La música del dimoni

Em pensava que ho sabia tot i no era així. Sóc un dement a qui la fortuna somriu de tant en tant... Donava voltes a aquests pensaments quan vaig rebre la trucada d'un vell amic, el traslladaven a una ciutat propera i ens veuríem més sovint. Això volia dir que tornaríem a formar la banda.
Solíem sortir a l'escenari pels volts de les tres de la matinada i tocàvem per a quatre borratxos i algunes dones madures a qui la vida no havia tractat gaire bé. Després ens perdíem entre el públic.
Vaig descobrir que la majoria dels assistents tenien quinze anys i la intenció d'agafar el món pels collons quan van començar a beure cervesa. Però alguna cosa havia fallat. Malgrat tot, vint anys després, encara els queda la cervesa. Pel que fa a les dones, elles tenien més classe; bevien combinats i havien estat veritables reines algun dia. Aquells dies, però, s'havien acabat i resultava massa evident.
D'aquí a poc tornaré a retrobar aquella fauna. Aquesta vegada li he proposat a meu amic de formar una petita orquestra de ball, entre d'altres coses perquè m'agradaria fer quelcom diferent del que fèiem llavors. També nosaltres erem més joves, bevíem cervesa i volíem menjar-nos el món, però vam acabar tocant versions de les velles glòries del rock n' roll. Si més no, estem d'acord en una cosa: no muntarem cap orquestra de ball, ens limitarem a fer només la nostra música, la que ens surti de dins.