L'Arnau i el Francesc 17. L'esperat retorn del Manel

L'esperat retorn del Manel

-Ei, tius! -va fer darrere seu una veu coneguda per tots, però especialment per l'Enric-. Com va tot?
Era el Manel, el germà gran del Raven, que segurament acabava d'arribar d'alguna de les seves estrafolàries aventures i volia quedar-se uns quants dies a casa. Era viatjant, o alguna cosa semblant, i es dedicava precisament a voltar pel món, o millor dit, pels llocs més remots del planeta, i difondre la seva política antiglobalitzadora i hippy a desconcertats indígenes aliens al problema.
-Ei, Manel! -va clamar la majoria dels assistents, girant els seus caps cap a la porta per poder-lo veure.
El noi seguia tal com el recordaven. Llarg i prim com un pal d'escombra, amb un posat de pagès que ningú s'havia d'on havia tret i el cap ple de rastes i trenetes de colors que, sumades al seu fosc to de pell, feien confondre'l amb un d'aquells jamaicans rastafaris.
-D'on vens avui, tiu? -va interrogar-lo el Marc, un dels seus més fidels fans. De fet, el Marc deia tiu a cada moment perquè se l'hi havia enganxat del Manel-. On has anat a pregonar, tiu?
-Tius, no us ho creureu, però he estat dues setmanes a Tamale, a Ghana, en un campament d'ajuda a la població que havia muntat una ONG d'aquí Barcelona. Tiu, quina passada. A Àfrica, tiu, tot és diferent. Tot té un altre ritme i uns altres colors. Em sembla que finalment he trobat el sentit a la vida, tiu!
En Manel havia començat. Quan iniciava el detallat documental dels seus viatges no parava ben bé fins que havia explicat fins i tot l'olor dels poblets que visitava pel matí després de la pluja i amb la terra remoguda, aspecte que tampoc valoraven massa els oients. A més a més, barrejava els seus records i experiències amb comentaris cada cop més insistents de les seves ideologies. Segur que si l'escoltaven només durant mitja hora més, ja veus d'aquí a unes setmanes tots sis amics, guiats pel Manel, vestits de qualsevol manera, carregats fins dalt amb grosses motxilles, cantant el Cumbaià, Déu meu, Cumbaià, i disposats a repartir medicaments entre la població d'algun país pobre o boicotejant els productes d'alguna multinacional.
L'Enric però, ja el tenia molt sentit, el seu germà, i passava una mica del tema. Els altres, com hipnotitzats, l'escoltaven atents, anhelant ser com ell algun dia, assaborint la llibertat d'aquella manera com només el Manel havia pogut assaborir. Fins i tot havien aturat la final del campionat per poder pillar tot el que aquell ídol els deia.
Les paraules brollaven d'aquella saberuda boca fins que les va interrompre un altre so característic de les vetllades dels amics. El timbre insistent de la porta del carrer els avisava de l'arribada del pizzero, i si només hi ha una cosa que els pugui desenganxar de les paraules del germà aventurer, això és la teca, i si parlem de pizzes, l'afecte és major i immediat. Així que el Manel es va quedar parlant sol de la seva solidaritat davant de la Playstation, mentre presenciava una estampida de joves famolencs cap a la porta per rebre amb entusiasme el motorista. Només l'Enric es va quedar en aquella sala, mirant amb orgull i alegria al seu germà, que per fi havia arribat, després de tants dies sense dormir a casa, tants dies sense un plat calent a taula ni una abraçada dels pares, setmanes senceres sense sentir les seves rialles. Per fi estaven sols. Ara era el moment més indicat per confessar que l'havia trobat a faltar. Es miraven l'un a l'altre, lamentant-se de l'enyorança que els havia acompanyat durant tots aquells dies de separació. Semblava que l'Enric tenia alguna cosa important a dir, quelcom que havia estat reservant per quan la soledat els envoltés, i per fi havia arribat el moment de que aquest gran sentiment veiés la llum.
-Que… -va gosar dir finalment el petit de la família, trencant aquell silenci.
-No, tiu, no té portat cap regal! -va afanyar-se a aclarir el Manel.
Decebut, l'Enric va fer mitja volta i va sortir de l'habitació, remugant alguna cosa que no deixava gaire bé el seu germà. Ara, de cop i volta, considerava més bona opció atipar-se de pizza que escoltar les pel·liculetes del National Geographic del garrepa del Manel.
-Capullo -deia entre les dents el Raven.