El gat negre

No soc supersticiós. Avui m’he llevat com cada dia. Tampoc és que sigui maniàtic, però m’agrada l’ordre. A un quart en punt de sis, el bullidor s’ha exclamat amb aquella agitació que indica que l’aigua ja està a la temperatura adient. Set minutets justos i podré gaudir del te, tot fent una repassada a la premsa digital.

A dos quarts de set, al so de les campanades del rellotge de l’església, he sortit per la porta. Tot està anant a l’hora. Quan giri la cantonada em creuaré amb el senyor panxut que passeja aquell llaurador desmenjat. El saludo amb un moviment de cap, com cada dia. En travessar el carrer per enfilar cap a l’estació, se’m creua un gat negre esperitat. No l’havia vist mai i no hauria d’haver entrat en escena. M’ha trasbalsat. No és que tingui cap mania, ja ho he dit abans, però no m’agrada que res ni ningú pertorbi la meva pau alterant allò que no ha de passar. Encara rai que no soc supersticiós.

Al migdia, mentre dinem al menjador de l’empesa, al Joel se li ha abocat el saler. De seguida ha saltat en Manel senyant-se i dient-li que se’n tirés per darrere l’esquena. He hagut d’intervenir per tranquil·litzar-los. Els he dit que es deixessin estar de romanços i els he explicat la meva anècdota del matí a primera hora, quan se m’ha creuat aquell sobtat gat negre. He quedat del tot satisfet, deixant clar que jo no en tenia res de supersticiós.

Sempre m’ha captivat l’hora britànica de prendre el te. Això sí que és tenir ordre. Avui, com si els de dalt compartissin els meus pensaments, just quan les busques del meu rellotge marcaven les cinc, m’han cridat perquè pugés a l’oficina. M’han convidat a seure i m’han deixat anar que n’estaven farts de mi i les meves manies. Jo els he insistit que no en tenia de manies. A més, el fet que al matí en anar a treballar, se m’hagués creuat un maleït gat negre, que per res del món hauria d’haver estat allí, no era motiu suficient per acomiadar-me. Què no s’adonen que jo no soc supersticiós?