L'Arnau i el Francesc 15. La colla

La colla

-Per què no sortim aquesta nit, tiu!? -va proposar el Marc als seus amics, tots asseguts davant la tele.
Els nois el van escoltar amb atenció, excepte el Francesc i el Sánchez, que disputaven concentrats un dels partits de quarts de final del campionat que havien organitzat.
-I on podem anar? -va preguntar l'Enric, entusiasmat, no tant per la idea de sortir de festa sinó per la de fer fora de casa els seus amics d'una vegada.
-Serà que no hi ha llocs per sortir, tiu! -va recordar el Marc.
L'Arnau va tenir un flash.
-Anem al Maremàgnum, no? -va saltar, alçant-se fins i tot de la cadira per l'emoció i la solidesa de la seva proposta.
-Sí, tiu! El Maremàgnum mola, tiu! -anava dient el Marc.
-Sí, no és mala idea, Arnau -va acceptar el Pep-. Tu què hi dius, Raven? Anem al Maremàgnum?
-Sí, sí, sí… -va fer, descansant per saber que aquella nit, ni els seus pares ni els veïns li fotrien la bronca pel soroll dels seus amics.
L'últim cop que hi va haver partida, feia una mica més d'un mes, viciats amb aquell mateix joc, no va ser fins a les quatre de la matinada que van abandonar la casa, tot i que ho van fer sota les amenaces del pare Raventós, que va acabar fins al capdamunt d'aquells marrecs tan dropos. Per això feia gairebé un mes que no hi anaven. Ni al pis ni al bar! I és clar, el que més se les carregava era el pobre Enric.
-Doncs ja està, tiu! Anem al Maremàgnum! -va sentenciar el Marc.
-GOOOOOOOL!!!!!! -va cridar el Francesc, espantant els seus amics i fent un punt i apart al tema "Festa"-. GOOOOOOOL!!!!!
S'acabava de classificar per a les semifinals en marcar aquell gol d'or a trenta segons del final de la pròrroga.
-Joder!! -va lamentar-se el Sánchez, deixant caure el comandament a terra amb mala llet.
-Eh, Sánchez, vigila amb el mando -va avisar-lo el propietari.
-Es que este tio es un tramposo -va criticar recollint el control amb delicadesa-. No se puede jugar con él. Siempre hace lo mis…
-OOOEEEE, OOOEEEE OÉ OÉ!!! -cantava el victoriós Francesc, ofegant les queixes del seu adversari-. OÉEEE, OÉEEEE!!!!
-Bueno, tius, -va cridar-los l'atenció l'Enric-. Vosaltres què opineu d'anar aquesta nit de festa al Maremàgnum?
Els dos van arronsar llurs espatlles al mateix moment, mostrant d'aquesta manera a la resta del grup la seva indiferència respecte a aquest tema. Al Sánchez no és que li fes mandra, com li passava al Francesc, és que a ell tant li fotia anar de festa a un lloc com a un altre. Com si volien anar a ballar a La Paloma.
-Uéééééé!!! Quin entusiasme! -va ironitzar el Pep, veient aquell comportament.
-Doncs, tiu, si tan us fot, hi anem i punto -va decidir el Marc, envoltat per l'acceptació dels altres membres d'aquell singular grup.
L'Arnau va agafar el comandament número u i es va preparar per intentar classificar la seva estimada Juventus per a les semifinals. Tenia davant seu el modest Rayo Vallecano que els nois havien posat per riure. Mira, tu! Els feia gràcia el carisma i l'entranyable que era aquella entitat. L'ordinador de la consola controlaria l'equip que, sorprenentment, havia arribat fins als quarts de final, tot i que amb molta probabilitat seria eliminat en aquesta ronda per l'eficàcia golejadora de l'Arnau. Així que el xicot es va oblidar de la pressió a la que el públic d'aquella sala el sotmetia i va imaginar-se tranquil·lament a la seva habitació, jugant a la consola com si fos una tarda qualsevol.