La perruquera invisible

La perruquera invisible


És dilluns. Són les deu i deu del matí i la perruqueria té l'atmosfera adormida i opaca pròpia del primer dia de la setmana a aquestes hores. El noi jove, d'aire esportiu -més a prop dels trenta que dels vint- s'enfunda la bata blanca que l'aprenenta li ajuda a posar-se. Li agrada aquest establiment. S'hi sent còmode. Les bates sempre precintades en sengles bosses transparents. Els aprenents saben rentar el cap, no com esdevé en algunes perruqueries, també cares i teòricament de categoria, on a més de rentar-te el cabell et renten part de la cara o et mullen mitja esquena. El jove, amb aire desimbolt, s'asseu a la cadira del fons amb els cabells molls, i el mirall li retorna la seva imatge satisfeta.
--És que normalment em fa l'Edu, li diu a la noia que de peus al seu darrere apareix reflectida a la lluna amb una pinta a la mà esquerra i unes tisores a la dreta.
--L'Edu està malalt. Si m'expliques com ho vols, crec que ens en sortirem.
--Ah, bé! Cap problema, li respon el jove, intentant que la veu no delati la contrarietat que sent en trobar-se en mans d'una desconeguda. --Només vull repassar una mica les puntes, respectant la forma. Li sembla que el to li ha sortit massa sec, i per arranjar-ho pren embranzida amb un somriure:
--No t'he vist mai a la perruqueria.
-Doncs mira que fa deu anys que hi treballo!, respon la noia, sense cap espurna d'amabilitat.
L'Emma -així es diu la perruquera-, té uns trenta anys. És alta, ha aconseguit recuperar la figura després de tenir un fill fa dos mesos. No és lletja, però tampoc és maca. Ben mirat hom pot dir que és anodina. Avui s'ha barallat amb el company i està de mal cafè.
No se li pot dir a una noia que creu que està de bon veure, que no t'has fixat mai en ella; és com dir-li: "Com a dona no despertes el mínim interès, ets completament invisible". El jove esportiu s'adona que és això el que ha precipitat el seu "no t'he vist mai a la perruqueria", i intenta arreglar la situació amb un: Bé..., potser és que sempre vinc d'hora. Es mossega la llengua, però massa tard. No, avui no és el seu dia; se li fa evident que la noia li respondrà que sempre hi és a primera hora. La mirada d'odi contingut de la jove li fa veure que, en efecte, ha enfonsat el rem fins a les profunditats. El so reconfortant del mòbil el salva de la resposta agra que tem. La conversa telefònica podria ser curta, però ell l'allarga tot el que pot. La perruquera comença la seva comesa sense dir un mot, sense demanar-li més informació sobre la tallada de cabell. Ni tan sols li mira el rostre en cap moment. Té fixada la vista en el cap i les tisores. Vol fer-li gruar l'ofensa que acaba de rebre? El noi no s'atreveix a fer-li cap indicació sobre les seves preferències pel que fa als retocs, ni tan sols a dirigir-li un comentari amable. Però, d'altra banda, tampoc és tan greu el que ha dit! a més, per què li cal congraciar-se amb la perruquera anodina?, es demana. Potser perquè no se'n vengi i li faci una destrossa, avui precisament que surt amb la Nora, es respon.
El resultat final és més aviat decebedor, però el jove d'aire esportiu està decidit que una mossa invisible no li aixafi la trobada amb la nova conquesta. Això sí, des d'aquest incident, quan parla amb una dona que no coneix gaire, ho fa sobre el temps.