La moto i el sidecar

LA MOTO I EL SIDECAR

Quan ara hi penso, em sembla impossible que a dalt d'una moto que portava side-car, poguéssim anar de càmping amb els pares, la meva germana i jo.
La moto era de mida mitjana, i abans de enganxar-li el sidecar, havíem anat tots quatre muntats a sobre, a dinar a la muntanya.
La meva germana, que era la petita, la asseien a sobre del dipòsit de la gasolina, anava molt tapada de cap i de coll, i també portava una mena de visera d'un plàstic transparent, com si portes ulleres de sol, però tapant-li tota la cara.
Al seu darrere i seia el pare, que era el que guiava la moto, jo just darrere del pare, tapada però sense protecció a la cara, i finalment s'asseia la mare tocant amb el cul al porta paquets, que servia per a posar-hi una panera on hi portàvem el dinar.
La mare passava per la panxa de la meva germana, un mocador de fer farcells, i quedàvem subjectes com si fos una corretja, la petita, el pare i jo.
Aquests dies que sortíem plegats, anàvem molt a prop de casa, però la meva germana fins i tot feia una becaina que no se n'adonava del viatge fins que érem al lloc triat.
El Pare ens portava per la carretera que va des de Horta a Cerdanyola del Vallès. La carretera en qüestió la coneixíem amb el nom de "carretera de la son", i just a mitja hora de casa, el pare es desviava per un camí sense empedrar i arribàvem a l'esplanada d'una casa de pagès anomenada Cal Cerdà.
Allà deixàvem aparcada la moto i carregats amb la panera del menjar i una nevera de gel amb beguda i fruita, anàvem caminant fins a la barraca dels caçadors d'horta, de on el pare en tenia les claus perquè n'era soci.
Ara hem sembla que viatjar d'aquesta manera seria una gran imprudència, però d'aquelles sortides no recordo haver passat ni gota de por, ni haver patit mai cap ensurt.
Els pares m'expliquen que per aquells dies, parlo dels començaments dels anys seixanta, gairebé no circulava cap cotxe, i tots els que ho feien en moto anaven tot "xino-xano" com nosaltres i carregant a tota la família.
Els nostres pares no han estat mai gens temeraris, per això penso que eren d'altres temps, la vida era molt diferent a la d'avui en dia, i aquests quaranta anys que ens separen d'aquella època es vivien així.
Tant la meva germana com jo, ens recordem de quan el pare va comprar el side-car i el va enganxar a la moto. A partir d'aquell dia els viatges que fèiem ja varen ser mes lluny de casa i carregats com a burros.
Al Side-car hi portàvem una capota de plàstic transparent que s'enganxava a dalt del vidre del davant i darrera del porta paquets.
En cap de les sortides que varem fer, no ens varem mullar mai, i tampoc varem passar gens de fred. Com que la meva germana sempre dormia, la mare ens va comprar una manta de viatge de quadres vermells, i en pujar al vehicle ens tapava les cames de seguida.
Normalment, quan sortíem amb la moto era per anar de càmping, la majoria dels viatges els fèiem al Berguedà, anàvem al càmping la pineda de Puigcercós, per la carretera que va des de Sant Quirze de Besora a Berga, i anàvem carregats fins a dalt de tot.
Al porta paquets de la moto el pare hi lligava la maleta de la roba o bé la panera amb els estris de cuinar.
Darrera del porta paquets del side-car, hi posaven un parell de maletes més, tot plegat lligat amb unes gomes elàstiques que s'enganxaven ben fortes amb dos ganxos a les puntes.
Dintre del morro del side-car, hi cabia ben justa la tenda de campanya plegada, una canadenca de quatre places amb menjador i cuina. La meva germana i jo i posàvem els peus al damunt i estàvem molt còmodes.
El pare sempre portava el mateix ritme de velocitat tot el viatge, anar fent sense cap pressa; la carretera tenia un munt de corbes, i d'anada cap el càmping tot era pujada, d'aquesta manera ens avançaven un munt de motos, que en passar pel nostre costat ens feien la rialleta a manera de salutació.
- Aquests no saben la pujada que trobaran en arribar al càmping - ens deia el pare -si ho sabessin, no correrien pas tant, no!
I semblava dit i fet! Mentrestant que nosaltres anàvem superant el desnivell de la muntanya, a poc a poc, ens trobàvem els "Fitipaldi" parats a la vorera del camí, esperant que les motos es refredessin per a poder continuar.
El pare els feia una salutació amb la mà alçada i anàvem tirant. -Apa, amunt, que fa pujada!
Sempre varem arribar sans i estalvis.
El que era normal en tots els viatges, era que la meva germana dormís i que jo estes ben quieta i relaxada mirant el paisatge.
La mare de tant en tant, aixecava la capota del seu costat de la moto i ens donava una ullada, i hem preguntava - va tot bé? Dorm la teva germana? No vols pas fer pipí? No tens pas set?- i jo li contestava el què en aquells moments necessitava.
Però recordo un dia, que ens varem alçar amb el peu esquerra, i només començar el viatge ens varem començar a barallar, i a discutir-nos, a donar-nos empentes, no paràvem quietes.
En veure que allò durava massa estona, el pare molt nerviós, va parar la moto a la vorera de la carretera, va baixar i ens va aixecar la capota del side-car, ens va treure del vehicle, primer a una i desprès a l'altre i ens va deixar palplantades a la carretera.
Va tornar a pujar a la moto, i va arrencar el motor marxant al davant nostre. Nosaltres no donàvem crèdit al que estàvem veient. I la mare no va dir ni pius!.
A la meva germana i a mi ens mancaven cames i braços per poder enfilar-nos al side-car pel darrera del porta paquets. Ens varem pensar que ens deixaven de veritat i que mai més els tornaríem a veure els pares.
Finalment el pare va aturar la moto, ens va carregar dintre del side-car i ens va dir: - no os vull sentir més!- I ens van explicar que varem dormir tot el trajecte i que ens van haver de despertar en arribar al destí.
La mare a dalt de la moto no hi tenia gens de fred, a l'estiu anava sense mànigues i només li molestava el vent en sentir-lo al cap, per això es posava sempre un mocador ben lligat.
Al hivern també fèiem sortides, nosaltres dues anàvem tant tapades que només se'ns veien els ulls, però els pares portaven unes jaquetes de pell folrades, guants, bufandes i unes gorres de llana.
Alguna vegada i degut a la pluja, havien arribat xops a casa i gelats de fred, però no per això renunciaven a les sortides.
L'any que la meva germana i jo fèiem la primera comunió, el pare es va vendre la moto, i va comprar un Seat 600 de color verd oliva.
El dia que el varem anar a buscar, tota la família plegats, en seure al seu darrera, la meva germana i jo miraven a tothom que passava pel carrer i els saludàvem amb les dues mans, rient molt contentes.
Recordo que ens sentíem molt importants a dintre d'aquell cotxe tant nou, i el que volíem era cridar l'atenció de la gent per que ens reconeguessin.
El pare sempre a dit que quan va vendre la moto li va saber molt de greu, i que si hagués pogut mantenir els dos vehicles, ho hauria fet, per que la moto li agradava molt i encara més si la podia conduir sense el side-car.
Jo crec que el que ens agradava a la meva germana i a mi, era poder sortir amb els pares, i que de la manera que ho féssim ens era ben bé igual.