La mascareta i el condó

Un relat de: Ferran Planell
Entenc que s’ha de dur. Que cal posar-se-la. Fins i tot m’estranya que a cap publicista se li hagi acudit aprofitar aquell primer eslògan televisiu de condons. Ja me l’estic imaginant: “Póntela, pónsela”. De fet ambdues coses serveixen per preservar. I encara més si recordem que l’anunci anava més dirigit a evitar el contagi de la SIDA, que no pas a defugir embarassos no desitjats —que en aquell temps a l’església ja li va costar prou de pair que la publicitat fos institucional.

En el cas dels condons, però, no era d’obligat compliment. No era una norma, era un consell. Per més que ja els hagués agradat, atenent l’afany recaptatori que caracteritza als nostres governants, d’emetre el Reial Decret de torn. Si no ho van arribar a fer, estic convençut que va ser perquè tractant-se d’un acte més íntim, se’ls feia més difícil exercir el control suficient a fi de poder arribar a aplicar la corresponent sanció.

Val a dir, però, que en el cas dels condons no cal dur-lo posat tot el dia, encara que més d’un faria bé en fer-ho, perquè després amb les preses pròpies de l’excitació, acaba sense estar posat en el moment precís en què hauria d’estar-ho.
La mascareta, en canvi, requereix més temps de permanència. I és normal. En la gran majoria dels casos —amb alguna excepció a banda— passem més temps fent vida social i xerrant, que no pas fent sexe. Clar que això últim no deixa de ser també fer vida social, oi? Bé, deixem-ho, perquè m’estic embolicant i ara m’ha vingut una imatge al cap amb la mascareta i el condó posat alhora. Tot i que, potser ja deu anar així, perquè allà a l’esplanada on vaig a fer córrer els gossos, de condons per terra sempre n’hi ha hagut, però ara també hi ha mascaretes. Ja ho diu el refranyer, de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.

Aclarit que s’ha de dur posada la mascareta durant més temps, i amb tot el meu reconeixement a la seva conveniència i eficàcia, convindreu amb mi que se’ns ha anat un pèl l’olla. Veure qualsevol persona caminant per un carrer solitari amb la mascareta posada, és com si veiéssim algú amb el paraigua obert sense l’existència de la més mínima amenaça de pluja. I què me’n dieu d’aquells que la porten conduint sols dins del cotxe? Entenc que potser hi ha qui la troba còmoda, però molt em sembla que la majoria no. I encara menys, a l’estiu. Déu meu, quin estiu! De dur-la posada, un servidor —si serveixo d’exemple— en va acabar fins el que és adjacent a la part on s’encabeix el condó.

Reconec que de petit, quan jugava al Far West o a lladres i serenos amb els amics, agafava un mocador, el plegava pel mig a fi que prengués una forma triangular i em tapava amb ell el nas i la boca. Que tan sols se’m veiessin els ulls. De fet no deixava de ser una mascareta, això sí, un pèl més airejada per sota. Però, així i tot, per més que ara m’esforço a suggestionar-me, dient-me abans de sortir de casa que vaig a atracar un Banc d’un carrer polsegós, no aconsegueixo trobar-me igual a gust amb la mascareta com quan em posava el mocador. Deu ser quelcom similar amb el que em passa amb els condons. Cap allà els tretze anys, amb aquella fixació que tenen al cap tots els adolescents mascles, frisava esperant el dia que me’n pogués posar un. Després amb l’edat, la parella estable i la producció de la descendència assolida, no en vull ni sentir a parlar.

Però, no ens dispersem, que estàvem amb allò de l’olla que se’ns ha anat. Ubiquem-nos en una qualsevol plaça d’un poble a escollir. No massa gran, per donar consistència al relat. És estiu i el dia força calorós. I ara, agafeu el protagonisme. A la terrassa del Casinet encara queden taules lliures. Aneu sols i no us en podeu estar de refrescar la gola. Cerqueu amb la mirada i... perfecte! Aquesta és perfecta. Una bona elecció. L’ombra s’agrairà. Jo haguera escollit la mateixa. Una taula petita, rodona, de marbre blanc desgastat amb una anella de metall de color incert al voltant. Les potes de ferro forjat amb filigranes. Cadira a joc. S’ha d’admetre que aquests del Casinet s’esforcen a mantenir un toc modernista en el mobiliari, encara que sigui d’exterior. El local, de començaments del segle XX, així ho exigeix. Mentre espereu a ser servits, us abaixeu la mascareta i no perdeu ullada del que passa al voltant. Pel carrer estret que puja empinat cap a l’església, baixa el Joan amb morrió posat —el model que porta, bé que ho sembla— i aquell caminar tan seu, sobretot damunt la irregularitat d’un terra pavimentat amb llambordes. Sembla tal qual que vagi donant saltironets. És ell, sense cap mena de dubte. Tot plegat el fa inconfusible. I més sol com va, que a aquestes hores i a misses dites, pel carrer de La Creu no hi passa ningú més. El soroll d’un motor de dos cilindres us fa girar la mirada cap a l’esquerra. Ha de ser la Marta amb el seu Dyane 6 verd, segur. Des de l’estiu passat que no us veieu, igual que amb el Joan. Quant de temps. Li feu un senyal amb la mà, mentre us aixequeu. Ella frena el cotxe en sec. Porta un tapaboques florejat que li ressalta els ulls blaus. Surt del cotxe i ve directa cap a la taula. Al poble encara no hi ha problemes per deixar el cotxe mal aparcat. El Joan, que us ha vist, s’apropa gesticulant. En un moment us trobeu tots tres, amb les mascaretes abaixades, abraçant-vos i repartint petons.

Us n’heu adonat? Quina bestiesa! No em direu que això no seria el mateix que posar-nos el condó en llevar-nos al matí i a la nit, en el moment de fer l’acte i precisament quan allò ja ve, llavors ens donés per treure’ns-el. Quin desastre! Quina poca-soltada! Que una cosa és no posar-se’l i una altra ben diferent és treure-se’l just abans de deixar-se anar. És quelcom similar a, quan ja instal·lats a taula i amb la mascareta fora a fi de poder gaudir del plaer gastronòmic, ens ve el cambrer i en un excés de zel, per allò de donar-se a entendre millor, s’abaixa la mascareta i ens recita els diferents plats que conformen l’elaborat menú.

I els polítics, què me’n dieu dels polítics? Ens tracten tal qual com si fóssim criatures. Deuen considerar que la capacitat per discernir està reservada als de la seva classe. Com si ells estiguessin dotats d’un grau d’intel·ligència superior que se’ns negués a la resta dels mortals. Intel·ligència, he dit? Bé, potser deuen tenir raó, perquè considerar que ells en tenen, diu molt poc a favor de la meva. En aquells temps pretèrits de l’anunci dels condons, tenint la moral de l’època com a parella de ball, ja van donar més voltes a la pista que un molí de vent amb tramuntana. Però, així i tot, tinc la percepció que van estar més fins. Ara, amb les mascaretes, no han parat de marejar al personal. Que ara sí, que ara no, que ara posa, que ara treu, que segons quan sí, però segons com no, que ara te les donarem, però, ai, és que no en tenim, que ara ja sí, que ara sempre, que ara les de tela ja no... Renoi, quin atabalament! I ara, que ara ja sí, que cal dur-la gairebé per anar a fer la cosa més íntima, ara sembla que ells se l’hagin pintat a la cara. No se la treuen per a res, almenys quan per sortir a la foto es tracta. Perquè, ja m’explicareu que carai pinta la mascareta durant una videoconferència, o xerrant sols darrere un faristol en una roda de premsa. L’únic que aconsegueixen és que encara se’ls entengui pitjor que quan divaguen sense ella posada. Pel que sembla volen predicar amb l’exemple i que la gent els imiti. I ja em direu a veure qui té ganes d’imitar a un polític. Si es tractés del Messi o la Shakira... Veus, però, això de pretendre aconseguir que el poble els copiï, amb els condons no es van atrevir. Sortir públicament amb ell posat i que es veiés que el duien, no era quelcom políticament correcte. Hagués quedat lleig, certament. S’ha de reconèixer que aquí van estar encertats i estalviaren al personal passar males estones davant la tele.

I com en tot, quan les coses maduren esclata la creativitat. Al començament els condons eren avorridíssims. Amb aquell color que se’m fa difícil descriure, com tirant a sèpia deslluïda. Una varietat d’opcions limitadíssima —si és que n’hi havia alguna, no ho recordo. Ara, aneu a un sex shop, aneu. Acabo d’entrar —per allò de documentar-me— a la pàgina web d’una coneguda marca i he quedat astorat. Tres talles, packs des de deu a vuitanta unitats (l’últim deu ser per jovenalla o no deuen caducar), varietat de colors i sabors, extra gruixuts, fins i extra fins, punts i estries, sense làtex... Seixanta-dos productes en total (no és que els hagi comptat, és una informació que té a bé de donar el mateix fabricant). I estem parlant tan sols d’una marca. Doncs, amb les mascaretes està passant gairebé el mateix. Primer, si n’aconseguies, totes eren blanques o blaves, segons si eren quirúrgiques o no. Després ja se’n trobaven, però no pas perquè els ineptes governants en distribuïssin, sinó gràcies a moltes cosidores i cosidors que es van posar de forma entusiasta, amb ímpetu i perseverança a confeccionar-ne. Aquest contingent de dones i homes van utilitzar de forma desinhibida tots els retalls haguts i per haver de roba amb multitud d’estampats i textures. Les teles començaren a vestir nassos i llavis amb notes de color. No els podrem agrair mai prou el seu voluntariat i altruisme. Ara la cosa s’ha professionalitzat. El negoci és el negoci i en temps de crisi el personal s’ha de reinventar. Avui la quantitat d’empreses i autònoms que confeccionen o venen mascaretes és esparverant. Se’n poden trobar a gairebé qualsevol establiment. Si la cosa perdura, estic convençut que es canviaran les ordenances fiscals a fi de permetre que se’n venguin fins i tot a les peixateries. I quan són tants els que s’hi posen, la varietat de dissenys arriba a nivells insospitats. N’hi ha fins i tot a joc amb la vestimenta. Ja us podeu imaginar la més estrambòtica que vulgueu, que la trobareu. No trigarem a veure paradetes de col·leccionistes al Mercat de Sant Antoni.

I acabo. El condó em va fer descobrir el plaer del sexe. La mascareta la bellesa dels ulls. Ara s’han ressaltat les mirades. Han agafat protagonisme. Tant de bo, quan finalment arribi el moment d’alliberar els rostres, ens seguim mirant directament als ulls.

Comentaris

  • S'han de posar, quan toca[Ofensiu]
    Prou bé | 27-06-2021

    No havia llegit res teu i ara ho he fet. He trobat genial l'escrit en un to gairebé periodístic, en alguns paràgrafs. O a mi m'ho ha semblat. Combinat amb relat d'història personal. Realisme amb sentit de l'humor molt fi. Enginyós. I no , jo no el trobo llarg. Cal anar-lo llegint per anar-hi trobant to el seu què. AMB total cordialitat

  • bona crítica[Ofensiu]

    M'ha agradat la comparació entre la mascareta i el condó. I sí, la crítica és molt raonada i ben escrita.

  • Reinventar-se o...[Ofensiu]
    Helena Sauras Matheu | 27-01-2021 | Valoració: 10

    Bon dia Ferran,

    Avui m'he trobat a l'entrat a la pàgina amb el teu relat i m'he dit: vaig a passar-me els 10 minuts de lectura aconsellada descobrint un nou autor. I així ha estat. M'han agradat les teues argumentacions i comparacions, la part crítica i la humorística.

    Esperem que quan tot això passi, (si passa), no oblidem de veure'ns reflexats amb els altres i tinguem empatia. I continuem amb el joc de les mirades que igualment comuniquen.

    Una forta abraçada,

    Helena

  • Teatre[Ofensiu]
    kefas | 26-01-2021


    Mira, després de llegir aquest didàctic relat ho he vist clar, parles de teatre. Quina cosa, sinó, pot conjuminar simultàniament polítics, actes, mascaretes i condons.

    Et veig interessat per l’arqueologia de condó. Per això em plau informar-te de l’existència del condó de ganxet, no sé si fet amb punt de cadeneta, baix o nan, però, això sí, ben disminuïts perquè quedessin molt apretadets. Ignoro si els va inventar la tieta Enriqueta o va ser algun francès que li va passar la manera de teixir-los. El que és segur és que, amb gran èxit, en va escampar la tècnica en un temps en que els primers deu manaments eren d’obligat acompliment i tothom es delia per practicar l’acte de manxar sense posar la marxa enrere.

    Si em vols agrair aquest enginyós comentari ho pots fer comentant el meu darrer trist poema. Ja no estic tant trist, el teu relat m’ha fet somriure.

  • Boníssim[Ofensiu]
    Neus Marín Cupull | 25-01-2021 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt. La comparança entre el condó i la mascareta és realment bona i ben certa. Has fet una crítica molt constructiva amb un to irònic. Un humor molt ben treballat. Felicitats, Ferran
    Salutacions,
    Neus

Valoració mitja: 8.75