L'Arnau i el Francesc 13. Tèrapia al vestidor

Teràpia al vestidor

-Què, com t'ha anat? -va preguntar l'Arnau al seu amic només entrar als vestuaris.
-A mi? -va saltar, decebut per no ser ell l'afortunat company de la Cristina-. Això tu, cabrón, que has estat tota l'estona enganxat al cul de la tia aquella!
El Francesc estava lleugerament molest per la situació. A ell també li molava aquella noia i havia quedat destrossat en presenciar el petó als morros que els dos s'havien fet només en conèixer-se. I ell? No era també un nou company de feina? No l'hauria d'haver presentat també a ell, el Mateu? Quina vida més injusta que li havia tocat!
Ja des de ben petits, quan encara no eren massa amics però anaven a la mateixa classe, havien tingut algun "rifi-rafe" per culpa de l'amor. Per exemple, quan feien tercer d'EGB tots els nois del grup estaven enamorats (o anaven per) de la Laia, la nena més maca i simpàtica del curs. L'Arnau i el Francesc no eren menys i també feien el papallona quan les hormones se'ls alteraven per culpa de la presència de la Laia. Al final, però, va ser la casa del Joan, el nen model de la classe, l'elegida per la nena per anar a fer els deures cada tarda. Amb el Joan, és clar, que es va convertir amb l'enveja de tots els altres alumnes durant… una setmana, el temps en què va trigar a sortir al mercat la nova col·lecció de cromos de Bola de Drac. Llavors no hi havia nena que importés el suficient a l'Arnau i al Francesc com per deixar de banda el "tengui - falti".
-Bueno, diguem que he quedat com un inútil -va confessar el nou caixer, descordant-se la camisa-. Ha anat fatal.
-Ah, sí? -va fer l'altre, mostrant per fi un somriure, tot i que una mica malparit-. Què ha passat, si es pot saber?
-Doncs… mira… que no he pillat res de res -va acabar declarant, avergonyint-se d'ell mateix-. M'he passat tota l'estona mirant-la a ella enlloc del què m'ensenyava, i clar…
Se'l veia trist, a l'Arnau. Sabia que l'havia cagat per voler tenir els millors plans del cos de la seva companya i per intentar sobar-la en algunes ocasions (la del cop de colze, per exemple). El Francesc el veia abatut, i tot i alegrar-se'n una mica, era el seu millor amic i no podia deixar-lo enfonsar en la depressió i la desolació. Havia de dir-li alguna cosa per animar-lo, per ajudar-lo a superar aquell mal en què, malgrat tot, havia petonejat els llavis de la Deessa de les Hamburgueses.
-Mira, pots estar content! -va dir buscant, si és que en tres segons podia trobar-la, una part positiva de l'assumpte-. Si et mola tant aquesta tia, com a mínim saps segur que no ets gay.
L'Arnau es va mantenir en silenci després d'escoltar aquella… com ho diríem… estupidesa que el Francesc acabava de deixar anar.
-Si fos gay, tu creus que ara estaria aquí, amb tu? -va replicar trencant el silenci.
De nou, els dos van romandre callats durant uns instants. El Francesc va aprofitar per analitzar la resposta del seu amic. Si l'Arnau fos gay, per què no podria ser allà amb ell? Que potser no és prou atractiu com perquè un gay se n'enamorí? O potser ho estava dient perquè seria ell mateix qui no acceptaria estar canviant-se de roba al mateix vestuari que un homosexual? El Francesc s'estava menjant el tarro perquè sí mentre l'Arnau, encara tot moix, acabava la tasca de canviar-se la roba.
Però, ara sincerament, podia el Francesc alegrar-se del mal inici sentimental entre el seu amic i la Cristina?