La psicologia de les mones (XVII)

Un relat de: Boréâs

Abans de llegir aquest relat, és convenient haver llegit els capítols anteriors:



Biel Martí (14-10-2004) (I)

Manuel de Lino (24-10-2004) (II)

Tiamat (28-10-2004) (III)

perdix (06-11-2004) (IV)

Follet groc (Cesk) (10-11-2004) (V)

Sergi Yague Garcia (15-11-2004) (VI)

FRAN's (08-12-2004) (VII)

Alícia Gili Abad (21-12-2004) (VIII)

Vicenç Ambrós i Besa (27-12-2004) (IX)

shuhua (29-12-2004) (X)

mar (14-01-2005) (XI)

Ilargi betea (25-02-2005) (XII)

Moher (12-03-2005) (XIII)

NinniN (07-04-2005) (XIV)

Cugat Vil·lajoana Robert (24-04-2005) (XV)

pivotatomic (03-05-2005) (XVI)





..................



La Psicologia de les Mones (XVII)




S'aproxima el final. Ho noto. Aviat arribarà l'assalt definitiu. Ha de ser tot perfecte, sense cap error. M'he d'enfrontar amb el meu deixeble i guanyar-lo per k.o. Les anteriors vegades ell estava desprevingut, no s'esperava la meva reacció. Ara ell ja ha madurat prou i està preparat per l'adveniment final. He de calcular cada pas que faig perquè m'estan acorralant. Bé, això és el que pensen. Tot està dins del pla suprem. Per fi tot el món sabrà la superioritat dels meus conceptes. La societat canviarà a partir de l'eclosió de la Psicologia de les mones.

La meva obra tindrà un final i el llegat que deixaré per la prosperitat serà una nova manera d'entendre la vida. Els meus postulats seran exalçats i reconeguts per tots. I ell, el pobre deixeble n'és la peça clau. Preparat ACÒLIT MEU!.

He hagut d'extremar cada moviment, vigilar molt totes les meves passes. El cercle s'està reduint, aviat serà aquí. Ara en aquest apartament minúscul d'escassos trenta-cinc metres quadrats estic preparant el darrer capítol. Després de l'anterior assalt, no he pogut recuperar cap dels meus trofeus, només em queda EL GANIVET. Sí el ganivet, en majúscules. Aquest estri de fulla sempre tan esmolada amb els seu mànec negre. El meu gran amic. El porto sempre a sobre notant com la fredor de la seva fulla em toca la pell. Em sento més protegit. Ell i jo formem un tot. Som un sol ens. L'ens definitiu.

Mentre faig els preparatius estic veient el petit televisor de catorze polzades. Fan un programa amb una senyora rabassuda amb veu estrident. Ah, si la tingués a prop. Estan parlant de mi. La meva fotografia distorsionada surt a primer pla. Presenten a un psiquiatra criminalista de la policia. Diu no sé què de malaltia i desequilibris:

- Els assassins en sèrie tenen unes motivacions específiques -diu amb aire de suficiència - I aquests és un desequilibrat. És un malalt. Ja va ser ingressat en un psiquiàtric. Té problemes amb la seva sexualitat. Es pensa que és un mico.

Què sóc un malalt! Però què diu aquest boig. No m'entenen. Només ell sap que no ho sóc. Oh quina ràbia. Aquest malparit veurà la llum i es retractarà del què ha dit.

Fa una setmana que segueixo el psiquiatra. Sé tots els seus moviments. Avui veurà la llum. Notarà el meu alè ben a prop seu. Em començo a excitar. He anat cap a casa seva a dos quart de deu del vespre. He aprofitat que la veïna del segon anava a passejar el gos i he entrat al portal. Ell viu a l'àtic i només té cinc veïns, un per planta. L'espero amagat a l'escala que puja cap el terrat. És puntual. Són les deu.

Sota la meva gavardina hi porto la meva extensió, un martell i una bossa penjada a l'esquena on hi porto tot el necessari, unes tisores, una fotografia i una petita mona de plàstic per construir l'escena perquè la trobi el meu acòlit. Sento com s'ha obert la porta del carrer. S'encenen els llums de l'escala. I escolto com unes passes que pugen graó a graó. Em comença a bategar el cor cada vegada més fort. L'excitació m'augmenta, se'm tensen els muscles de tot el cos i les mans em comencen tímidament a suar. Inspiro profundament i trec l'aire poc a poc. Ho faig varies vegades mentre s'acosta aquest malparit. Em calmo però encara estic en tensió. Observo com apareix pel forat de l'escala. Ja és aquí. Es gira cap a la porta de casa seva, i em dona l'esquena. Oh il·lús, ja ets meu! Agafo i surto com un gat, sense fer soroll, i em llenço sobre seu amb el martell a la mà. Acaba d'obrir la porta. El colpejo un sol cop. En tinc prou. Cau com un sac, amb un soroll sec. Plop!

L'he lligat a una cadira. M'ha costat portar-lo dins del pis. Pesa els seus vuitanta-cinc quilos llargs. Serà bacó!. Faig tots els preparatius de l'escenari. Ja està tot llest. Li llenço una galleda d'aigua freda a sobre la cara. Es desperta. Intenta dir alguna cosa però no pot. Està emmordassat.

-Unyssglpopsa
-Què dius mico filós? Aviat veuràs la llum, ja, ja, ja - li dic notant com em brillen els ulls i rient molt baix.

Intenta moure's. Es balanceja la cadira. L'estomaco una mica. Es queda quiet. Els seus ulls són de pànic. Comença a tremolar. Ja sap el què li espera. Està tot llest perquè el meu deixeble trobi cada cosa al seu lloc. És l'únic que ho entendrà. L'he trucat al mòbil utilitzant el del psiquiatre.

-Sí, diga'm?
-Hola, sóc jo- noto com m'ha reconegut a la primera - la sang vol sang!- penjo.

Tinc vint minuts per acabar la feina. Just el temps en què arribarà la policia, i ell, l'escollit.

- Mira què tinc a la mà "loquero"- li ensenyo el GANIVET - és el meu regal.

Miro com reverbera la fulla amb la llum de la lluna que entra per les portes de la terrassa. Me la passo pel palmell de la mà. Sento una esgarrifança molt forta que em recorre tota l'esquena, i una gota de sang cau a terra. És la meva sang. M'acosto la mà a la boca i començo a xuclar. Em mira atemorit. Em poso al seu costat i li passo la fulla freda del ganivet pel coll. No es mou, està petrificat. Una olor estranya començo a notar. Un regalim cau per les potes de la cadira, fins formar un petit toll als seus peus. S'ha pixat i cagat a sobre. El terror li impedeix bellugar-se i li tallo la mordassa que li he posat. No diu res. És incapaç. Plora, ha començat a gemegar però no se'l sent.

Em queda un quart d'hora.

-Obre la boca malparit! - li crido tres cops fins que reacciona - Així m'agrada. I ara sigues bon minyó i treu la llengua.

M'obeeix com un animal domesticat. Li demostro així que sóc un ésser superior. Li agafo la punta de la llengua.

-Quina llengua més llarga que tens, l'hauries de cuidar més - i amb un tall precís li tallo la llengua.

Queden deu minuts.

I abans que comenci a cridar pel dolor li entaforo a la boca i li tanco amb totes les meves forces. Per la pressió feta li cau la meitat a a terra, la recullo i me la poso a la boca. Oh deliciosa !!. Tota la carn és igual. Comença a posar-se vermell.

-Engoleix, traga!! - em costa dir-li mentre tinc la cara ensangonada per la seva sang - i repeteix amb mi: TOTA LA CARN ÉS IGUAL.

No diu res, es comença a moure. Li costa respirar. Li deixo estar la barbeta. Obre la boca i balbuceja alguna cosa estranya. Sé el què vol dir: Tota la carn és igual. Però abans que acabi li clavo la punta del ganivet a la gola i li perforo la tràquea. Sento un crec, crec. I amb uns moviments rítmics li trec i li clavo el ganivet al pit obrint-lo en canal. He aconseguit arribar al cor. L'agafo i li arrenco tot tacant-me del liquid sublim.

Queden cinc minuts.

Enllesteixo els últims preparatius. I marxo, no vull que em trobin encara. Es comencen a sentir les sirenes a la llunyania.

--------------------------------------

Ja hem arribat. Espero no arribar tard, tot i que em temo que no serà així. Pugem les escales corrents. Els veïns han començat a sortir.

-Som la policia. Fiquin-se a casa seva, collons de tafaners! - remugo per sota el nas.

La porta està oberta. Els agents que m'acompanyen entren amb les seves Smith&Wesson del calibre 38 especial a la mà. Jo porto una Beretta 84FS Cheetah del mateix calibre. En distàncies curtes és millor la Smith&Wesson que la Beretta, és més manejable al pesar menys però, només porta cinc bales per tretze de la pistola italiana que jo duc a la mà.

Al rebedor hi ha un mirall gran, i pintat amb color vermell una fletxa indicant la direcció de l'interior feta amb sang. Entrem a la sala, un dels agents és novell i en veure l'escena surt tot corrents amb la cara desencaixada. Miro amb precaució, tot i que noto que ell no hi és. L'espectacle esperpèntic de la sala és esfereïdor. Tots els mobles han estat
arraconats. Al fons, les portes de la terrassa estan tancades amb els estors oberts en tota la seva totalitat deixant passar la claror de la lluna. Avui és lluna plena. I enmig, una cadira i un cos mort. És el del psiquiatre. Està despullat, i obert de dalt abaix tot ensangonat. Sense budells, sense cor. Als peus, formant una línia ben definida hi ha els quasi vuit metres llargs d'intestins.

- L, A, P, S, I, C, O, L, O, G, I, A, D, E, L, E, S, M, O, N, E, S - llegeix l'agent veterà posant-se la mà a la boca perquè li venen fàstics.

Just al davant, a la paret unes lletres grans il·luminades per una làmpada de peu: TOTA LA CARN ÉS IGUAL. A sota, una petita anotació: Busca el cor de la mona de rínxols rossos.

Dono unes indicacions als agents, no massa recuperats del què han vist, esperant que vinguin el metge forense i el jutge de guàrdia. Es posen a regirar-ho tot. Busquen el cor. Repasso el cos encara calent del psiquiatre, del meu amic, amb cara de dolor. Tinc ràbia. Observo que l'ha posat en forma de mico. La boca està oberta. No hi té la llengua. Al seu lloc hi ha una mona de joguina, tal i com va fer amb la seva mare. I de sobte, mirant dins del cos mig buit, allà on hi hauria d'haver-hi el cor, hi veig un paper recargolat. L'agafo i el desenrotllo, i, ..., una fotografia ensangonada d'una nena de cabells arrissats rossos.

-Cabró, malparit! - crido - no, no pot ser!. La meva filla no!


Comentaris

  • moher | 31-05-2005

    M'han agradat moltes coses del teu relat i trobo que, com tots els altres autors, hi aportes el teu estil i la teva forma de fer.....
    Trobo molt bé que tornis al tema de la filla, que havia quedat una mica penjat.

    L'únic que m'han sobrat han estat algunes "imatges" una mica tòpiques...però bé,...quan s'han escrit 16 capítols és molt i molt difícil innovar.

    De totes maneres, he disfrutat molt llegint-lo.

    Felicitats!

    moher

  • llums i ombres...[Ofensiu]
    pivotatomic | 27-05-2005

    Aviam si m'explico bé...

    El relat em sembla prou ben escrit, encara que hi ha frases com "Oh il·lús, ja ets meu!" o "Què dius mico filós? Aviat veuràs la llum, ja, ja, ja", que em semblen una mica de culebrot venezolano (dit sigui de bon rotllo) i em treuen una mica a coces de la història.

    Pel que fa a l'argument, t'he de dir que al començament m'ha semblat una mica de "más de lo mismo". Per experiència, sé que quan t'enfrontes a un capítol de La psicologia... el que et demana el cos és sang i fetge. Però a base de caure-hi un rere l'altre (jo el primer) el que aconseguim és que la història progressi molt lentament i a batzegades. per sort, tu ho has resolt al final. Però potser el que hagués calgut és una mica menys de gore i una mica més de progressió dramàtica (es clar que això t'ho dic jo, que vaig fer un petit curset de gore al capítol passat, oi?... ;-)

    Finalment, dues puntualitzacions d'aquelles de perapunyetes: 20 minuts és molt de temps perque reaccioni la poli, que estant buscant al tio com a llops. Amb la meitat de temps hagués estat més que suficient. I una altra observació... Quan fas una disertació sobre armes de foc com la teva, t'has d'assegurar que sigui acurada. I, d'entrada, la policia espanyola no fa servir aquests models de pistoles que tu anomenes (em sembla que els més moderns porten Glock i els altres encara deuen anar amb Astra o Llama, de fabricació nacional). És una pijada, eh, però si files tan prim llavors no pots fallar en res...

    Dit tot això (que està dit amb la més constructiva de les intencions), reitero que la història em sembla ben portada i molt correctament escrita. No desmereix per res capítols anteriors (i no ho dic pel meu, eh?).

    Tingues per segur que et seguiré llegint!

  • La venjança serà terrible...[Ofensiu]
    Biel Martí | 27-05-2005

    La venjança serà terrible... o no. Cada cop anem a més, tot resseguint la brutalitat que el protagonista va desenvolupant ja de capítols anteriors, seguint realment esterotips psiquiàtrics d'aquesta mena de gent (sociòpates), que cada cop han d'anar a més ja que s'avorreixen. Has introduit la mona com a marca, em sembla no haver-ho vist abans, i has tornat a agafar la filla del poli. Bona manera de continuar, i això que temies no estar a l'alçada!

  • Buf!!![Ofensiu]
    NinniN | 27-05-2005

    Estic impressionada.

    Com amb tants d'altres relats... em sorprén molt, que tants dels qui estàn en el registre de la psicología hagin sabut reflexar escentes tant dantesques.

    D'això es tractava, d'impressionar, i ho has fet molt bé, Boréâs!

    Enhorabona pel relat,

    NinniN

  • Carai...[Ofensiu]
    pèrdix | 27-05-2005

    Quina carnisseria, tu! M'ha semblat una escena del Silenci dels anyells.

    Està molt ben escrit. Es veu i es nota, doncs la sanguinolenta resolució del capítol et posa en tensió, talla una mica la respiració.
    M'ha agradat (literàriament parlant, es clar) que recuperis el tema de la nena, dona coherència als capítols anteriors. No sé, no es pot obviar tal i com han fet els de la Comisió d'investigació del Carmel amb el tres per cent. Un cop el protagonista obre aquesta porta, penso que no es pot tancar així com així, és impossible que no en tregui profit.
    Per això, molt bé.

    Vinga, a veure com s'acaba això

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Boréâs

Boréâs

6 Relats

24 Comentaris

11094 Lectures

Valoració de l'autor: 9.71

Biografia:
Sóc el vent del Nord, vent devorador. Fill d'Astreu (estrellat) vent del crepúscle, déu del cel nocturn i d'Eros, que ja segur el coneixeu.

"Els espartans no preguntaven quants eren els enemics, sinó on estaven". Espartac