La meva veu

La meva veu pregona en un desert d´ortigues
Les paraules amigues que al món vull entregar
Com una saba fresca, com vi dolç, com la bresca,
Com de bon pa una llesca que vida ha de donar.
De pregones boscaries vaig conèixer les fúries
De cims de neu captiva vaig esgranar els dolors,
De les persones, vides; d´els animals ferides,
De metzina en vaig treure medecina d´olors.
Vaig pujar a les muntanyes on habiten les fades
Que amb ses veus encantades fan adormir tot cor
I vaig trobar la perla per mi més estimada
Que és la reina amagada d´els trobadors d´amor.
Vaig anar a les desferres, i trepitjant les terres
On la mort s´hi despulla m´hi morí en el seu port,
I visc altra vegada lluny la tomba oblidada
D´on sortí amb veu calmada per cantar amb lira d´or.
Avui canto a la plaça, demà a la sala fosca,
Demà passat amb l´hoste que em vulgui aixoplugar,
Però sempre amb l´esperança, trempada igual que llança,
Que en tot temps la vida em rep en m´escoltar.
Collida la magrana que al magraner engalana,
Trobada la paraula que dic al meu amor,
Escolto a la vegada la veu mol amagada
Que guia entre la duna d´un desert ple de sords.
Aquesta és la veu meva que vol donar-vos treva
a tots els qui sentiu el cor com em somriu
Demà en faràn un riu de les meves paraules,
però avui són buides taules
On menja un poeta captiu.