EL CICLE

Sentia la navalla fent-se lloc a través de la fusta, profundament, amb força, grinyolant cada una de les seves clorofil·les. En silenci, ferm, finalitzava el tatuatge i l'adolescent fugia lluny, corrents, sense ser conscient de la ferida feta. Una circumferència tremolosa dibuixava per sempre més al seu tronc. Infinita, girava en la fusta, representant un cicle qualsevol. Potser aquell que vesteix i despulla, neix i mort, escalfa i refreda. O potser n'era un molt més íntim i intern com el de la fotosíntesi. En qualsevol cas, era sagnant com les seves fulles a la tardor. La saba relliscava pel tronc i la seva dolça i espessa olor cridava a les formigues des del niu. Xiuxiuejant, s'enfilaven una darrera l'altra agarrant-se amb delicadesa i educació pels rugosos plecs de l'arbre. Nyam, nyam, queia la saba a les mandíbules dels insectes mentre l'arbre plorava. Llàgrimes que cedien cap a terra i les arrels tornaven a xuclar.