La víctima perfecte.

Feia dies que l’Anna es connectava en una pàgina de contactes per Internet. Ja des de petita havia tingut dificultats a l’escola i el seu caràcter tímid i reservat feia difícil la relació amb altres joves de la seva edat. Sempre s’havia sentit arraconada de tothom, en ocasions fins i tot de la seva família. Viva dins una bombolla que s’havia fabricat a partir de la música i de la seva imaginació. Ella no s’havia ben bé perquè, però la música la feia sentir especial, se sentia forta i poderosa, capaç de fer el que fos sense que ningú s’hi pogués interposar. Malgrat aquest món perfecte que ella mateixa s’havia creat, era totalment conscient que a la que s’acabava la cançó havia de tornar a la crua i dura realitat. Sentia dins seu la necessitat de que tot allò que imaginava i desitjava passés del seu caparró a la realitat del dia a dia. Desitjava conèixer gent de la seva edat, tenia la necessitat de donar a conèixer a tots aquells que parlaven malament d’ella, que era una dona espectacular i que quan s’ho proposava res no la podia aturar, i una de les coses més importants per ella, era tenir amics amb qui compartir i passar-ho bé. Finalment, va deduir que el primer que necessitava era trobar un noi de la seva edat, guapo i que fos capaç de deixar tot el món que ella coneixia, amb un pam de nas. Creia que els amics vindrien després del xicot.
Després de tant de neguit, tenia ganes de que tota aquesta perspectiva passés la línia de la imaginació i entrés a la seva vida. Va ser a partir d’aquesta decisió que va començar a connectar-se a aquella pàgina web. El problema era que ella no era capaç de veure o intuir el perill que corria un noia de la seva edat i de la seva psicologia, fàcilment influenciable, en aquella pàgina web.
Un dia va conèixer un noi que es deia Ramón. Semblava un bon noi, era dos anys més gran que ella, si més no això és el que l’hi havia dit. Quan parlaven i l’Anna li explicava el seus problemes i conflictes, ell sempre estava disposat a donar-li suport psicològic i sentimental. Sense haver-lo vist mai va començar a enamorar-se’n, tot i que ella no n’estava del tot segura, però el que sentia parlant pel chat amb aquell noi, era quelcom especial, i alguna cosa li deia que amb ell hi odia confiar.
Va anar passant el temps, i la situació acadèmica i familiar es va començar a fer insuportable. Hi havia moments en què tenia gabes de desaparèixer, de esborrar les seves petites petjades que havia deixat en aquella trista i amargada vida. Hi havia moments, en què desesperada, pensava amb com seria la vida al costat d’aquell noi que havia conegut dos anys enrere i que mai havia volgut mostrar-li la seva identitat. Ella ho trobava lògic, ja que el fet de negar-se a passar-se fotografies i informació personal era una espècie de seguretat. Deien, des de la televisió, que intimar amb gent per Internet sense coneixer-ne la identitat era molt perillós. Es per aquest motiu que ella se sentia segura, malgrat no sabia ni tant sols com era la seva cara. De fet sentia que en Ramón era un noi realment encantador i respectuós. El que si que era cert, és que ell només l’hi havia demanat tres o quatre vegades alguna fotografia o alguna cosa per l’estil, però sempre havia sigut pacient i respectuós. Malgrat tot, va arribar el dia que no es va poder aguantar i li va oferir una foto, per tal que estava del tot convençuda que res de dolent podia passar i d’aquesta manera fes més real el lligam entre els dos. Després d’una de les seves regulars converses va decidir enviar-li una fotografia on apareixia ella en pijama. La sorpresa va venir quan no va rebre cap contesta, cap comentari, res. Anaven passant els dies i no contestava, ella nerviosa pel que no comprenia, restava davant de la pantalla de l’ordinador, cada dia després de classes, esperant que en Ramón li digués alguna cosa, però aquest moment no arribava. A mida que passaven els dies, les hores i els minuts, tenia cada vegada més i més por. No entenia el que passava, però intentava calmar-se pensant que potser l’hi havia passat alguna cosa i que de seguida que ell pogués es posarien en contacte i es veurien per primer vegada. Tot aniria bé, segur, si més no això és el que es deia a ella mateixa. es deia a si mateixa... seguien passant el dies i cada dia es trobava més incòmode i més atemorida. Ja no sabia com afrontar-ho, sabia que no ho podia explicar als seus pares, i com que no tenia amics es va anar tancant en si mateixa.
Un parell de dies més tard, quan ja estava més tranquil•litzada, va rebre un correu del Ramón. Ella nerviosa el va obrir, però es va endur una sorpresa quan va veure que es disculpava per no respondre el correu i li deia que li adjuntava una fotografia d’ell. L’Anna en veure-ho es va posar nerviosa, i dintre seu va notar com l’amistat amb en Ramón era molt més que una simple amistat, havia recuperat la inseguretat i els dubtes que li havien aportat aquella no contesta dels missatges. La necessitat de coneixer-lo va arribar a tal punt que ella li va demanar desesperada de veure’l. Sentia dins seu que el podria abraçar i que d’aquesta manera se sentiria salvada de tot, i si en algun moment hi havia l’ocasió li diria que n’estava enamorada. Després de conversar i de quedar en un lloc determinat, el Ramón li va demanar de veure’s en un parc que hi havia a un poble a uns vint quilòmetres d’on vivia l’Anna i a trenta d’on vivia ell.
Arribat el dia, l’Anna nerviosa va agafar el tren en direcció al lloc on per fi veuria cara a cara el noi que tant d’ajut li havia donat. En breu, li va passar per la ment que la foto que ell li havia enviat fos falsa, però estava disposada fins i tot a perdonar-lo per tal de que agrair-li tot el suport que havia estat durant aquells dos últims anys. En baixar del tren i en arribar al lloc de trobada, l’Anna mirava nerviosa i aspectant el lloc on es trobava. En veure un banc de fusta sota un arbre, s’hi va dirigir i va decidir esperar a que en Ramón arribés. Estava tant nerviosa que cada persona que veia tenia ganes de que fos ell. Passaven els minuts i ell no apareixia. Observant el parc, no hi havia més que una senyora gran amb la seva neta en un tobogan, un avi passejant el seu gos i un home d’uns cinquanta anys assentat en un altre banc al fons d’un petit passeig que travessava el parc d’una punta a l’altre. Ella mirant d’una banda a l’altre va veure com un home de poc més de quaranta anys s’acostava directe cap a ella. Estava una mica estranyada, però aquell home hi anava tot decidit. Ella sense saber massa que fer va esperar, simplement pensava que no fos algú que s’hagués perdut i que imaginés que ella era d’aquell poble i que per tant el podria orientar. La sorpresa es va crear quan es va identificar com un tal Ramón....
És fàcil imaginar-se el final oi? Tots sabem com acabarà, si més no podem intuir-ho... Cada vegada més, sentim a parlar d’abusos a menors i a persones discapacitades. Aquest relat intenta de ser una alerta i un memoràndum a totes les víctimes d’aquesta tragèdia. Personalment crec que no podem culpar a les víctimes, ja que les condicions i les situacions que els han portat a tal punt son infinites, i això no té perquè ser un factor de culpabilitat.