ha estat quan la veïna ha tret de la butxaca aquell ganivet de cuina, tiu.
-Ostres, llavors si que he flipat -va reconèixer l'Enric, canviant radicalment l'expressió de la cara.
-Tiu, t'has cagat a sobre.
-Sí, reconócelo.
-Bé, no ha estat massa agradable veure la meva veïna de tota la vida amenaçant-me amb un peaso de ganivet -va apuntar el Raventós-, però el primer que m'ha passat per ment ha estat: Què fot aquesta tia? Està boja?
-Joder, tiu, ha estat boníssim -feia el Francesc entre panxons de riure i donant cops a les espatlles dels seus amics més propers.
-Doncs també haguéssiu pogut sortir d'allà darrere a ajudar-me a prendre-li el ganivet, no?
-Si, hombre. Morir en manos de una ancianita no es mi manera ideal de palmarla -s'excusava el Sánchez.
-I la puta tia deu haver estudiat esgrima o algo, perquè ha començat a moure el ganivet amunt i avall d'una manera… -va recordar el Marc, ja apropant-se al museu de la cera.
-Si, i quan el Raven ha començat a fer moviments de karate per espantar la iaia i ha passat el veí del sisè, llavors si que s'ha muntat una de bona -rememorava l'Arnau.
-Vaya!, El vecino diciéndole a la abuela que se calmara, que todo saldria bién -afegia també el Sánchez, meravellat per aquell interessant capítol de l'escala-, y la tía chillando como una histérica con el cuchillo.
-Li ha anat de ben poc, eh? al meu veí -apuntava de forma tètrica l'heroi d'aquell merder-. El ganivet li ha passat ben bé per aquí -i va assenyalar un espai dos centímetres al costat de l'orella.
-Bueno, i llavors el marit, tiu, amb els gayumbos de floretes, baixant per les escales i cridant: Remei, Remei!! -seguia narrant el Marc-. Quin riure, tiu.
-Sort que el veí del sisè acabava de plegar i casualment portava sedants al maletí, que si no… -va dir l'Arnau, ja al final de les Rambles, esperant per creuar el carrer.
-I el marit més desesperat i tot que la dona, cridant-nos a nosaltres, el molt cabron -va recordar el Francesc, començant a traspassar aquella via pública-, com si tinguéssim la culpa de que s'hagi casat amb una boja.
-Sí, tiu, ho tinc ben gravat a la ment: Marrecs consentits -feia el Marc imitant la gruixuda veu del marit-, això és culpa vostre. La meva dona ha perdut la paciència per culpa vostre i d'aquesta música del diable que escolteu.
-Que pringat! -va saltar el Pep-. Marilyn Manson, música del diable? Desgraciat!
-Tranquil, Pep, la gent gran no hi entén, de bona música -va calmar-lo l'Enric, a punt d'arribar al pont que unia el port amb el Maremàgnum.
-Que faena que ha tenido tu vecino médico para tranquilizarle a él también.
-Sí, i després ha estat molt amable en avisar ell mateix l'ambulància que se'ls ha endut -va seguir l'Arnau.
-Sí, i d'esperar-se amb ells perquè nosaltres poguessim acabar de sopar.
-Bé, tiu, sigui com sigui, has guanyat la batalla contra els teus veïns -va proclamar el Marc, mirant orgullós el seu amic.
-Sí, i ara aquell parell de desgraciats no tornaran a tocar-nos els ous durant una bona temporada -va afegir el Pep, rient ja sobre el pont llevadís.
-Tienes razón! Ahora tienen que descansar y recuperarse de este susto que han tenido -va dir el Sánchez sobre aquell mateix tema.
-I tu no et sentís culpable, eh? Raven? -va demanar-li el Francesc-. Que et coneixem.
-Sí. A aquell parell de bojos els anirà de conya la temporada que passaran al sanatori -va creure l'Arnau-. Ja ho veuràs, company.
-Sí! Ja ho sé! -va fer per fi tot convençut l'Enric-. Ho he fet pel seu bé! Ostres! Quanta gent que hi ha al Maremàgnum! Que guay!