La xurreria dels diumenges

El vell pintor ja es pot dir que és habitant de molts llocs i de moltes èpoques diferents, però la seva actual estabilitat familiar fa que sovintegi dues comarques.
Concretament, la comarca de la Llera del Ter, situada a uns pocs quilòmetres de la capital del Gironès (Girona) i un poble que és ben bé al mig de tot arreu. Al bell mig tan de Barcelona com Girona: Cardedeu.
És quelcom ben negable que els habitants de Cardedeu formem part de la comarca del Vallès Oriental, però la història geogràfica així ho ha fet, i per tant, s'ha d'acceptar que el protagonista sigui merament vallesà.

Després d'aquesta breu introducció ja us introduiré al relat, tot i reconeixent que més que descriure el personatge descriu dues comarques. Quelcom ben innecessari pel lector, però obligat per introduir-vos a la història en sí.

Després de finalitzar els estudis artístics, el vell pintor va decidir recórrer a l'estudi de la Història de l'art per tal de conèixer millor les tècniques i perfeccionar el traç, massa insegur. Tot i que se li féu feixuc el primer curs, sobretot causa de la seva llarga edat, va passar-lo - amb dures penes - , però el passà.
La seva poca costum a l'estudi i la seva fama prou coneguda de senyor solitari i orgullós va fer encara més difícil la tasca.
Van passar els mesos i el vell conegué un poble a través de la seva actual nova parella: la Bruna.
La Bruna és de pell pigada, d'ossos amples i de cara molt tosca. Pel que sempre m'ha explicat ella, l'atracció va començar per part seva, cosa dubtable per ell mateix, home de moltes dones i poc correcte - per una bona forma dir-ho - . Sempre va ben vestida ella, ans el contrari que el vell, sempre amb pantalons esparracats i amb camises dues talles més grans. Es pot considerar que farien una bona parella. Els dos tenen els mateixos defectes , viuen en comarques molt oposades que fa que a l'hivern ella hi passi molt de fred i ell a l'estiu hi passi massa calor i li facin mal les articulacions. Celrà, es podria considerar un bon lloc per poder pintar. El casc antic és ben marcat i l'especulació no hi ha afectat tant com a Cardedeu. Després de prendre la decisió de començar a treballar a una xurreria i acabar tenint-ne va canviar una mica els plans de la relació. Ara vivien a Girona.
Ara els quadres s'havien de pintar en molts pocs llocs. Potser havia de pintar des del seu balcó i poca cosa més. Tot paisatge que no quedés tocat pels aires d'una ciutat, plena de cotxes, de fum i de massa soroll.

L'oli de l'olla ja bull des d'uns quans anys, els xurros dels diumenges s'han convertit en una tradició, i els cardedeuencs ja sabem què són els brunyols. Les tardors són més colorides i la dolça parella se'ls pot veure cada diumenge atenent al Carrer Mercaders de la bonica Girona.