La perfecció imaginada

Sento la teva veu, veig el reflex de la teva ombra projectada en un espai infinit. Mil aus volen majestuoses, cap a un punt llunyà i tu, allà, contemplant un res que no s'acaba.
Deixa'm que m'acosti. Deixa'm tocar-te amb la punta dels dits al muscle i despertar-te de qui sap quin somni, de qui sap quina cabòria bana. Deixa'm per uns instants somniar al teu costat. Mirar el teu res i contemplar-lo embadalida. Deixa'm sentir l'escalfor que desprèn el teu cos, sense necessitar el contacte. Besa'm. en somnis. Mar enllà. Besa'm, estima'm. encara que miris el no res. Obrim els ulls cap un mateix mar, cap a una mateixa nit estrellada.

Camines, camines per un atzar sens fi que no pots endevinar. La perfecció imaginada, desitjada, s'ha desmuntat. Res és com es vol. Tot el que semblava calculat s'ha esmunyit. No queda sinó l'albada de cada dia, queda la quotidianitat de les hores i dels dies, el llevar-se, treballar, tornar cap a casa, la família i tornem a començar.
L'idíl·lic no és possible perquè sí, hi ha quelcom més en joc. No has tocat el cel amb els dits, com et pensaves. Encara no és possible. Els teus somnis s'han desfet en uns minuts, en unes hores. Has esdevingut terriblement humà. Has sofert l'angúnia de viure-ho en els teus. I una mà i altra s'uneixen per lluitar el desencís, la malifeta. Ets valent i el coratge et permetrà tornar a saludar l'albada, cada dia, amb un dolç somriure.
Ara restes poruc, amb la mà agafada, de qui t'estima aquí i enllà. Minuts, hores, dies, setmanes, teixiran una nova força, et vestiran d'acer i amb un suau pinzell d'esperança et dibuixaran un bell somriure.
Ets aquí, veladament, en silenci. El futur entona una suau melodia per a tu. Besa'm, estima'm, encara que miris en el no-res.