Oli de Ricí

En Josep, un nen de set anys, vestit amb roba plena de sargits heretada dels seus germans grans mirava a la seva mare com espellofava unes faves grosses marronoses, amb un pigallat negre que li feien venir ganes de menjar-les.
—Mare, menjarem faves avui per dinar? —va preguntar el noi.
—No, aquestes faves no les menjarem, es convertiran en espardenyes de cinta negra per tu i per als teus germans—, va respondre la mare.
El noi hi va posar una cara d’incredulitat i se’n va anar al riu a buscar els seus germans que recollien llenya per encendre la cuina econòmica, escalfar el menjar i la casa sencera.
Mentre tornaven cap a casa carregats amb un feix de llenya cadascun, explicaven contes o cantaven cançons. En Josep, els va explicar que la mare tenia la virtut de convertir les faves en espardenyes noves, mai més haurien d’anar descalços, els nois varen esclafir a riure fins a arribar a casa.
La mare remenava l’olla de les faves. Cada matí, en Josep s’aixecava el primer i mirava dins de l’olla, pensant trobar-hi les espardenyes. Un bon dia, l’olla ja no hi era, al seu lloc hi havia uns pots amb un líquid oliós.
—Mare, què són aquests pots? —va preguntar el noi.
—És oli de ricí, l’he preparat amb aquelles faves que et volies menjar de tan maques com n’eren—va respondre la mare.
Un bon dia, en aixecar-se, va trobar a faltar aquell reguitzell de pots, ara només en quedava un i al seu lloc hi havia un cistell amb les espardenyes.
Durant la nit, en Josep va estar molt intranquil, tenia mal de panxa, somicava, la mare es va aixecar per donar-li la medicina, una cullerada d’oli de ricí,
—Aquest oli té la virtut de fer passar el mal de panxa, pren-te’l i demà t’aixecaràs nou— va dir la mare mentre es posava a dormir al seu costat, com feia sempre quan algun dels seus fills estava malalt.
L’endemà, en Josep es va passar força estona a la comuna que tenien a fora de la casa, va buidar la reconada, es va trobar millor i va pensar per ell mateix:
—La mare té la virtut de guarirnos, t’estimo mare—.