Copa de desig

M'assec a la terrassa, a la nostra vella i acollidora terrassa.
Prenc la copa de vidre verd antic, de peu gruixut i calze fi. El vi, roig de cirera, em pica l'ullet entre tornassols que l'embruixen.
M'agrada. L'oloro estona, l'assaboreixo a poc, a poc. Tanco els ulls i amb el llanguir del primer glop, t'evoco. El teu rostre, quasi perfecte, amb aquell clotet a la galta esquerra, que jugava a omplir de petons. Respiro profundament. Torno a apropar la copa als llavis. El cristall fred em transporta a la imatge del teu cos, de déu grec, format per a incitar desig. Em miro les mans, anhelen la calidesa de la teva carn, dels teus músculs, tensos i entrenats al joc. Aixeco la mirada, cap a la copa, cap al fons del jardí. No hi ets. No véns. No vindràs. No vaig recordar donar-te la clau nova de la porta.