L'Arnau i el Francesc 12. La dura prova

La dura prova

A les onze del matí hi havia ben poca gent, al Burger King. Joves, sobretot, esmorzaven aprofitant els seus dies de vacances. Els nois es van apropar a la barra, amb l'esperança de… Sí! Hi era! La Cristina era darrere d'una de les caixes, uniformada i esperant que algú s'hi acostés, mostrant aquell somriure encisador i cordial.
-Hola! -els va dir, amb cara de pensar allò típic d'aquesta cara em sona-. Que veníeu per…
-Sí, som l'Arnau i el Francesc, i ens espera el Sr. Rodríguez.
La noia va fer que sí amb el cap, recordant amb ben poca exactitud el dia en que va conèixer aquell parell. Ella gairebé ni els recordava.
El Mateu va sortir llavors dels seu despatxet, com si hagués intuït l'arribada d'aquells dos éssers, amb la gorra perfectament col·locada al cap i aquells grans encara al seu lloc.
-Hola, nois! Us esperava! Esteu preparats? -va dir no massa sincer-. Vingueu amb mi que us ensenyaré les instal·lacions.
Els tres nois van passar cap dins la barra i van entrar per la porta que hi havia a l'altre costat, a l'extrem contrari del despatx. Era una espècie de rebedor sense massa gràcia on hi havia tres portes. Dues d'elles devien ser els vestidors. Un per nois i l'altre per noies, i l'altre no en tenien ni idea. El Sr. Rodríguez va entrar en una d'aquelles cambres. Efectivament era un vestuari per a homes.
-Aquest és el vestuari que fareu servir vosaltres. Poseu-vos l'uniforme i us espero a fora.
Els Mateu els va deixar sols perquè poguessin canviar-se amb intimitat i es va esperar a fora. Tres minuts més tard, l'Arnau i el Francesc ja van sortir d'allà dins. Portaven l'uniforme net, ben planxat i gairebé a mida, amb la gorra i tot. Feien molta patxoca, tot s'ha de dir, i clar, això els il·lusionava a tots dos, que mostraven la seva felicitat fent una gran cara de satisfacció i alegria.
-Bé, això és la sala de descans del personal -va dir obrint la porta del costat- i aquest és el vestuari de les noies -assenyalant la porta restant. I amb cara de pervertit va seguir-. Però no us l'ensenyaré!
Van sortir de nou al restaurant i van creuar la barra fins trobar justa al costat de… la Cristina!, que en aquells moments estava sense fer res de res. La noia els va mirar sorpresa, veient-los uniformats, i va entendre per fi que ara, l'Arnau i el Francesc, eren companys de feina.
-Carol, mira -va dir el cap de personal-. Aquest és l'Arnau. Ensenya-li com va tot això de la caixa i l'atenció al públic.
A l'Arnau se li va il·luminar la cara de cop. La Deessa de les Hamburgueses seria la seva professora particular! Aquell era, sens dubte, el seu dia de sort. Estaria colze amb colze amb aquell tros de dona que l'havia enamorat des del primer moment. Quina potra que tenia!
-Hola -va ser l'únic capaç de dir, amb un to tímid i vergonyós.
-Hola, Arnau. Benvingut! -va fer ella.
Llavors, per l'Arnau es va aturar el temps. Va veure que la Cristina se li apropava a poc a poc, amb cara de complicitat, i va acostar-li els seus melosos llavis a la galta per fer-li un petó. El noi no va saber reaccionar a temps com per tornar-li aquell primer petó, i en intentar correspondre-la, la seva boca va coincidir amb la d'ella, que girava el cap per fer-li un segon petó a l'altra galta. La carn dels llavis es va fregar sense cap intenció, i ells, en notar-ho, van retirar les seves testes amb un somriure vergonyós. Ella es va posar vermella de seguida, i a ell li van pujar un fogots… Mentrestant, el Francesc i el Sr. Rodríguez se'ls miraven envejosos. A ells també els agradaria besar aquells llavis, encara que fos per accident.
-Ehem, ehem!! -va fer el cap de personal intentant dissoldre aquella situació i atorgant-se de nou el protagonisme-. I tu, Francesc, vine amb mi que t'ensenyaré el que hauràs de fer. Te'l deixo, eh? -va dir a la Cristina, referint-se a l'Arnau.
-Sí, sí -va fer ella.
El Mateu va marxar de la barra acompanyat del Francesc, que va fer adéu amb la mà al seu amic, segurament pensant en la sort que aquest havia tingut. Només arribar i es "morrejava" la Deessa de les Hamburgueses.
-Bé, Arnau, així que comences avui, eh? -va dir tímidament la Cristina, sense saber com començar a ensenyar a aquell desconegut-. Saps més o menys com funciona tot això?
-Ni idea -va respondre l'Arnau, una mica menys ofegat de calor que abans-, però aprenc ràpid.
Els dos van riure estúpidament d'aquell comentari. Estava clar que l'Arnau li havia fotut un bola a la seva companya com una casa de pagès només per quedar bé i fer la gracieta. Entre client i client, la Cristina anava mostrant les funcions de les tecles de la caixa al noi, que més que posar atenció en el què li ensenyaven, es fixava en qui li ensenyava. Les corbes de la mossa se les tenia ben apreses, el paio! De tant en tant, l'ocasional professora preguntava a l'alumne si la seguia, i ell feia que sí, que tranquil·la, que ell aprenia ràpid. Síííííí… (irònic).
Llavors va arribar el moment, l'hora de la veritat. Una parella es va plantar davant de la caixa, observant amb atenció la llista de preus que hi havia a sobre.
-Doncs, vinga. Aquests dos te'ls deixo a tu -va oferir la Cristina, apartant-se una mica i deixant lloc a l'Arnau.
Al primer instant, el nostre noi es va espantar. No sabia si era capaç de fer-ho, però clar, representava que la Cristina ja li ho havia ensenyat gairebé tot i ell s'hi havia fixat, així que ja havia de saber-ho fer. Es va mirar a la parella, intentant començar a dialogar-hi, però ara se li despertava la timidesa. I la inexperiència. La Cristina se'l mirava divertida, com comprovant que el noi havia passat olímpicament de les seves explicacions. L'Arnau va estossegar, provant de cridar l'atenció dels seus primers clients, però aquests es resistien a demanar. El noi va pensar que ja s'ho farien, que quan tinguessin gana ja demanarien. La Cristina, en veure que l'Arnau no actuava, es va interposar entre ell i la caixa i li va dir que s'hi fixés.
-Hola! -va fer alegrement per captar l'atenció de la joves parella.
-Hola -van respondre de seguida, apropant-se automàticament a la barra.
-Digueu-me -va demanar amb aquell somriure encisador que l'havia convertit en la Deessa de les Hamburgueses.
-Posa'ns dos menús amb Whopper.
-Per veure, Coca-Cola?
-Sí, Coca-Cola -van decidir els dos a la vegada.
La Cristina els somreia mentre premia els botons. Després els va dir els preus, els va cobrar i, en pocs segons, els va servir la safata amb el que havien demanat. Els clients la van agafar i es van allunyar, tot buscant una taula on seure i poder menjar.
-Veus com s'ha de fer? -va preguntar la noia a l'Arnau, cedint-li de nou el seu lloc davant la caixa en veure que ara s'acostava un nou client.
-Sí, sí -va fer ell, movent el cap-. Hola! -va dir de seguida, quan encara el jove consumidor no havia arribat a la barra.
El client se'l va mirar amb cara d'espant, sentint-se assetjat. El somriure que l'Arnau li oferia no era com el que podia haver-li mostrat la Cristina; era forçat, d'aquells que diries: nen, no cal que facis el paperet!
-Hola -va respondre el client per fi.
-Digue'm, que et posarem? -va preguntar nerviós, però alhora interessat en satisfer el que seria el primer client d'aquella nova etapa.
-Doncs un menú amb Whopper.
-I per veure? Que vols Coca-Cola, potser? O Fanta? En tenim de llimona i de taron…
-No, no! Millor posa'm una aigua -el va interrompre el noi.
-Segur? No vols una Coca-Cola fresqueta? -va insistir l'Arnau, que volia fer servir la divertida màquina de les begudes.
-No, vull una aigua, si us plau! -va repetir una mica molest.
-Tu mateix -l'Arnau va començar a prémer els botons que més o menys recordava que havia de teclejar. La màquina va fer uns sorollets i finalment va mostrar l'import de la compra a la petita pantalla-. Doncs són quaranta-dos euros amb noranta-cinc -va dir convençut el dependent.
-Què!? -va cridar el client veient que era un preu massa elevat pel què havia demanat.
-Quaranta-dos amb norant… -va repetir, mirant-se el noi amb cert menyspreu, convençut de que la màquina no s'havia equivocat.
-Arnau… -va sentir suaument a la seva orella dreta-. Arnau…-
Quina veu més dolça i sensual que tenia la Cristina quan li xiuxiuejava el nom tan a prop de l'orella. Quin pessigolleig que li provocava l'alè juganer de la noia mentre ella esperava resposta del xicot, que d'aquella tan agradable sensació s'havia quedat flipat.
L'Arnau es va girar per veure si el rostre de la Deessa tenia alguna cosa a veure amb aquella insistència, però el jove aviat va descobrir que ella només mostrava un estrany somriure, amb un petit to cínic, com pensant en quin insult dedicar a aquell capsigrany.
-Què? -va preguntar ell, creient que la noia l'afalagaria.
-Com que què? Tu creus que un menú amb Whopper val set mil peles? -va cridar ella, apartant-lo del davant de la caixa i posant-s'hi ella per intentar arreglar aquell nefast inici laboral.
-Doncs, no ho sé… -va dir ell, sincerant-se-. És que encara no estic massa posat amb això dels euros… però un mica car si que ho és. Que heu pujat els preus de…
La Cristina li va clavar un cop de colze sota les costelles en notar que el seu nou company s'hi acostava massa. Potser ell només s'hi arrambava per observar detingudament com ella, ja tota una professional, solucionava aquell desastre, però els nervis de la noia ho van interpretar com un intent d'aprofitar-se del seu idolatrat cos diví i es va defensar.
-Per…perdona -va fer l'Arnau amb una veu ofegada, delatant així la seva intenció d'explorar furtivament el cos de la Cristina i fugint cap al fons de la barra.
El client, mentrestant, flipava amb l'espectacle que aquells dos li oferien, i el pobre no sabia si riure o mantenir-se indiferent. De ben segur hagués agraït tenir a mà unes quantes crispetes per picar mentre durava aquell número. Total, la dependenta va treure de quin sap on un gran somriure i li va cobrar després el que tocava. Quan el visitant es va allunyar,
ara ja satisfet amb la seva safata plena de calories, l'Arnau i la Cristina es van mirar amb resignació i recança, entenent que aquella relació no havia començat amb massa bon peu.