L'Arnau i el Francesc 18. Reunió de veïns

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

Reunió de veïns

La beguda refrescant a base d'extractes de cola rajava generosament als gots dels sis amics de manera tan exagerada que fins i tot deixaven les seves circulars empremtes damunt de les tovalles. Estaven sols a casa de l'Enric. Els pares, davant d'aquell panorama, havien decidit el que hagués decidit qualsevol persona amb dos dits de front: anar a sopar a fora. El Manel, per la seva banda, veient com el pepperoni i la mozarella li havien robat el protagonisme, va fer-se una dutxa i va marxar de nou, segurament cap algun local del seu rotllo.
-Ja veureu quin fiestón que fotrem avui, tius -va vaticinar el Marc, expulsant a gran velocitat trossos de menjar de la seva boca a cada "efa" que pronunciava-. Fliparem.
El Sánchez, assegut just al seu davant, s'havia convertit en l'improvisat blanc per als petits, i alhora no massa agradables, projectils del seu amic.
-Tio, eres un guarro -va recriminar-lo mentre s'eixugava amb una expressió de fàstic la cara.
Els nois reien per aquests tipus d'incidents i agreujaven normalment la situació augmentant el nombre de trets, aquests però, totalment voluntaris. Semblaven nens de cinc anys!
Entre la música i els crits que feien, no va ser estrany que en pocs minuts algú truqués a la porta del pis. El timbre era prou estrident com per fer-se sentir per sobre del solo de guitarra de Marilyn Manson que en aquells moments sonava. Van callar de seguida tots sis i van abaixar el volum de la música de forma considerable, gairebé fins al mínim.
-Ostres, tius, i ara què fem? -va fer l'Arnau preocupat, dirigint-se al que més nerviós podia estar, l'Enric.
-Merda, no ho sé -va dir ben fluix, com si ara importés aquell detall.
-Segur que és la mala puta del pis de dalt -va afegir el sempre malparlat Pep.
-Vols que obri jo, tiu? -va fer tot valent el Marc-. I li canto les quarenta!
-Vols dir? Em sembla que hi hauria d'anar jo, eh? -va reconèixer el Raven en un moment de sinceritat.
-Pues venga, hazlo ya! -va demanar-li el Sánchez, davant de la insistència dels cops de timbre de la veïna.
-Vinga, tiu, tu pots! -va animar-lo, mig enfotent-se, el Francesc.
L'Enric va estossegar, aclarint-se la gola amb aquest acte, i va encaminar-se, passadís avall, cap a la temuda porta del pis, darrera de la qual, suposadament, es trobava la veïna bastant enfurismada. Els altres el van seguir fins al final del passadís, on es van quedar, amagats rere la porta, per seguida de ben a prop aquell encontre que es preveia tan emocionant. Tots coneixien des de feia temps, més que res perquè moltes vegades n'havien estat els culpables, els piques entre l'Enric i els seus veïns de dalt, uns tiquis-miquis que més d'un cop havien acabat trucant a la poli per intentar acabar amb les festetes dels amics.
El Raven va aturar-se davant de la porta uns instants. Es disposava a obrir-la amb tota la seva valentia. Volia afrontar aquell fet com una prova qualsevol que la vida li posava davant i superar-la amb el màxim de dignitat possible. I volia també demostrar als seus amics que ell sol podia, ja que de sobres sabia, encara que no s'havia girat a corroborar-ho, que tota la colla era allà amagada, pendent del que succeís en aquell replà, en aquella fortuïta reunió de veïns de caire no massa amistós.
I finalment, davant de tota aquella expectació, l'Enric va obrir la porta de l'escala.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

58292 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.