La Rata

Avui és un dia gris. Fa sol i el cel plora. El paternalisme fa fàstic. Decidir que saps més bé el que és millor per un altre que ell mateix, té quelcom de dominador. Les amenaces et donen la oportunitat de ser rebel. Anar contra corrent ofega. Comprar la voluntat d'un altre és massa humà.

Des de les fosques clavegueres, la rata intenta fer por. Sap que la por és poder. Inventa un sistema lògic de la por. Si fas A, aconseguiràs fer por. Però potser caldrà fer A i B, per fer por. Caldrà fer C, per fer A o B i finalment pogué fer por? Corregeix el sistema lògic dues-centes trenta-cinc vegades al dia i el cap d'una setmana s'adona que això de que el món és un rellotge amb un mecanisme coherent és una invenció humana.

La rata es recull la cua, perquè no es mulli, mentre s'allunya de la claveguera. Ha decidit sortir del fosc cau. Si no fa por, mala sort. No pot amagar-se tota la vida. La rata sap que no té poder. També sap que ella és la dolenta, la lladre, l'egoista i la bruta. La rata no ha triat les normes, s'ha hagut de conformar amb elles. La rata no es defineix, la defineixen i en aquesta definició ella no ha pogut dir res. Ets així, animal fastigós. Em veuen així, pensa la rata. Em el temps ha entès que les definicions la limiten.

La rata està exclosa de la societat. Ella no té lloc. És l'element caòtic per això fa fàstic, pena i pudor. Tothom la vol morta. Pobre rata, pensen. Però la rata somia que un dia serà un ésser humà i canviarà les normes establertes. Portarà corbata i un vestit de color negre elegant. Menjarà formatge, galetes, llet i melmelada.

Mentrestant la rata ha sortit del cau i camina per la Rambla. Tothom s'aparta. Ningú s'atreveix a trepitjar-la. Pot semblar una reina, però aquest no és el sentiment de la rata. Ella sap per què fugen i no està tranquil·la. Aviat algú la foradarà amb unes estisores de talla el pollastre i descobriran amb la seva mort que darrera d'aquell cos pelut i fastigós s'amagava un nen pollós.

Avui és un dia gris. Fa sol i el cel plora. El maternalisme fa fàstic. Comptar les vegades que un decideix és que et sobrin els dits de la mà. Considerar algú com ésser autònom, responsable i capacitat per cuidar-se d'ell mateix és difícil. No legislar la vida dels altres és impossible.