Cercador
Bombers
Un relat de: petakin- Compartir:
Hola nois, sóc Troy Mclure, pot ser que em recordin de pel·lícules en les quals em jugava la vida com "Un soldat Català" o "Pa negre" . Aquest cop, no estic aquí per parlar de les meves obres, sinó que estic aquí per parlar sobre com viuen els superherois:
Per començar tenim un horari diferent, a vegades treballo durant dies sense descans, fins a setanta dues hores i després em passo dies descansant. A vegades també faig horaris normals, depèn de moltes coses. De totes maneres és un horari molt dur, ja que en cada moment he d'adaptar el meu cos i les seves hores de son al treball que tingui.
Com superheroi que sóc, tinc dues residencies. La primera és casa meva, però m'hi passo tan poc temps, que és molt simple, un llit individual (no tinc temps per cercar parella, tot i que per la feina que realitzo em sobren pretendents), una tele petita, un sofà petit etc. La meva segona casa és un lloc molt maco, allà és on també viuen els demés superherois de la ciutat quan estant o estem de servei. Allà tenim ordinadors, camions vermells molt grans amb unes mangueres gegants enganxades, una barra d'aquelles com les de les strippers però més llarga, llits per descansar, taules de ping pong i moltes altres coses més.
A més a més tenim una alarma d'aquelles rodones que fan molt de soroll, i bé, com ja sabeu, a la que sona sortim corrents, ens posem els nostres vestits vermells amb el nostre casc groc i baixem la barra per finalment pujar als camions.
Ara estem molt tristos aquí, perquè fa poc van morir cinc companys nostres. Sí, els superherois també podem morir. El nostre pitjor enemic és el foc i la nostra missió és mirar d'apagar-lo sempre.
Aquestes alçades, suposo que us n'haureu adonat, que no sóc un superheroi dels que diríem convencional. Sóc un altre tipus de superheroi, d'aquells que lluiten en silenci, sense fer soroll i tot i que a vegades triguem molt a arribar, sempre hi som.
Per començar tenim un horari diferent, a vegades treballo durant dies sense descans, fins a setanta dues hores i després em passo dies descansant. A vegades també faig horaris normals, depèn de moltes coses. De totes maneres és un horari molt dur, ja que en cada moment he d'adaptar el meu cos i les seves hores de son al treball que tingui.
Com superheroi que sóc, tinc dues residencies. La primera és casa meva, però m'hi passo tan poc temps, que és molt simple, un llit individual (no tinc temps per cercar parella, tot i que per la feina que realitzo em sobren pretendents), una tele petita, un sofà petit etc. La meva segona casa és un lloc molt maco, allà és on també viuen els demés superherois de la ciutat quan estant o estem de servei. Allà tenim ordinadors, camions vermells molt grans amb unes mangueres gegants enganxades, una barra d'aquelles com les de les strippers però més llarga, llits per descansar, taules de ping pong i moltes altres coses més.
A més a més tenim una alarma d'aquelles rodones que fan molt de soroll, i bé, com ja sabeu, a la que sona sortim corrents, ens posem els nostres vestits vermells amb el nostre casc groc i baixem la barra per finalment pujar als camions.
Ara estem molt tristos aquí, perquè fa poc van morir cinc companys nostres. Sí, els superherois també podem morir. El nostre pitjor enemic és el foc i la nostra missió és mirar d'apagar-lo sempre.
Aquestes alçades, suposo que us n'haureu adonat, que no sóc un superheroi dels que diríem convencional. Sóc un altre tipus de superheroi, d'aquells que lluiten en silenci, sense fer soroll i tot i que a vegades triguem molt a arribar, sempre hi som.
