La proesa

Aquell, va ser un dia extremadament xafogós, la calor i la humitat es varen confabular en contra de totes les 45 dones que estaven fent història, era l’estiu del 1984, la primera vegada que la marató femenina tenia un lloc en els jocs olímpics.

D’entre totes elles, en recordem una que no va guanyar, que tampoc va acabar entre les primeres, però que va arribar. Ens va fer saber que no sempre es pot guanyar, que complir amb el teu deure i amb el teu somni pot arribar a ser molt dolorós.

Quan va aparèixer a l’estadi olímpic, el seu aspecte era el d’una persona esgotada, al límit de les seves forces, tentinejava en caminar, la seva mirada estava perduda, la seva musculatura no responia a les ordres del cervell, el públic, trasbalsat, es va aixecar dels seients, primer un silenci eixordador i després uns aplaudiments incessants, així van mostrar el seu suport a Gabriela Andersen, una dona que amb 39 anys sabia que no tindria una altra oportunitat.

Les cares dels espectadors mostraven esglai, preocupació, fins i tot remordiment.
—Ajudeu-la, ajudeu-la— repetien els milers de mirades que la seguien.
—Segueix, segueix, ja estàs a prop, has d’acabar la cursa—es repetia a ella mateixa.

Els serveis mèdics varen córrer al seu costat, li demanaven que ho deixes, que sortís de la pista, que abandones per rebre ajuda. No, ella no podia parar, havia de travessar la línia d’arribada, s’havia preparat durant molt de temps, no abandonaria. El seu cos, prim, vermell com les brases, i xop d’una suor permanent, lluitava per mantenir un difícil equilibri, no podia seguir una línia recta, seguia endavant amb un balanceig de braços i cames, lent, molt lent. Va recórrer 400 metres en cinc llarguíssims minuts, agonitzants tant per ella com pel món que l’estava observant. Una eternitat. En passar la línia de meta, la Gabriela es va desplomar als braços dels assistents sanitaris, ho havia aconseguit.

No, ella no va guanyar els jocs, ella va fer història.