La màquina d'ecriure ha estat bevent, no pas jo: (IV) 'Paradís entre els arbres'

un entrebanc usurpa el meu desig simfònic i arrenca a córrer. la cantarella discordant es vesteix de sabotatge, m'ensabona sabent que sóc subornable i assumpte tancat. hauríem pogut ser una sola veu de metall clivellat. massa tard. rebrotarem a l'uníson, amb essència de fusta resseca i formarem un paradís entre els arbres, exclòs d'indefensió, propens al declivi fratern. serà una barreja digna, a mig camí entre un somni perpetu i l'abús de les sumes cabdals. t'ho prometo. sóc un veterà del destí fangós, il·lícit però concís i, de vegades, fulgent com les espurnes.