Laberint

Gràcies a l'experiència he pogut arribar a la conclusió de que si som feliços és perquè som ignorants. Durant el període d'ignorància ens mantindrem feliços, en el moment que comencem a conèixer, ho deixarem de ser-ho. La conclusió que és millor no preguntar-te les coses, no fer-te preguntes i anar fins que el nostre limitat coneixement arribi a les seves màximes aspiracions, sense haver d'expandir els seus límits.
No és quan som nens que no ens adonem ni arribem a entendre la meitat de les coses que som més feliços? I no diem sempre que les veritats fan mal? I no son els avis qui també son més feliços i gaudeixen de tot i no recorden la meitat de les coses?
A més a més, personalment em posa nerviós aprendre una cosa i veure que aquesta cosa, no et soluciona problemes sinó que en produeix més. És com si tinguessis una porta tancada i quan l'obres veus que a la nova sala hi han cinc portes tancades, i quan obres la primera de les cinc, veus que dintre de la nova sala hi han cinc portes més i així successivament. Això és el que em sembla el coneixement, buscar respostes que porten més preguntes. No ens costava sumar de petits i desprès varem veure que sumar només servia per aprendre a multiplicar? I més tard que multiplicar només servia per fer l'arrel quadrada i després derivar i fer límits i integrals i un llarg etc.
Malgrat tot, és impossible ser nen tota la vida o el que seria el mateix no conèixer no aprendre, és un camí que fem tots obligatòriament sigui a l'escola o aprenent de la vida. Per tant ser feliç o el que és el mateix ser un ignorant és impossible.
Això passa perquè la felicitat és un concepte basat en les coses més senzilles. I en el camí del coneixement el que fem és complicar-nos la vida, buscant més i més preguntes i més i més portes per obrir. Busquem la felicitat però és molt més complicat perquè no tenim nomes una sala amb una porta sinó milers de sales amb milers de portes per buscar-la i realment ens queden tantes però tantes portes per obrir i tantes sales per descobrir.