la tristesa que tinc és inconmensurable

La tristesa que tinc és inconmensurable
Com ho era l´alegria
En un temps més feliç
Ara ja no té encís
La vida que m´espera
Com no hi veig meravelles
En el món malaltís.

Em sua ja l´esquena
De dur creus massa dures
I les coses més pures
Se n´han anat de mi.

No tinc pa , no tinc vi,
No tinc aigua de vida
Per mi l´unica mida
Que queda ara és morir.

Qui sap si he de sofrir
encara més que altri
i que de la fe m´aparti
al moment de morir,
més us puc dir segur
que l´estona viscuda
m´ha sigut merescuda
i ha sigut més que tu
i que tu, i que tu , .... i que tu.

Ara vosaltres jutjeu-me
quan veigueu la meva pell
arrugar-se dins el fèretre
perquè res podrà malmetre
el meu destí al més enllà.
Prop de Déu, sense demà,
i en una vida eterna
on el meu jo es postrerna
per rebre la llibertat
que tant costa d´assolir-se.
Només ho reben l´artista
i el qui ha sabut estimar. !