La mirada de la Rayssa

Un relat de: Jere Soler G

L'última vegada que vaig veure la meva filla fou... bé, no sé quan fou, he perdut la capacitat de percebre el pas objectiu del temps. No obstant això, tinc els seus ulls gravats al cor; gravats amb foc damunt la meva carn nua. La transparència de la seva mirada alimenta la meva vida, feble com una fulla batuda per la brisaina, per la ventada de les matinades infernals dins d'aquesta gàbia de ferro vora la mar brogent. Mai no m'hauria imaginat que el botorn tropical, càlid i abrusador, pogués ser alhora tan fred; ni que em pogués gelar els rebrecs de l'ànima fins a fer-me estimar una mort que defujo pel record de la Rayssa i la Btissam. I el temps s'eternitza, es glaça en els instants insuportables de l'odi. Els crits dels gossos humans em trepa els timpans i em recorda que sóc tan sols un altre gos més, i que segurament és veritat que ningú no sap res de tot el que està passant aquí dins. L'existència s'ha oblidat de mi i m'ha cedit a la "mare mort" en vida, a la "mare diable" dels humans obedients a un sistema que els suborna i que els colla, que els buida i que els droga, que els atorga un poder il·limitat sobre els gossos que udolem perquè ens deixin de fer mal, que pidolem la mort i que acabem veient com la mort ens és negada.
S'obre la porta. Grinyol metàl·lic. Cop sec que fimbra. El so se sosté al llarg d'uns segons fins a esmorteir-se pel passadís de ferregots asèptics. Caputxa negra al cap; no veig res. Mans lligades. Peus lligats. Avanço a saltirons grotescs; rialla macabra de mort i menyspreu. Fulgor taronja que es convulsa. Em llencen dessota el cel blau. A una galta, la grava del pati; a l'altra, la brisa de Cuba. M'abandonen. El temps s'expandeix. Al meu davant, la negror del drap davant dels ulls. Negror i crits de gavines i mascarells. Hores. Pensaments de fel. Canalitzo el corrent negrenc de idees tèrboles; l'avio. Torno a mirar la Rayssa, la seva faç de nena de tres anys, bruna, lluminosa, innocent. Assaboreixo l'eufòria de saber que és lluny d'aquest infern, que els maleits servents de l'imperi no arribaran ni a veure el guspireig dels seus cabells, que malgrat que em rebentin, ella viurà feliç, i que haurà existit un pare que l'haurà adorat des de lluny, que haurà restat fidel al seu record malgrat el martiri insalvable dels escorpins que no acaben de matar del tot. Després resto una estona encisat amb la imatge de la Btissam, la meva dona. Revisc els dia en què ens vam conèixer, la il·lusió de l'amor als seus ulls, les primeres converses d'enamorats, tantes esperances...
El sol crema. Sento que m'agafen. Cops, puntades de peu. Em despullen. Em deixen posada la caputxa negra; la resta del meu cos nu s'exhibeix no sé davant de qui. Rialles buides. Un gos borda embogit. Li sento l'alè, la humitat de la llengua, el morro, el frec de les dents. Em diuen que deixaran que l'animal em destrossi. Tinc les mans lligades a l'esquena. El meu penis desprotegit branda ran dels ollals del gos. M'expliquen que està entrenat per a castrar terroristes. Tremolo. Tinc els turmells encadenats i només puc saltar. Caic. El gos em passa pel damunt. Xisclo. Hores de martiri. Els lladrucs m'envolten; no sé per on ve la bèstia.
Em vesteixen. Se m'enduen a la cel·la. Em lleven la tela del cap i veig el gris plumbi dels barrots. Torna el silenci i el rerefons dels gemecs.
Gairebé de seguida, arriba l'hora de dinar. Farina de blat, aigua groga, llegums, un bri de peix. Tot molt de pressa, tot insípid, llevat de l'aigua, que és agra. Menjo dins la cel·la, que també esdevé la meva cambra de bany, la meva habitació, i, en definitiva, la totalitat del món on se'm permet de tenir els ulls oberts. Dormo damunt d'una lleixa metàl·lica coberta amb un matalàs d'escuma. Tinc un coixí gris de cotó que put a suarda. Just dessota meu, hi ha la tassa del vàter. Tot plegat es distribueix en un espai de dos-cents quaranta centímetres de llarg i cent vuitanta d'ample. Una finestreta amb barrots plumbis i una xarxa de filferro, em regalen la imatge d'un patí interior amb aparells de ventilació i llum somorta de dia.
Se m'enduen la safata quasi al mateix instant en què m'ho acabo tot. Engeguen els altaveus a tot estrop i m'atordeix la veu de la Cristina Aguilera, que no em permet ni escoltar-me els batecs del cor. A casa tenia CD's d'ella; en una època en què la vida era l'antítesi de tot el que ara m'envolta.
Tornen a venir. Se m'enduen de nou. Em lliguen a una cadira, dins d'una sala buida, il·luminada per una bombeta de llum esmorteïda que penja del sostre. Em demanen que parli, i no sé què és el que volen que digui. Els ho transmeto així mateix, i em colpegen el rostre. Ironitzen. M'anomenen sant baró, patró dels innocents. Afegeixen que segurament dec ser d'aquells que diuen que no saben perquè són aquí. Faig que sí amb el cap, i em tornen a colpejar. M'expliquen que ja fa tres anys que es veuen obligats a mantenir-me en aquest hotel de cinc estrelles, i que com més trigui a xerrar, més temps m'hauran de continuar mantenint. Em diuen que han contractat uns interrogadors més efectius que tenen pensat de violar-me; però que abans em volen oferir la possibilitat de col·laborar. Només haig de dir-los els noms dels meus contactes a Kuwait. Els explico que mai no he tingut cap contacte; que jo, a Kuwait, hi vivia amb la meva dona i la meva filla, i que em van segrestar uns caçadors de recompenses pagats per l'exercit nord-americà. Els narro com em van introduir narcotitzat dins d'un cotxe, i com se'm van endur. No em deixen acabar. M'estossinen. M'insulten. Quan se'n cansen, m'arrosseguen fins a una altra sala, on hi veig una màrfega plena d'aigua esgrogueïda. M'empenten, em fan caure de genolls vora l'aigua i m'hi submergeixen el cap. Quan em fa l'efecte que estic a punt de perdre els sentits, m'engrapen els cabells i em tiben enrere amb brusquedat. Agafo un glop d'aire. Em tornen a preguntar si estic disposat a donar noms. Se'm passa per la imaginació d'inventar-me'ls; però recordo que una vegada ja ho vaig fer, i que aquest gest em va valer estar-me lligat en posició fetal durant cinc dies, fent-me les necessitats al damunt. Ja no sé què és pitjor. Em deixo anar. Intento no patir per l'ofec de l'aigua emplenant-me els pulmons; si moro, serà una manera de fugir d'aquí. Però llavors torno a pensar en la mirada de la Rayssa i em desespero. Si han passat tres anys, ara en deu tenir sis, deu ser tota una doneta; m'estic perdent la seva infantesa. Cada vegada que el cap em surt de l'aigua, aleno l'aire infecte d'aquesta sala de tortures. De bon grat maleiria els soldats uniformats d'ulls blaus que em martiritzen, però em nego a gastar un bri d'aire en res que no sigui lluitar per tornar amb la Rayssa. Si acaben amb mi, no serà pas sense haver-ho donat tot per a sobreviure.
Un cop a la cel·la no aconsegueixo dormir. Em passo els dits pel forat dels queixals que em van arrencar ja fa molt de temps. Em pregunto quan s'acabarà tot, si és que s'acabarà; aquí no hi ha advocats, ni jutges, ni tribunals, ni periodistes. Cada dia ens recorden que ningú no sap on som, que ningú no pot intercedir per nosaltres, i que tot això durarà fins que confessem.

*
La Rayssa és asseguda al pati de casa seva. Al seu damunt la volta del cel, motejada d'estels: la constel·lació d'Orió, la Via Làctia, el fons negre i profund de l'univers. Enllà del poble, l'estesa silenciosa del desert que sembla no tenir límits, el lladruc llunyà d'un gos, la calidesa eixuta de l'estiu. La Btissam s'acosta pel darrere.
-Petita, ja és hora d'anar cap a dins.
-On és el pare, mama?
-El pare... -s'atura. Agafa aire. -... és a l'oest, treballant per un món més just.
-De vegades no recordo com era el seu rostre.
-Aviat tornarà, i el podràs abraçar.
-En tinc moltes ganes.
Les dues dones entren a casa, s'asseuen a la sala d'estar i engeguen el televisor. A les notícies, parla el president Bush:

"La lluita contra el terrorisme, duta a terme a la base de Guantànamo, no té cap més finalitat que promoure els valors del món civilitzat contra la barbàrie" .

La Btissam s'aixeca i apaga el televisor. Acompanya la nena al llit. L'acotxa. Li fa un petó. Tot seguit, surt tota sola dessota les estrelles i plora. Sempre que ho fa, li sembla que ell, d'una manera o altra, li prem la mà des d'allà on sigui.
Després, quan ja se sent massa cansada per continuar dempeus. S'asseu a terra, mirant cap a ponent, i s'adorm fins a l'alba.

Comentaris

  • Hòstia Jeremias[Ofensiu]
    gypsy | 08-07-2009

    això s'avisa, que fa molt mal. Quin horror més horrible. De vegades puc entendre la mort com a fugida.
    No sé, tan real que no et deixa ni pensar en si és ben escrit, no pots mantenir la distància de seguretat com a lector i prou.

    Un petó.

  • Fa tant de mal el que expliques,[Ofensiu]
    Xantalam | 03-10-2008 | Valoració: 10

    sobretot perquè sabem que, incomprensiblement, és veraç, i estic convençuda que la realitat és molt pitjor, que encara són capaços d'idear vexacions més atroces. D'això haurien de parlar més els diaris, els informatius, i no de les "xorrades" amb les que ens tenen distrets.

    Una abraçada,

    Xantalam

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

188 Relats

825 Comentaris

261339 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Hi vaig arribar al 2005. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant, faig més cinema que altra cosa; i estic una mica més diversificat, i una mica espatllat, només una mica.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

També tinc un blog que està a punt de fer setze anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA