La missió (1)

1

Nouterran era una vila relativament gran i prospera. Contava amb uns dos-cents habitants tot l'any i quasi quatre-cents a l'estiu, quan s'omplia de jornalers que esquilaven les ovelles, pujaven el bestiar turó amunt, recol·lectaven préssecs, o fins i tot es llogaven a l'alquimista local per la recollida d'herbes medicinals als boscos propers. Fins i tot hi havia qui recollia simples maduixes silvestres per guanyar-se la vida. Era un indret molt bo on passar uns dies de repòs absolut per qualsevol grup d'aventurers que es dirigien en recerca de noves aventures on llogar-se. Sempre hi havia afers que solucionar, sempre hi havia problemes que adobar, sempre hi havia aventurers que podien ésser contractats. Fins i tot, sempre hi havia aventurers que de bon grat acceptarien de participar al concurs local de beure cervesa.
La festa de la cervesa d'aquella vila es feia en un petita plana de gespa verda humida i ben retallada que quedava a peu de la muralla est. L'organització no havia escatimat recursos i havien penjat cartells a les posades, pobles i ciutats veïnes. Sabien de l'existència del concurs un bon grapat d'aventurers de totes les races i nivells. Els organitzadors, havien engalonat les portes de la vila amb un fantàstic pamflet pintat de roig que convidava els assistents a participar-hi encara que només fos per visitar l'indret.

-Això serà bufar i fer ampolles - digué Mc Farland amb vehemència -. Ningú guanya als nans en l'art de beure.
-Ni tampoc en l'art de fanfarronejar - va contestar-li el mag mofant-se'n. Conec de primera ma la resistència de la que fan gala els nans a l'hora de beure, i, com a company vostre us puc assegurar, que serà cosa d'altres nans la certesa de tal llegenda i no pas de vós. O es que potser no recordeu, Eidur, com vau acabar la nit que vam passar a l'hostal del seglar bufat? Cal que us en faci cinc cèntims?
-I ca! Aquell dia no estava gaire fi, ho subscric - va dir amb cert enuig passatger el nan -. Es que potser un bruixot humà se'n sortiria millor en l'art de beure sense servir-se alhora de la bruixeria que empreu quan no us son favorables els reptes?
-Això no - va contestar Mutaito, el màgic -. ¿No serà, que la vostra obcecació us torna cec de qualsevol raonament sense que us calgui provar gota de res? O simplement es tracta d'un de tants reptes infantils al que us veieu abocat per naturalesa i que he d'acceptar per mostrar-vos l'error en el que esteu?
-Ahhh Vatua! - va contestar el nan -. Així m'agrada. A la fi, la vostra intrepidesa sembla arribar més lluny que al del combat colze a colze. Així sigui doncs! Jo pago la vostra participació per gaudir de primera ma d'aquesta preuada cervesa, i vós, hi afegireu el tabac hòbbit que fumarem en acabat.
-Fet doncs - digué el mag, per qui tot el gratuït era benvingut -. Ara, no us enfadeu ni em recrimineu la pols que haureu de menjar quan us sentiu perdedor. No vull restar escoltant les vostres queixes mentre ens posem en marxa en alguna aventura de les nostres.
-Estic ben segur de guanyar si no empreu la màgia com les normes del concurs prohibeixen. Serà un combat cos a cos, un concurs on no hi ha de tenir cabuda la màgia.

Si d'una cosa estaven segurs l'elf fosc i l'agresta humana que els observaven era que cap dels dos guanyaria el concurs. Tots dos eren uns figaflors de pa sucat amb oli a l'hora de beure i havien ignorat l'alta graduació d'aquella varietat de cervesa. Encara i així, els van deixar fer, de manera que els altres dos integrants del petit grup d'aventurers; en Mushu i la Danae anessin a descobrir la petita vila que ara tenien per reposar, comprar o simplement visitar.


2

El concurs va acabar com era d'esperar. Eidur Mc Farland i Mutaito portaven una castanya respectable i van decidir continuar la festa a la fonda on s'havien allotjat l'elf fosc i l'agresta. El concurs de cervesa havia acabat i el guanyador havia estat un simple humà local que havia aconseguit dos barrils d'excel·lent cervesa com a premi a la seva resistència. De totes maneres, Danae no havia perdut el temps. Pel que va poder saber, un dels comerciants de la vila havia estat atracat feia cosa d'una setmana i semblava estar disposat a pagar prou diners per contractar un grup d'aventurers que recuperessin cert objecte molt important que li havien sostret. La seva nova missió seria com una de tantes. Una missió de segona classe. Una missió de pa sucat amb oli comparada amb les missions que els vertaders aventurers duien a terme a les ordres dels senyors feudals i els grans reis. Però no hi havia gaire més on triar; els nostres aventurers es veien obligats a malviure rondant de poble en poble buscant-se la vida a cada cantonada. Una missió, per perillosa o important que fos era el que els hi donava de menjar. Ho sabien prou bé.

Eren a la fonda. Asseguts a una de les taules que hi havia prop de la llar de foc. Ja era capvespre i en Mutaito havia apurat la seva segona pinta de cervesa mentre en Mushu seguia amb la primera sense ni tan sols haver-la provat. Pel que deia en Godan, el comerciant d'objectes màgics, l'objectiu d'aquella nova aventura era el d'introduir-se a l'interior d'un castell en runes i recuperar el medalló que el mag negre amb l'ajuda dels seus vassalls li havia pres feia cosa d'una setmana. Els guardes locals no hi podien fer res, doncs es tractava d'un proscrit temut per la ínfima guarnició de soldats que hi havia a Nouterran. No seria però tasca fàcil. Com apuntava en Godan, el mag negre contava amb un petit escamot de lladregots i guerrers humans que li feien la feina bruta i era probable que el castell en runes estigués com a mínim amb prou defenses per foragitar quatre aventurers amb ganes de gresca. Ells eren només quatre i era previsible que per aquelles terres infestades d'orcs i mals averanys les coses no resultessin tan fàcils com les pintava aquell comerciant.
- Així què? Seixanta monedes d'or de recompensa. Feu?
La Danae, l'agresta que comandava el petit grup i s'encarregava dels tractes semblà dubtar per uns instants sota l'atenta mirada d'en Mushu i la més perduda d'en Mutaito.
- No ho sé, no ho sé... Quants servents hi ha sota el comandament d'aquest tal Freifur?
- Al poble es parla de quinze homes - va dir en Godan.
- Quinze homes! - Va dir en Mushu, contrariat. Això son quasi quatre per cap.
- Però no es tracta pas d'una missió d'extermini eh! - va entestar-se a recordar en Godan. Només cal recuperar el medalló amb el mínim xivarri possible. Es tracta d'una missió d'infiltració...
- Cert - va dir la Danae. Però seixanta peces d'or son curtes per a dur a terme els plans que ens proposa. - Va dir referint-se un altre vegada al comerciant. Podria haver-hi problemes. Ens hi juguem la pell.
- Això, això. - Va dir en Mutaito, el mag que ja havia acabat la cervesa.
- Bé... Potser podria apujar-ho a vuitanta peces d'or. Però només en el cas en que no despertéssiu cap mena de sospita, sinó la fura d'en Freifur aniria contra la meva persona i la nostra vila. Heu de ser discrets...
- Vuitanta monedes poden valer - Va dir la Danae. I ens pagaràs l'estada i el menjar a la fonda d'aquesta nit. D'altra manera ens neguem en rodó a moure un dit en el teu favor.
- Fet - contestà en Godan allargant una impol·luta i fina ma de comerciant. Quan sortireu?
- Demà, amb l'alba.

La conversa havia acabat i en Godan va acomiadar-se del grup per després aixecar-se i anar a pagar a l'hostaler les despeses dels quatre aventurers. Danae havia signat un bon tracte i ara els hi tocava a ells moure peça. Havien d'ultimar els plans per l'endemà i calia que es reunissin tots abans del sopar que ben aviat servirien.
- On és Mc Farland? - Va interrogar l'agresta fent una mirada circular al voltant de l'hostal cercant el nan.
- Mira-te'l - va contestar en Mushu assenyalant a la barra.
- A aquest nan li agrada massa beure - va dir Danae. Mc Farland vingueu cap aquí! Hem de parlar!
El nan va girar-se amb parsimònia, resultat d'escoltar aquella veu coneguda. Va agafar la pinta de cervesa i es va dirigir a la taula on hi havia la resta dels seus companys. Van sopar i van conspirar en veu baixa els plans que l'endemà els havien de dur a la fortalessa de Freifur, el mag negre lladregot de medallons màgics.

3
Amb l'alba de l'endemà, els nostres quatre aventurers van sortir de la fonda. S'havien proveït amb prou racions de viatge per restar allunyats de tot nucli vivent una setmana i es dirigiren ara en direcció nord-oest; en direcció al castell derruït de Pàsmator, l'amagatall del mag negre i de la seva tropa de submisos servents. Passat el migdia havien avançat un bon grapat de quilòmetres i van decidir acampar a fer un mos.
- Quin nivell pot tenir aquest mag de mil dimonis? Va dir Eidur Mc Farland, el nan, que restava assegut al costat del foc que havien pres.
- Pel que va dir-nos en Godan podria ben bé ser d'un nivell set o vuit. - va dir la Danae mentre engolia una galeta de caminant. Un os força dur de rossegar.
- Però no voldràs pas entrar en combat cara a cara oi? - Va interrogar en Mushu, l'elf fosc, que restava ocult sota la caputxa de la seva capa màgica.
- No. Però no vull córrer riscos innecessaris. Si ens han d'enxampar prefereixo que ens enxampin a tots alhora, només així tindrem possibilitats en combat cos a cos.
- Aquesta és una missió per un lladre, - va dir en Mutaito fent un gest en direcció a en Mushu, el lladregot del grup.
- Si, però tots entrarem al castell - va dir finalment la Danae. No vull enviar ningú sol a l'interior d'aquest. El nostre lladregot no te cap possibilitat sol davant un mag de tan alt nivell. Les coses podrien anar-se'n en orris.
- Més valdria pensar en com entrar al castell per comptes de preocupar-nos de quants hi entrarem - va dir en Mutaito el màgic.
Quan acabaren de dinar els quatre companys es posaren de nou en camí. Si la marxa era bona arribarien a peus del castell a mitja tarda, precisament quan la claror del dia e
s començaria a esvair. Un bon moment per a infiltrar-se a l'interior de la fortificació.

4

El roure vell que Godan els hi havia marcat en el mapa fou fàcilment localitzable un cop hagueren creuat el petit rierol. Estava allà, enmig del no res, assenyalant el camí que havien de prendre. L'única branca del petit i malmès roure assenyalava un dels dos viaranys que s'endinsaven a l'interior del bosquet. Només havien de prendre el de la dreta. Fàcil. Ara només havien de dirigir-se cap al nord, en direcció a la fortificació de Pàsmator, que restava amagada a l'interior d'un bosc vell i gris. Godan els havia parlat d'aquell bosc. Pel que deia, estava infestat d'orcs que sortien tot just el sol s'esvaïa. Els orcs i els humans no es portaven gaire bé, però era de suposar que tan Freifur i els seus vassalls com els orcs es respectaven mútuament el dret a fer de les seves al bosc. Es tractava d'un respecte recíproc, no es molestaven els uns als altres i cadascú se les enginyava per no molestar els veïns més del necessari.

S'acostava el capvespre. En el moment en que començaren a endinsar-se a l'interior del bosc els rajos solars començaren a fer-se molt menys intensos de manera que Mushu, l'elf fosc, enretirà la caputxa de la capa que fins ara li havia cobert el cap. Els seus cabells llargs i platejats semblaren espurnejar per uns instants sota els darrers vestigis solars. La seva cara de color cendrós s'arrufà en un gest de molèstia per la llum que encara quedava. El drow tenia la propietat de veure-hi tan bé de nit com un humà de dia; les ombres i les cavernes subterrànies eren el seu medi natural, on s'havia criat i on havia après tot el que havia de menester per sobreviure a la superfície. El nan i l'elf fosc van passar a encapçalar el grup, eren els que més acostumats estaven a la foscor. S'endinsaren encara més al bosc, en direcció a Pàsmator, el castell en runes.

5

La nit va arribar i encara no havien arribat a peus de la fortalesa. Rere un espès mantell de núvols nocturns i sota les copes dels arbres, la lluna, es deixava veure estona si, estona no. Tot i així la nit era clara, es trobaven sota el sostre de l'immens bosc que ocupava la vall. S'hi veia prou bé per seguir avançant sense encendre les lots o les torxes. Cosa que no tenien pensat fer, doncs delatarien estúpidament la seva posició mentre travessaven el bosc. Avançaven amb cautela, escoltant de fons els primers sons dels animals nocturns i d'una òliba que semblava haver trobat gust a seguir-los des que entraren al bosc. El camí que seguien des de feia hores no feia més de tres o quatre iardes d'amplada, flanquejat per un seguit de males herbes altes i troncs de roures alts i sans. El vent era inert i absent; i la temperatura; agradable de nit d'estiu. Danae va començar a preguntar-se si hauria estat encertat acceptar la missió i arrossegar els seus companys a l'interior d'aquell bosc. Va començar a inquietar-se, preguntant-se si no hauria entès malament les indicacions del vell comerciant. El mag mirava constantment a esquerra i dreta mentre amb les mans aferrava el seu trabuc de combat. Al davant, a només tres o quatre iardes avançaven amb pas cautelós el drow i el nan armats alhora el primer amb la katana i el segon amb el seu martell de guerra. Finalment, la fina oïda de Mc Farland va percebre el so llunyà d'un rierol. A peus d'aquest, una muralla mig derrocada i una petita construcció de pedra a l'interior dels límits de la primera. El castell s'alçava davant seu enmig d'un vast espaï circular sense vegetació. Havien arribat.

Es van parapetar sota els arbres i rere uns matolls alts que els hi oferien una discreta protecció. Van escodrinyar la foscor descobrint a una de les dues torres una tènue llum solitària. Un guarda. No hi havia cap llum a la segona torre va apressar-se a incidir en Mushu. Potser encara estarien de sort a fi de comptes. Ara només calia posar el pla en marxa..