La mort

Un relat de: Josep Clínez

A les 8:30, l'Esperança sentí com la porta queia i s'escampaven trossos de fusta pel rebedor. Guipà i veié com una figuraa fosca avançava lenta pel passadís.
- No, ara no!!! - cridava mentre pujava les escales del segon pis.
Arribà i, sense saber per on anar, pujà cap a l'àtic, mentre que la figura fosca cada cop corria més. No tenia escapatòria. Arribà a l'àtic, cridà ajuda, però al cap de pocs segons queia per la barana, deixant enrere la vida.

* * *

La Felicitat corria revoltosa pel parc, jugant amb els altres nens. Es feia fosc, però encara quedava algú amb qui riure i gronxar-se. De cop, però, una espesa boira cobrí tot el parc. No es veia res. No sentia riure a ningun noiet, el silenci ho havia envaït tot. La Felicitat tenia por, molta por. Era a dalt del tobogà, a punt de lliscar, però quan arribà a baix ja no li bategava el cor.

* * *

L'Amor s'havia llevat ben de matí, tenia que dur la nena a l'escola, tenia que anar a treballar, fer el dinar, i un llarg etcétera. Quan deixà l'Alegria, la seva filla, a la porta de l'escola, sentí una calor abrasant al coll. Unes ungles infinitament afilades li havien traspassat la gola. No pogué ni cridar, caigué a terra rendida als peus de la mort.

* * *

Sóc la Mort. Sí, aquella figura fosca que ho arrabassa tot, la felicitat, l'amor, l'esperança, ho arrasse tot. No correu si em veieu, perquè us atraparé, no crideu si em veieu, perquè us faré callar, no demaneu ajuda, perquè davantr de mi nin´gú pot guanyar. Jo sóc la Mort, i un dia trucaré a la vostra porta estirpant-vos el que més s'estimeu: la vida. Jo sóc la Mort, i tots vosaltres sou la vida, a veure qui guanya.

Comentaris

  • Estaves pessimista?[Ofensiu]

    Vull dir quan vas escriure aquest relat.
    M'ha semblat interessant el plantejament final: "Jo sóc la Mort, i tots vosaltres sou la vida, a veure qui guanya".
    Sobre aquest punt crec que podem donar una resposta. En el "duel" vida-mort, ara guanya una, ara guanya l'altra. Però si hi ha d'haver alguna mena de "batalla final" (abans que l'imperi contraataqui, perquè això sóna a ciència ficció, ho admeto) entre aquests dos elements, el resultat final serà com el del Barça - Cèltic, un empat. Hi ha vida perquè hi ha mort. Hi ha mort perquè hi ha vida. El dia que no hi hagi vida, tampoc hi haurà mort. Oi que queda bé?
    Per altra banda, la mort destrueix coses boniques (esperança, felicitat, amor, alegria) però la vida en crea (d'esperança, de felicitat, d'amor, d'alegria). Tot i així, em sembla un bon plantejament i t'agraeixo que m'hagis fet reflexionar.
    Per cert, em remeto a un poema que vaig escriure ja fa temps i que tinc penjat a la web: Vida i Mort. És molt curtet. A veure què et sembla!

    Continuo llegint

    Vicenç

  • A veure:[Ofensiu]
    Llibre | 25-11-2004

    Esperança, Felicitat, Amor, Alegria... i Mort!!!

    Per què ha de vèncer la Mort??

    Sí: de fet tens raó: és el final de totes les coses. Però no sé: serà perquè aquest darrer curs (malgrat la meva edat i malgrat que ja no estudio de manera oficial, el meu temps encara avanço per cursos)... Com et deia: serà perquè aquest darrer curs ha resultat bastant dífícil de pair perquè he tingut la mort molt a prop (no de mi, de manera directe, sinó d'una persona estimada), però em rebelo contra Ella.

    No: la Mort no ens pot vèncer durant la vida. Només és el comiat. El final. El canvi. Però res més.

    Un relat curiós, però m'ha cridat l'atenció. Et seguiré llegint.

    LLIBRE

  • Morkai | 23-11-2004

    Vaja, este relat m'ha deixat una mica... no sé com dir-ho... sorprés.

    Tanmateix, m'encanta el teu estil.

    Rubén.