La porta Universal

La Maxwell quedà flotant entre la foscor més absoluta a l'única zona de l' espaitemps encara desconeguda pels astrofísics humans. Nora, la computadora de la nau, inicià els escàners preliminars abans que en Joel, el Navegant, es refés del viatge a través del forat de cuc.
Quan el Navegant recobrà els sentits, el primer que veié fou l'incansable làser verd del cronòmetre de llum. Les parpelles li pesaven més de l'habitual, però l'observava com eclipsat entre els ulls marrons fets escletxes. Amunt i avall, pensava en Joel; un segon. Amunt i avall; dos segons. Amunt i avall... Els dígits de la pantalla de cristall líquid del mateix cronòmetre mostraven amb exactitud el temps terrestre passat d'ençà que començà la missió: set hores i vint-i-set minuts. L'astronauta decidí tancar de nou els ulls.
-Amunt Navegant - feu una veu neutre, però femenina i metàl·lica.
En Joel l'havia sentit perfectament, però mandrós, feu cas omís.
-Navegant de segona - tornà a repetir la computadora-. Cal anar per feina. Ha sobrepassat en deu minuts la mitjana de repòs estipulada.
-Una estoneta més - contestà en Joel-. Només mitja horeta...
La computadora en canvi, no contestà res. Per comptes d'això, dos elegants però ferms braços articulats sorgits d'una portella del sostre de la cabina, llevaren amb gran delicadesa el casc que protegia el cap de l'astronauta.
-Començaré activant la gravetat artificial - digué Nora.
-Sí - murmurà endormiscat en Joel - . Tu... vés fent...
Aleshores, mentre un dels braços subjectava fermament el casc, l'altre desaparegué de nou per la mateixa portella per on havia sorgit. Un so intens com de gas escapant a pressió evidenciava que Nora havia activat la gravetat artificial, i el braç desaparegut un instant abans apareixia ara sostenint per la nansa una tassa de ceràmica blanca amb el dibuix del coet d'en Tintin gravat.
La tassa presa pel braç articulat s'aturà finalment damunt d'en Joel. Fou aleshores quan per comptes de baixar, amb un gest ràpid, el braç mecànic abocà el mullat i fred contingut de l'interior damunt el cap del Navegant.
-La mare que et va...! - xisclà l'astronauta -. Però què carat fots, trasto endimoniat!? Mira com m'has deixat!
-Si el Navegant pensa que Nora és un despertador, o que potser el cobrirà amb una manteta i que li durà l'esmorzar al llitet, va molt errat - digué ara irònica i gens neutre la computadora -. Amunt dròpol!
-Em cago en els inventors de la intel·ligència artificial! Em sents, munt de xips rovellats? Et faria desballestar ara mateix!


En Joel ja s'havia llevat, i l'astronauta comprovà primer les dades que Nora li mostrava a la pantalla del Navegant. Eren dades dels escàners de situació, llum, gravetat, ràdio, temps i quàntic. La majoria donava dades il·lògiques; les mesures es disparaven amunt i avall. Eren puntes d'informació estratosfèrica primer i sota mínims un segon després. Probablement aquella fós una zona de l'Univers molt inestable. Potser per això els instruments es comportaven com una brúixola embogida sota l'efecte d'una tempesta elèctrica.
El Navegant de 2ª Joel s'adonà aleshores de dos fets encara més estranys. U: la foscor de l'espai era total des de la cabina. No podia observar res a simple vista; ni tan sols la llum de galàxies amb milers de milions d'anys de vida. I per allunyats que estiguessin ell i la nau de qualsevol lloc, bé calia discernir quelcom, no? I dos i més intrigant: l'únic sensor estable en aparença era el de la quarta dimensió, el temporal; un zero fix. Volia dir allò que contra tota llei física coneguda havia anat a parar a un indret on el temps, simplement, no existia? I vaja, l'astronauta era astronauta i no físic. Tenia nocions bàsiques de tripulant, d'explorador espacial, però no era dels que pensaven en treure llibreta i llapis per trencar-se el cap amb equacions. Allò que en Joel volia fer realment era activar el corbador tridimensional, obrir un nou forat de cuc fins al sistema solar, cobrar la feina i fotre el camp d'allà sense trencar-s'hi gaire les banyes.
Però en Joel tenia també una missió ben clara: "Explorar la zona més antiga de l'Univers, comprovar que els 11 discs durs de Nora enregistressin tantes dades possibles i tornar". Feia ja cinquanta anys que la física no feia res més que teoritzar. A banda de petits ajustos a lleis universals ja acceptades, només quedava una teoria important per demostrar. Els cervellets humans més ansiosos de protagonisme havien arribat a la conclusió que després de manipular al seu gust l'Univers per corbar-lo i viatjar-hi, colonitzar planetes, destruir civilitzacions extraterrestres, controlar la fusió nuclear i la propulsió de plasma, entre d'altres, calia dedicar tots els esforços a demostrar, trobar i controlar l'anomenada "Porta Universal". En Joel sabia prou bé de què anava aquella teoria; universos paral·lels, una prova del Multivers i la possibilitat de manipular finalment el temps, descobrir les onze dimensions i controlar-ho tot com el mateix Déu. Era el somni de la raça humana; entendre per controlar.

-Nora - digué en Joel a la computadora -, com va el progrés d'enregistrament de dades?
- Nora ha emplenat i acabat de recollir dades. Nora porta ja set hores i mitja treballant com una burra mentre el Navegant no ha fet res de res.
-Caram Nora, ets brillant... I digues, totes les computadores quàntiques són tan sarcàstiques com els físics que les van crear?
-Nora és la reina del sarcasme per si mateixa.
-I la reina del sarcasme pot mostrar al Navegant els resultats dels anàlisis per obrir el dietari, enregistrar les dades, i fotre el camp d'aquí?
-Fet, Navegant.
Acte seguit, a la pantalla aparegueren varies finestretes farcides de dades. L'astronauta comprovà que els onze discs durs s'haguessin emplenat satisfactòriament; i així era. Llavors reflexionà sobre el percentatge d'informació adquirida i obrí els seus ulls d'una manera exagerada.


-No és possible! - digué en veu alta observant la pantalla -. Nora, obre el dietari del Navegant.
La gravació per veu del dietari s'activà, inundant la cabina del so envoltant del micròfon. En Joel s'aclarí la gola per parlar.
-Ehem, ehem... Hores passades amb els anàlisis: set hores i escaig. Tots els discs durs a excepció del dietari, el d'emergència i el fotogràfic són plens. El percentatge d'informació adquirida és només d'un 0,00003 per cent del total de la zona a explorar. Intueixo que serà un error de programari.
-Error de programari? - interrompé Nora -. Cap error apreciable en la computadora Nora sèrie 1714-PC, control.
-Nora, el dietari és cosa del Navegant, i JO dic el que em rota.
-Nora només volia deixar clar que l'humà intueix, i Nora sap, control.
-Val, val. Ja ho has deixat clar. Ara vés a comptar neutrins, matèria fosca o quarks, vols? Per on anava? Això! Deia que els anàlisis de Nora són imprecisos i ofereixen dades estranyes. Potser un error de la computadora? Recomano un format ràpid tot just tornem, pel seu bé. Res més. Procediré a activar el corbador tridimensional de la Maxwell i tornar fins a l'òrbita terrestre.
El micròfon del dietari s'apagà.
-Molt bé Nora - digué en Joel fregant-se les mans. Ja ho tenim gola avall això; comença a escanejar una possible sortida i a obrir un forat de cuc per tornar a casa.
Nora inicià els procediments d'immediat i aparegué un compte enrere de quaranta-set minuts i vint-i-un segons. No es podien corbar tres dimensions espacials així com així; calia que la computadora calculés quan un diminut i inapreciable forat de cuc uniria les zones desitjades, ampliar-lo i, finalment, entrar. Aquesta vegada l'espera seria relativament curta, havien tingut sort.
Però fou aleshores quan, estrepitosament, sonà l'alarma general i la cabina s'inundà de roig emergència. A la pantalla del navegant aparegué una animació simulant l'envergadura, força gravitatòria, radi d'acció i punt de no retorn d'un forat negre eventual.
- Hòstia puta! - exclamà l'astronauta. Fotem el camp d'aquí Nora!
Un braç mecànic col·locà automàticament el casc a en Joel.
- Iniciant procediment d'evasió en direcció contraria Navegant. Ajusti's el cinturó de seguretat. Motors d'ions a plena potència. Agafi's bé.
La nau accelerà amb una sotragada. A la pantalla del Navegant aparegué un nou compte enrere: vint-i-set segons per entrar a l'horitzó de successos, el punt de no retorn del forat negre. La Maxwell lluitava per escapar de la gravetat, però la potència no era suficient i els segons s'esvaïen amb rapidesa. Pel cap d'en Joel començaren a gravitar les idees descrites per Hawking i Susskind feia dos segles. El resultat de ser xuclat per un forat negre era existir i no existir eternament, la desintegració real amb la integritat teòrica, la mort segura sense consciència d'aquesta convertit en un espagueti.
-Potència Nora!, potència d'emergència màxima!
-Cal advertir al Navegant que rebassar la potència a més del noranta per cent del nucli de fusió obligaria al refrigerant d'emergència a actuar sobre els electroimants i s'avançaria irremediablement en el temps, procediment no permès. La maniobra és només per a casos d'emergència, E-MER-GÈN-CIA...
-I què et penses que és això, un capritx? Fes-ho ARA munt de xips!
-D'acord Navegant. L'ordre directa ha estat enregistrada al dietari. Procedint: cinturons addicionals per cames, crani i braços ancorats; gravetat artificial per minimitzar l'efecte de l'esclafament en marxa; tota l'energia del nucli de fusió a banda dels citats sistemes desviada a la propulsió de la Maxwell. El rendiment efectiu serà d'un 97,987 per cent periòdic dels motors d'ions i de plasma o, d'un 67,9 per cent de la velocitat de la llum. Sotragada brutal i sensació de convertir-se en una fulla de paper damunt el seient de l'astronauta a bord en cinc, quatre, tres, dos, u... Ignició.
-Ahhhhhhhhhhhhhhhh!!!!!!


-Acceleració actual: cinc per cent Navegant- escoltà en Joel. Estat d'emer
gència desaparegut, volatilitzat, inexistent...
L'astronauta obrí els ulls. La llum de la cabina tornava a ser blavosa, senyal inequívoc de normalitat. Feu una ullada al cronòmetre de llum, però la pantalla numèrica de cristall líquid estava apagada.
-Detectada massa singular - digué Nora.
-Com? - se sobresaltà en Joel. Si érem enmig del no-res.
-L'origen és el mateix on aparegué i desaparegué el forat negre.
-Com dius? Ha desaparegut el forat negre?
-Un forat negre eventual de sis minuts de vida. Al mateix lloc on rotava hi ha ara una massa desconeguda. Nora no pot evitar d'analitzar-la.
-Distància? - interrogà en Joel.
-Hora i tres minuts a velocitat de creuer normal. Nora ja s'hi dirigeix.
-Val, endavant.

Quasi una hora més tard, la Maxwell s'havia situat a prou distància per a que el petit radiotelescopi controlat per Nora obtingués bons resultats. A la pantalla del Navegant, en Joel revisava fotografies filtrades tèrmicament, per raigs X, negatius, sobre fons blanc, amb més llum, amb menys... No hi havia cap mena de dubte; l'objecte en sí era una esfera freda i perfecta. Translúcida com el gel no cridava més l'atenció que l'immensa porta que albergava. Sí, una porta de color inestable però sòlida. Una refotuda i maleïda porta amb pom, bons acabats, frontisses, espiell sota un petit cartellet i un interruptor al costat. Era sí o sí una porta com la construïda per qualsevol fuster humà, a diferència que encaixava perfectament al seu marc esfèric. Què carat era tot allò?
-Déu ni do! - digué en Joel contrariat i intrigat a parts iguals davant les fotografies -. Nora, havies vist mai res tan surrealista en tot l'Univers?
-Nora no entén surrealisme. Nora no pot analitzar l'esfera surrealista.
-Doncs situat davant el cartell, a veure si hi guipem res.
La petita nau se situà just davant d'aquest. A tres quilòmetres, la panoràmica fou suficient, i en Joel tingué l'oportunitat d'observar el cartell sencer, que com una presentació informàtica variava un missatge que aparentava repetir-se en diferents llengües i símbols.
-Caràcters? - va preguntar-se a si mateix l'astronauta. Què seran? Espera!, aquest l'entenc... Hòstia!!!
El missatge era entenedor a la fi. Semblava una frase feta.

"Si veniu per bé, no us quedeu al carrer. Si veniu per mal, no passeu del portal"

Una mena de sisè sentit confirmà al Navegant que allò era el que buscaven.
-Nora, obre la comporta de sortida, després prem el timbre amb el braç exterior i activa la càmera i el micròfon del casc.
-Sí Navegant.
La comporta de la Maxwell s'obrí i en Joel flotà fins a l'altura de l'espiell.
-Navegant de segona Joel - digué Nora per la ràdio. El programa m'obliga a informar-lo de que disposa de quaranta-vuit minuts d'aire i dotze més de reserva. Passada una hora i cinc minuts, se'l declararà desaparegut i Nora iniciarà el retorn al sistema solar sense l'astronauta. Cal enregistrar al dietari que ha entès el que li acabo de dir.
-Ho he entès, munt de ferralla - contestà en Joel. Au, fot-li.
Acte seguit el braç mecànic de la Maxwell polsà el botó. S'escoltà un infinit, surrealista i ensordidor "DING-DONG!!!" que semblà retronar arreu d'aquell espai buit i inert. Fet això, la porta es transformà. Simplement s'encongí fins a adquirir la mida estàndard d'una porta humana.
-Qui hi ha!!!? - digué un eco tremend i greu -. Oh vaja!, a la fi! Passi, passi, que veurà el piset.
La porta s'obrí i en Joel preferí no donar gaire voltes a si allò que havia escoltat era realitat o al·lucinació. L'astronauta discerní una llum a l'altra banda, una llum blanca que li donà certa sensació de calidesa i seguretat, com la que un té al tornar a casa. Mirà enrere, a la Maxwell.
-A la merda! - pensà per a si -. Què puc perdre? Només guanyar.
L'astronauta es dirigí a la llum blanca.

En Joel caigué damunt una superfície sòlida un cop travessà la porta. Gravetat! Al seu davant hi havia un home baixet ben afaitat, amb ulleres de sol, patilles llarguíssimes, cabells negres pentinats enrere i vestit amb quimono blanc. Observava en Joel sota unes celles corbades i intrigants. L'homenet mirà enlaire i assentí en silenci, aparentment a ningú per observar de nou en Joel.
-Em podria dir on collons sóc? - interrogà el Navegant contrariat.
-Faci el favor d'acompanyar-me - contestà l'home del quimono blanc.
L' indret on havia anat a parar en Joel no semblava tenir límits. Sota els peus de l'astronauta, una mena de mar de fusta color cirera. No hi havia parets ni sostres visibles. Era un espai blanc i aparentment infinit. Res semblant al que s'imaginava trobar tenint en compte les dimensions exteriors de l'esfera translúcida. L'home baixet obria la marxa a pas tranquil. El Navegant el seguia a un parell de passes de distància mentre es preguntava per a si, on carat el conduïa aquell paio. Li preguntà directament on anaven, qui era ell, què feia allà, què era tot allò... Però el misteriós personatge mantenia un estricte silenci.
Minuts més tard l'home s'aturà en sec i mirà a banda i banda. Aleshores, amb una passivitat exagerada creuà les mans rere l'esquena, i es girà per mirar en Joel amb duresa.
-Què passa? - interrogà l'astronauta encuriosit i realment mosca.
L'home feu un gest amb el cap, insinuant a en Joel a mirar rere seu. Així ho feu l'astronauta, descobrint que la porta per on havia entrat a l'esfera seguia allà, a tres o quatre passes rere seu. Havien caminat prop de deu minuts, i tot allò escapava de qualsevol concepció física. En Joel tornà a mirar a l'homenet amb la intenció de preguntar-li sobre aquell fenomen, però el que observà li feu oblidar aquella idea ràpidament per quedar-se bocabadat. Rere l'home del quimono, on abans no hi havia res més que blanc espai buit, havien aparegut cinc-cents, mil, deu-mil, un milió o infinits marcs drets amb les seves corresponents portes, una rere l'altra. I allà estaven, sense aparentar dur enlloc, sinó estar; sense més ni menys.
-Què és això? - interrogà el confús astronauta.
-Són oportunitats, diferents camins, investigació, coneixement infinit i eternitat. Per a tu.
-Per a què? On carat sóc? Què hi fas tu aquí? Què coi és tot això?
-Quina de les preguntes vols que et contesti primer?
-Tan se me'n dona, però respon-me'n alguna d'una refotuda vegada.
L'home sospirà i somrigué tímidament. Després, extragué un paquet de cigarrets i un encenedor de la butxaca dels pantalons i l'encengué.
-És complicat - digué l'home. En sé ben poc de tot això. Només sé, que un dia vaig trobar-me aquí, de sobte, sense cap explicació a banda de la que algú va dir-me; que hauria d'esperar i esperar aquí per contar-te el que ja t'he dit. Podia ser, va dir-me, que esperés poc; podia ser que esperés més... Però sí va assegurar-me que tard o d'hora algú apareixeria. Aquest algú em demanaria explicacions per tot el que jo li havia de mostrar. Va dir-me també que després n'apareixerien d'altres, i d'altres i d'altres... Així estava disposat. Va deixar clar que tothom acabaria per arribar a aquest indret. Però també va dir-me que jo només havia d'esperar. Esperar al primer amb bones intencions.
En Joel reflexionà mentre mirava l'homenet fumar. Va mirar també les portes i preguntar, després de notar un flux d'adrenalina a cau d'estómac:
-Aquestes portes, on condueixen?, què són?
-No ho sé. Bé, ho sé i no ho sé. No vaig gosar preguntar, i Ella no em va dir més del que jo ja t'he dit. Però cada porta té un espiell i després d'esperar tant, t'acabes avorrint i mirant-hi. De fet, han estat el meu únic entreteniment des de sempre. Uns dies veus unes coses, a vegades d'altres... Només pots suposar. I suposo que condueixen a diferents espais semblants a aquest del que tu has arribat. Aparentment semblants, aparentment equilibrats, però també regits per diferents lleis.
-I quantes n'hi ha? - Interrogà en Joel colpit per un pressentiment.
-Si per "quantes", et refereixes al nombre, diria moltes. Més de les que pugui arribar jo a comptar. Mai semblen acabar. Fes-hi una ullada si vols.
Si era cert el que pressentia, en Joel ja es veia ric, famós, poderós... Ell seria eternament el "descobridor" de "La Porta Universal". Va acostar-se a la primera porta per mirar a través de l'espiell. Va veure una platja de sorra vermella molt fina i brillant sense ones sacsejant-la. L'aigua era esgrogueïda i reflectia núvols que no podia discernir damunt aquell cel taronja. Enormes i desconegudes varietats d'arbres de fulla blava naixien a ras d'aigua.
El Navegant va mirar a través d'un segon espiell. Uns éssers pràcticament iguals a qualsevol ésser humà quedaven desdibuixats, ja que es desplaçaven amb la simple voluntat de fer-ho. Es transformaven en ones i jugaven, reien i es comunicaven amb lleis físiques incomprensibles.
Va deixar de mirar i rumià. Ell no era físic, però ja sabia què era tot allò. Havia comprès. Els universos paral·lels, "La porta Universal", la teoria de teories mai demostrada, l'exemple del tot com una infinita barra de pa partida a llesques molt fines, cadascuna amb la seva pròpia física particular, amb les seves pròpies virtuts, defectes, efectes, lleis i temps peculiar. L'Univers era de fet, un Multivers infinit on es jugava una gran partida de daus amb resultats diferents a cada llesca. Sí, era la porta a l'eternitat. Havia descobert la porta a l'eternitat. I ara que ELL ho havia trobat, podrien controlar l'eternitat...
L'astronauta va girar-se, excitat pel descobriment, però encara més de la infinita, infinita i infinita importància que tenia saber abans qui era aquell guardià etern, qui li havia encomanat aquella missió d'espera i qui o què havia creat tot allò. Però ah!, l'homenet ja no hi era; havia desaparegut com la porta per on ell havia entrat; s'havia volatilitzat, esfumat. En Joel, l'humà, es trobava ara sol amb la llum blanca, damunt el parquet color de cirera i enmig d'un cercle de portes sorgides del no-res que s'apilonaven unes rere
les altres fins a l'infinit. Era conscient d'haver trobat la porta de l'eternitat, però quina seria ara la porta de sortida? Atrapat, eternament, entre infinites portes Universals?