L'Ànsia

Soc una mica mandrós , sempre ficat en els meus textos ( per altre banda son privats, je,je,je) però aquest crit salvatge de llibertat, m'ha fet dir-te que a vegades tots ens sentim Tarzan...

bona feina...

Un poema gruixut, sorollós, es deixa agafar. És carnal, de vegades fins i tot dolorós en el plaer (aquesta sang que corre en el plaer sexual). Les paraules triades amb cura i tot ell molt treballat, o potser un gran moment d'inspiració.
El vers final és senzillament brutal, amb tot el que significa aquesta paraula.


Salut!
manel

em fa riure molt la imatge de l'arbust de pell de lleopard!!!
On vas, on vas! Es boníssim, molt atrevit i, sí, estàs a la banda salvatge, udolant, rastrejant, ensumant.
M'agrada, tot i que no el trobo gaire suggerent, no hi ha insinuació ni joc.
Original, diferent.

Salut!

Això és ben bé l'essència del poema, de l'eròtica en estat pur...
Ens enfonses en el món submergit dels sentits amb mots carregats de força i clarament provocadors. Ens mullem d'ells pels camins que construeixen al cervell, anul.lant-lo, per arribar als dits, als narius i sentir...
M'agraden en grau màxim aquests :
"La pell vol sang, la sang et vol, saliva,
i t'he ensumat i et sé com sé que saps.

No negues res quan fas que no amb el cap."

Aquell esclat de l'excitació en dos nus incendiats que no poden amagar-se cap ni una de les espurnes i a més a més, no volen... l'ànsia té forma.

És una interpretació, naturalment, però és el que el meu pobre cervell ha assimilat de la lectura...

petons

angie

tant...clar, tant sense embuts...

primitivisme, el del crit que fas, el propòsit de l'autoafirmació. Sense mots, amb insectes i saliva, expresses les ganes del joc impúdic, primitiu, despullat.
El mite del salvatge presentat en brut. Extirpes qualsevol codi de conducta "civilitzada" en el joc de l'erotisme.
Sang i miralls, per mi dos símbols eterns, vasts, rics i potents en la poesia (que jo també sovint faig aparèixer d'una manera o altra en la meva).
Tu sí que saps sortir-te'n dels tòpics!

atram