La Marta té un superpoder

La Marta estava angoixada i va pujar a la planta 22. La maquineta de cafè d'aquell pis li semblava que era molt millor i treia uns "caputxinos" per llepar-s'hi els llavis. Va sortir al replà de l'escala exterior i va guaitar per la terrasseta contemplant com deambulava la ciutat. Amb el got calent a la mà, en un intent de fugir d'aquella feina que de vegades l'amargava, es va quedar absorta en els seus pensaments: que si els nens, que si la castanyada, que si les disfresses, que si la moto del seu marit, que si la compra,... S'estava imaginant com quedaria el petit amb la capa del Dràcula i la cara pintada de negre i vermell quan es va fixar en l'autobús articulat que estava parat a un semàfor de l'avinguda, 80 metres més avall. Semblava de joguina. Des d'allí dalt tot semblava de joguina. Com si tot fos fireta.

Encara no sap com se li va ocórrer, però va allargar la mà dreta i va fer una pinça amb els dits com si agafés aquell petit autobús, fins que el va tenir ajustat entre el polze i l'índex. Agafat virtualment el vehicle, va desplaçar la mà cap a la dreta, seguint l'avinguda avall,... un moment! Però...? Peroooò...??? Estava somiant o l'autobús també es desplaçava enganxat als dits? No podia ser! Tenia visions! En un acte instintiu, va deixar anar l'autobús de la mà. El vehicle, sortosament va quedar situat al carril-bus, 500 metres més lluny d'on era inicialment.

Sorpresa i espantada, la Marta es va espolsar el cap intensament, es va abofetejar les galtes un parell de cops, va mirar l'interior del got de plàstic i va olorar el "caputxino". Aparentment tot estava correcte. Era tot un malson? Va tornar a mirar l'autobús. Efectivament, estava on l'havia deixat ella. Les portes s'havien obert i tothom sortia com esperitat, desencaixat, fins i tot el conductor i una embarassada. No entenia res. I si...? va començar a barruntar. I siiiii...?

En aquell moment va veure el taxi que es parava davant l'edifici de l'empresa i el seu cap que baixava del vehicle. Anava a entrar decidit per la porta. Amb el posat seriós, tibat amb els aires de suficiència que tenia darrerament i donant ordres a algú pel mòbil. A vegades l'odiava. Segur que li demanava les estadístiques que li havia encarregat feia una estona. La Marta se'l mirava, minúscul, poqueta cosa, llunyà. I si ho tornava a provar? Havia de fer-ho; no podia quedar-se amb aquell dubte que la començava a estressar. Els marrons, com més aviat enllestits, millor. Això deia ell. Així que va enfocar la mà, va agafar-lo primorosament amb els ditets, se'l va emportar a l'altre costat de l'avinguda i el va deixar arrapat a l'antena que hi havia a l'edifici d'onze plantes del davant. Segur que no la molestaria en un parell d'hores.

Tota contenta de comprovar que funcionava el seu superpoder, se'n va anar al Centre Comercial del costat. Feia una estona s'havia comprat un collaret que després li va semblar "soset", deia ella. El va tornar, el va canviar potser? Noooo! Millor comprar-ne un altre que fes joc i tenir-ne dos... total! De pas, es va emprovar unes botes de moda "superguais" acabades en punta com les dels gnomos... pel proper dia.

Estava mirant un "bosso" a l'aparador que li feia patxoca quan una mà enoooooorme la va arrabassar. Sense tenir temps de dir fava, va volar literalment per damunt dels carrers i va anar a petar casualment i directa a dins del seu utilitari, al lloc del conductor. La veu del Marc, el seu fill gran, va sorgir del seient del darrera, mentre encara l'estava engrapant pel coll: "Mama, porta'm a l'entrenament de futbol, sisplau. Avui no tinc ganes de fer els deures."