Cercador
Laberints
Un relat de: Anònim- Compartir:
Caminant pels laberints de la tristesa,
pels camins de la soledat,
buscant una sortida
per fugir de tots els meus malsons,
crec que l'he trobat,
una porta que duu el teu nom,
però per més que cerco,
per molt que ho intento
no la puc trobar,
no la puc obrir,
no tinc la clau
que m'obri el teu cor.
Comentaris
-
Una porta...[Ofensiu]brideshead | 02-06-2006
"que duu el teu nom"
...
però
...
"no tinc la clau
que m'obri el teu cor".
De nou, un lament trist, malencuniós, de desamor.
El dia que vulguis, m'avises i fem un poema a mitges... ens sortirà alguna cosa bella, perquè el que pugui sortir de la barreja entre el desànim i la il·lusió ha de ser una cosa bella, oi?
Un petonàs, Anònim (que no vol dir un petó anònim)! -
Sense el fil de Pandora[Ofensiu]angie | 02-06-2006
Amic, fa dies que em voltes pel cap i no em diguis per què... suposo que em fas recordar de mi quan tenia la teva edat i per això, quan parlo amb tu, intento animar-te encara que sé (de veritat) que el camí de vegades només té un sentit, malgrat per tota arreu hi hagi rètols lluminosos de neó cap a nous destins...
Mira, el teu poema m'ha emocionat, potser perquè m'he posat en la pell del poeta i el trobo del tot sentit...
T'he deixat missatge al fòrum amb un parell de cançons i a mi, personalment, després de molts anys, la segona, la del Roy Orbison, em continua animant cada cop que l'escolto...
Una abraçada amb signatura (no anònima)
Àngels