La mare que va parir a Barcelona

Barcelona, petita, deixat acarona per aquells qui no volen per tu cap mal. Bonica, tens nom de dona com les ciutats de caràcter fort i ànima maltractada. Ploro i m'emociona la teva cruel indiferència. M'uneix a tu un fil invisible de cotó suau i fi. Dins teu diposito els meus desitjós i frustracions per manca de lloc al meu cor. Barcelona, capitana d'aquest vaixell triangular amb les set emes, diguem quina imatge et simplifica per què et pugui entendre. La mar et torna salada i fresca. Xiuxiuegem a cau d'orella en quina llengua enraones perquè la pugui aprendre. Descriu-me el color dels teus ulls. Vull ser filla teva però no aconsegueixo palpar la teva forma i no sé si encaixaré bé dins la teva matriu. T'estimo tant, petita Barcelona, com una mare a la seva filla. Bella Barcelona, potser t'he parit sense saber-ho i sóc una mare enlluernada per la seva filla orgullosa i freda. No he sabut donar-te forma fixa, simplificada, homogènia, però t'he imaginat i ha crescut en mi el sentiment de voler ser filla de la meva filla.