La vella remeiera

Un relat de: Rocafort

Es l'any 1245, estem en un poblet dels Pirineus que pertany als Senyors de Castellbó. El poble bull d'activitat. Es una situació estranya, ja que, encara que es un lloc de pas entre les terres de Foix i Barcelona, normalment no hi passa gaire gent, però nostre Rei Jaume està immers en la conquesta de Biar, el castell més gran a la frontera sarraïna i el Rei ha demanat a la seva gent que vagi cap a Valencia per a reforçar el seu exèrcit. A la crida hi han anat, a més dels seus fidels súbdits catalans, aragonesos i valencians, molts cavallers "faidits" occitans que estaven amagats pels Pirineus des de que els francesos els hi varen robar les seves terres, soldats de fortuna i routiers (bandolers que s'apunten als exercits a canvi de poder saquejar i robar tot el que troben). El conte ha demanat a la gent del poble que aculli tant bé com pugui als occitans que vénen a lluitar, és per això que per tot el poble se sent olor de brou, carn i embotits amb lo que la gent convida als forasters.
Al final del poble hi ha una casa atrotinada, que ningú sap com encara s'aguanta on viu una vella sola des de que és va morir el seu marit i de qui ningú recorda la edat. Pel poble és diu que abans era una casa rica i que el fill de la vella, se'n va anar amb el seu Senyor a lluitar per el rei Pere i que mai més va tornar. Però que, abans de morir el seu marit, la vella li va prometre que es quedaria a esperar que tornes el fill. Es per això que no es mort, cada dia surt al portal, s'asseu a un tamboret i espera tot empaquetant herbes remeieres que el poble els hi compra per la seva eficàcia.
Com cada dia, avui, la vella està asseguda al costat del portal, quan se li acosta un routier brut i estripat amb un gran sac a la esquena, es para davant de la casa i li pregunta si té alguna cosa per menjar.
-Es clar que si, passeu a dintre i compartirem el que tinc, va dir la vella
El routier s'asseu a la taula i la vella li ofereix el brou que te preparat. Està fet amb moltes herbes, mongetes i peix, no te gens de carn, pro es bo i omple molt.
Quant el viatger s'ha quedat tip, s'acomoda a la cadira i , tot bevent una mica d'aigua per tirar avall, es neteja la boca amb la ma i li diu:
- Moltes gracies per el menjar, em dic Ermengol i vinc de les terres de Foix. He viscut moments terribles en que les forces del Mal han destruït la meva cultura bassada amb l'amor i la cortesia. En el darrer moment no vaig tenir el valor de seguir la sort dels meus companys i guies i és per això que des de la caiguda de Montsegur rodo per arreu, tot esperant que el destí tingui pietat de mi i se me'n porti d'aquest món que ja no és el meu. Sense la música, l'amor i la poesia, jo ja no soc res. Això va desaparèixer entre les flames del Prat dels Cremats, en mig del cants d'aquells que anaven a un món millor, de la desesperació dels que no varem tenir el suficient valor per seguir-los i del respecte i la admiració callada dels botxins que entreveien la seva derrota al no haver aconseguit les ànimes dels que dintre de un moment volarien lliures donant testimoni per sempre del que hauria pogut i no va ser.
Després de dir això, el viatger va obrir el sac que portava i va treure un llaüt, va mirar a la vella i va allargar-li tot dient:
- Teniu, jo ja no en faré res, si us pot servir, feu-ne us, i si no, cremeu-lo; ja no serveix per res, el seu temps s'ha acabat, on abans hi havien somriures ara hi han plors, on abans hi havia alegria, ara hi ha tristesa i desesperança.
A continuació, es va posar a ordenar les coses que portava al sac i va treure'n una ballesta. La vella va obrir els ulls com plats i va dir ràpidament:
- Don l'heu tret aquesta ballesta? Jo la conec! Era del meu fill! Li va donar el seu pare quant va anar a lluitar a Occitània per al rei Pere.
Ermengol va mirar sorprès a la vella i va exclamar:
- Era Raimon fill vostre? Gracies a Deu!, ara ja puc complir la meva darrera missió. El vostre fill em va donar una carta perquè la portés als seus pares i cóm a pagament, em va entregar totes les seves armes. Ell ja no les necessitaria i no volia que algú les pogués utilitzar contra els seus amics.
A continuació va regirar dins les seves butxaques i va treure tot arrugat un extens manuscrit, el va aplanar i el va entregar a la vella.
Ella va agafar el pergamí, el va obrir, se'l va mirar atentament, desprès va aixecar la vista i amb una veu trista, com si presentis una mala noticia, mirant-lo fixament als ulls, li va dir amb una veu tremolosa:
- M'ho podries llegir?
- Es clar que si! -va contestar Ermengol- serà un plaer!

......................................................................................................

Benvolguts pares:

Si Deu em dóna la gracia de que podeu llegir aquesta carta, seré feliç i crec que vosaltres també, ja que podreu saber el perquè no vaig tornar a casa amb el nostre Senyor després de la desfeta de Muret. Allà van esdevenir fets extraordinaris que van omplir tota la meva vida.
En el moment que nostre Rei Pere amb tots els seus cavallers va llançar-se a la batalla, el meu grup estava protegint la mainada que assetjava la muralla sud de Muret. Nosaltres sentíem darrera nostre el soroll del ferro contra el ferro, dels cavalls agonitzant i dels cavallers donant ordres i embastin l'enemic, però estàvem molt atents a que ningú treies el cap per entre els merlets i pogués fer mal als nostres amics. Quan veiem algun cap que sortia li tiràvem una munió de fletxes, i o bé el feríem o bé el fèiem amagar un altra cop.
De sobta ens vam quedar esglaiats, va venir un cavaller fugint de la batalla i cridant " Lo Rei es mort", "lo Rei es mort" i al seu darrera una bona part dels cavallers francs que ens atacaven carregant contra nosaltres amb els seus cavalls de batalla. En aquell moment, es va obrir la porta de Muret i van sortir soldats atacant la mainada que estava a sota les muralles. No sabíem que fer, ens varem quedar clavats i els nostres sergents no deien res. Els cavallers francesos van arribar a nosaltres i va començar la carnisseria. En aquell moment dos cavallers van carregar contra mi, vaig apuntar amb la meva ballesta i vaig tirar una fletxa contra el primer cavaller. Li vaig clavar al ull just en el moment en que l'altre ja m'enfilava amb la seva llança. El cavaller ferit de mort va donar un cop de rendes al seu cavall, va xocar contra el del seu company i el va fer caure. Vaig aturar al cavall, vaig muntar-lo y mentre els meus companys remataven al cavaller i fugien en desbandada, jo vaig carregar contra els que sortien de la ciutat. Vaig embastí la munió de soldats francesos, trepitjant els que se'm posaven al davant intentant trencar les seves files. No se com, vaig travessar tota la infanteria i em vaig trobar estès en un prat molt lluny de la batalla.
Em vaig despertar en una cabana al bell mig del bosc. Al obrir els ulls vaig veure un parell d'homes que parlaven en veu baixa mentre m'anaven mirant. Quant van veure que havia tornat en si, es van acostar i em van dir:
-Us hem trobat en un prat al costat del vostre cavall mort (m'havien pres per un cavaller franc), hem amagat les vostres armes i us hem portat aquí per guarir-vos. Portaveu set ferides i perdíeu molta sang. Fa 26 dies que dormiu. Quant os trobeu bé podreu marxar.
- Em dic Raimon i he vingut amb el meu Senyor Hug de Mataplana a lluitar per lo nostre Rei Pere. Vinc de Muret i tinc que tornar amb lo meu Senyor.
Em van informar que la batalla havia estat un desastre per als occitans, que el Rei Pere era mort i el Sr Hug ferit molt greu, que els tolosans havien fugit sense ajudar al rei i que estaven assetjats a la seva ciutat. Llavors vaig perdre el coneixement.
Em vaig despertar al cap de tres dies ja molt millor, però encara no em podia moure. Al meu costat estaven els meus salvadors; els i vaig donar les gracies i els hi vaig demanar que em portessin les meves coses. Ells ho van fer i em van dir que em podia quedar fins que estigués recuperat del tot. Entre les coses que van recuperar hi havia la meva ballesta, una destral de combat, una cota de malla, una espasa, dos punyals i força plata que pertanyia al cavaller mort.
Vaig dir als meus salvadors si volien alguna cosa com a gratificació i no acceptaren res, em van dir que no hi havia res que tingues valor per a ells.
Va passar el temps i jo m'anava recuperant mentre veia a la gent que anava i venia a parlar amb aquells homes; Unes vegades amb bones noves i altres em dolentes. Jo ajudava als meus benefactors recollint fruites del bosc, bolets, arrels... i pescant al riu amb les tècniques que m'havia ensenyat el pare i que deixaven bocabadats als meus amics. D'aquesta manera vaig passar quasi 30 anys sense adonar-me'n compte degut a la pau i tranquil·litat que es respirava a aquella zona. Durant aquest temps em van ensenyar a escriure i a llegir. Només tenien un llibre que jo vaig llegir-lo moltes vegades fins que quasi me'l sabia de memòria i fins i tot el podia escriure
Un bon dia, l' Arnau, el més vell dels amics, em va dir:
- Per nosaltres ha arribat l'hora de marxar a veure al nostre mestre que està a Montsegur. Aquí el nostre temps s'ha acabat. Els nostres enemics han guanyat i ens persegueixen per tot arreu. Ens han avisat de que un dels visitants d'ahir era un delator, i per diners, ha indicat aquest indret a la inquisició i en aquest moment venent amb vuit soldats per agafar-nos.
Jo només vaig entendre que venien els soldats, vaig agafar ràpidament la ballesta i els punyals i vaig replicar:
- Vuit soldats i una colla de frares!, no us preocupeu, coneix-ho be el bosc, abans que hagin fet 200 metros ja no en quedarà cap, els mataré a tots aquests i als qui gosin pertorbar-vos.
- Mercès Raimon per el vostre interès, però tal com us he dit, el nostre temps aquí s'ha acabat, per altra banda, nosaltres no hem vingut aquí a lluitar contra els nostres germans que ens persegueixen, Hem vingut a la vida per perfeccionar el nostre esperit i és per això que v
olem anar a Montsegur. Ara és l'hora i si ens acompanyeu, estareu més a prop de la vostra terra i us serà fàcil trobar algú que hi vagi i us acompanyi per travessar els Pirineus.
Vam recollir el poc que teníem i vam marxar procurant no fer soroll. No havien passat més que dues hores que vam veure des d'un turó una llum al mig dels bosc. Eren els nostres perseguidors que, impotents per no haver aconseguit agafar-nos, havien calat foc al campament. Continuàrem el camí sempre per camins boscans, evitant els pobles i les cases de pagès, però no estàvem sòls, algunes nits, jo mai vaig entendre com ho podien saber, es reunien amb nosaltres grups de gent que ens portaven menjar i parlaven amb els meus amics. Jo els escoltava des de un segon pla mentre parlaven dels inquisidors, dels cremats, dels delators i de totes les maleses que havien caigut sobre la Occitània, també parlaven de la possibilitat de que el compte de Tolosa és revoltés i que els anglesos l'ajudarien. Algunes nits els meus amics em deixaven sòl i anaven a portar el "Consolament" a algun malalt que ho havia demanat malgrat del perill que corria.
Un bon dia, em van dir que érem a prop de Lavelanet, vaig començar a
veure un pog i a dalt, un castell que semblava que estigués tocant el cel. Em vaig quedar parat contemplant-lo i Arnau em va dir:
- Es el nostre destí, Montsegur; no et sembla que ha valgut la pena venir? Va, comencem a pujar.
A mesura que ens anaven acostant, anàvem veient més gent en les dues direccions, cavallers, camperols, religiosos... Tots anaven contents i es saludaven al passar encara que no es coneguessin de res. L'últim tros de camí tenia molta pendent i ens va costar molt d'arribar a dalt, però va valer la pena, era ple de gent; n'hi havia tanta que no cabien al castell i estaven a fora en barraques arrenglerades a la paret per poder aprofitar l'espai que era molt reduït. Des de tot arreu es divisava un paisatge fantàstic, valls, muntanyes, boscos, prats, camps i remats que pasturaven per les rodalies dels camins...Realment semblava la porta del cel
Vam entrar al castell i vam saludar al casteller, qui a continuació va portar als meus companys i a mi a presencia d'un ancià a qui tots respectaven. Ells es van posar a parlar amb veu baixa i amb cara de preocupació, jo distret mirava per una finestra l'horitzó on es divisava un núvol de pols. Després de dinar ens van reclamar per una assemblea i tots com un sol home ens vam reunir al peu de la torre de l'homenatge. De dins van sortir dos cavallers vestits de trobadors, però amb un aspecte formidable, eren Raimon de Parella i Pere Roger de Mirapeis, al seu costat hi havia dues dames molt ben vestides i darrera seu uns quants soldats fent guàrdia i encuriosits per el que els seus senyors anaven a dir.
Quant tothom va estar reunit i amb silenci, es va avançar Pere Roger i amb veu forta i clara, va dir:
- Amics, el rei de França ens vol aniquilar i per això ha donat ordres al seu exercit, que sota el comandament de Huc d´Arcis, senescal de Carcassona, vingui a destruir el castell. En aquest moment ve cap aquí amb més de deu mil homes, ja es veu el seu rastre des dels merlets, podem plantar-li cara i esperar que el compte de Tolosa es revolti i ens vingui a salvar o anar cap a les muntanyes on ens podrem refugiar i travessar-les per anar als comptats catalans amb els nostres parents i amics.
En aquell moment es va obrir pas un venerable ancià, i mirant a Pere Roger va dir:
- Nosaltres, els càtars que estem aquí no hem vingut pas ni a lluitar ni a fugir, nosaltres hem vingut a resar per perfeccionar-nos i a donar testimoni de la nostra fe, ens quedarem a esperar als soldats francesos, però no lluitarem, deixarem que aquells que venem facin el que han vingut a fer, i si han vingut a matar-nos que ho facin, d'aquesta manera aconseguirem la perfecció.... Però per vosaltres Srs que ens heu acollit i protegit durant tant de temps, aquesta no es la vostra missió i la possibilitat de vèncer es mòlt remota per lo que us aconsello que marxeu.
-Jo no marxaré, aquest es el meu castell i vaig jurar protegir-vos i protegir-lo m'entres sigui possible, però que cada un trií el seu camí.
Va aixecar més la veu i va dir:
-Qui vulgui marxar que marxi, encara i és a temps i amb la resta prepararem la defensa.
Ningú va marxar.

...........................................................................................................

Estem al 2 de Maig de 1244. Durant més de un any els 200 soldats del castell hem mantingut a ratlla els més de 10.000 soldats del exercit francès, però ara estem esgotats per l'esforç i molts dels nostres companys han caigut morts o ferits, Amb aquestes condicions, la defensa del castell resulta impossible i Pere Roger ha parlamentat amb Huc d´Arcis i ha aconseguit unes condicions bones per entregar el castell, es deixarà sortir a tothom que ho vulgui lliurament i amb totes les seves pertinences, només es quedaran els càtars que no reneguin de la seva religió que seran cremats. Tenen per pensar-ho 15 dies.
El dia 13 ens varem reunir tots davant del que quedava de la torre de l'homenatge i Pere Roger va dir que ens teníem que separar dels que havien triat el martiri per tal de deixar que es preparessin. Amb gran respecte els hi vam fer un lloc a un recó del castell on es van posar TOTS els càtars que quedaven vius, uns 180.
Martí, un dels soldats, va demanar a Pere Roger permís per deixar les armes i anar amb els càtars, se l'hi va concedir immediatament. Ens hi vam afegir una vintena de soldats més i alguns del civils que eren al castell. Tots sabíem que amb aquesta decisió estàvem condemnats a la foguera, però no teníem por, aquell any de convivència amb els càtars ens havia ensenyat el veritable camí i no hi volíem renunciar. Tots vam demanar el consolament i ens vam reunir amb Bernat Martí, el nostre perfecte,per esperar el dia 16.
Jo he escrit aquesta carta que espero que us arribi. El vostre fill...

.........................................................................................................

Ermengol va continuar la narració

Arribat el dia 16, dimecres, s'obriren les portes del castell i va sortir la comitiva tal com havien acordat: primer les dones i nens, desprès els càtars encapçalats per en Bernat Martí i finalment en Pere Roger amb la resta del exercit.
Al arribar a baix hi ha un prat on estava el exercit francès en formació. Els religiosos catòlics havien preparat una gran pira de llenya i estaven predicant amb crits als soldats francesos que més que escoltar, tenien la vista clavada en la comitiva que baixava. A mesura que ens anàvem acostant, fins hi tot els predicadors van callar i es va quedar tot el prat en silenci. Els nens i dones van passar pel mig dels francesos sense aturar-se, els càtars van girar-se i tots van anar directes a la pira sense dir res. Pere Roger amb tots nosaltres va seguir les passes dels nens i dones sense aturar-se. Tots els que anàvem amb ell no podíem treure la vista dels càtars en cap moment. Quan vam arribar a dalt de la carena, em vaig girar i vaig veure Raimon que ens saludava amb la mà. Vam baixar de la carena i els vam perdre de vista.
En aquell moment es va començar a veure una gran columna de fum i només se sentien els cants del càtars i el soroll de la llenya al cremar. Els cants es van anar acabant, i quant ja no es sentia res, es va aixecar de un bosc proper un estol de coloms. Tots ens varem posar a plorar.

..........................................................................................................

La vella va romandre un moment amb el cap cot i en silenci , després l'aixecà lentament, va mirar als ulls de Ermengol amb una mirada serena cóm no la havia tingut des de feia mòlts anys i amb una veu clara li va dir:

- Estic contenta, Raimon va saber triar el camí i va tenir una bona mort, ja només em resta retrobar-me amb ell i el meu marit... si us plau agafa tot el que et pugui ser útil, jo ja no necessitaré res i que tinguis sort a la vida. Moltes gracies per aquestes noves, que m'han fet molt feliç.
Ell, una mica atordit per la reacció de la vella, va mirar al voltant i la única cosa que va agafar va ser un grapat de herbes per guarir ferides. Es va acomiadar de la vella, que el va acompanyar fins al llindar de la porta... Quan es va girar per dir-li el últim adéu, ella estava asseguda al mateix lloc on la va trobar al arribar.
No havia caminat ni deu minuts que es va creuar amb dos homes que anaven en direcció a la casa, vestien túniques negres i portaven una petita olla penjada al cinturó. Els va saludar amb molta cortesia, els coneixia molt bé, eren perfectes i anaven directes a casa la vella.
Ella va rebre la endura, va deixar de menjar, i a mesura que anaven passant els dies, ella estava més feble fins que va arribar el dia que no es va poder aixecar, llavors restà al llit fins que es va morir....Els veïns no la van deixar mai sola, es tornaven per fer-li companyia fins el final, i quant aquest va arribar, van cridar al capellà del poble i la van enterrar al cementiri al costat del seu marit. Els que eren a l'enterrament van explicar que dos coloms es van posar sobre la branca de un arbre que hi havia al costat de la tomba i no es van moure fins que la cerimònia es va acabar.
Algú va dir que eren les ànimes del marit i del Raimon que havien anat a buscar-la.









Comentaris

  • Hola Rocafort[Ofensiu]
    Naiade | 05-12-2007 | Valoració: 10

    Veig que ets nou / nova a relats i has començat fort. M'ha agradat molt aquesta novel·la històrica tan ben documentada, un pel llarga, però molt bona, l'he llegit d'una tirada, a part de tot toques un tema que m'encanta. M'ha semblat estar veient els personatges desfilant al meu davant, se'n podria molt bé fer-ne una pel·lícula.
    És trist pensar que tot això va passar de veritat, la gran fe que tenien els càtars, les malintencionades persecucions que van patir per tal d'exterminar-los.
    La vella remeiera sembla un símbol, a traves de qui podem entendre el pensar d'aquella gent. M'ha sobtat l'alegria que té al saber que el seu fill ha mort, encara que sigui per una causa que ella comparteix.
    Et felicito per un relat tan bo i n'espero llegir més ben aviat
    .
    Una abraçada de benvinguda
    Naiade