La Màgia del Nadal

Tornant de la feina, he passat pel centre de la ciutat, i m'he adonat que la majoria de botigues ja porten motius nadalencs. Aquestes festes avui en dia semblen una festa comercial, però no tot és això. Quan he arribat a casa, l'escalforeta del radiador m'ha fet recordat que quan s'acostaven aquestes dates i el fred començava a apretar, cada any la meva àvia m'explicava vora del foc que la màgia del nadal, era que tothom podia aconseguir els seus propòsits més purs. A continuació m'explicava una història que a ella li havia explicat el seu avi, i que ja feia moltes generacions que es narrava en la nostra família.

Avui, us l'explicaré jo a vosaltres:

"Fa molt i molt de temps, en un nadal blanc i fred d'aquells que no estem acostumats a veure en la nostra terra, a Girona hi vivia una noia d'uns 17 anys, el seu nom era Anna. Es diu que el seu somriure guarnit pels seus dos zafirs, formaven l'expressió més bella del tot el país. Però un parell de mesos abans d'aquell nadal, una gran tristor es va fer presa de la seva ànima. Havia perdut el seu avi, i li sabia greu no haver pogut agraïr-li tot el que havia fet per ella i dir-li com l'estimava. Ara ja era tard. Els dies passaven i la seva mirada següia entervolida per les abundants llàgrimes que vessava. Veient que s'apropaven aquestes dates, va fer el cor fort i es va aixugar les llàgrimes.

L'Anna pensava que encara estava a temps de mostrar tot l'amor que sentia pel seu avi, així que aquell nadal li faria un bon regal. Ell li havia ensenyat a pintar a l'oli, afició que havien compartit durant molts anys. Aprofitant la neu, va buscar un bell paisatge amb intenció de mostrar que tot i les seves llàgrimes i la freda tristor, era feliç per totes les estones que havien passat junts.

Des d'aquell dia, se la podia veure combatint la fred en mig del carrer, mentre preparava aquell regal especial. Es podria dir que durant un mes no feia altra cosa. Els que sabien que feia la van començar a tractar de boja. Pensant que tot allò era inútil, i per molt que li deien que no s'ho agafés amb tanta empenta, ella tossuda els responia que el volia tenir acabat per nadal per poder-li entregar al seu avi.

Finalment va arribar la nit de nadal, i l'Anna enllestia amb traça aquell quadre magnífic, fruit de l'amor. Tot seguit va portar el quadre a la tomba del seu avi, on el va deixar amb cura. A continuació li va dirigir unes paraules, parlant-li directament amb el cor. Havia aconseguit el seu el que s'havia proposat, i va decidir anar dormir per recuperar les forces.

Aquella nit, va somiar que el seu avi entrava a la seva habitació i s'asseia en el seu llit, i li donava les gràcies pel quadre, mentre li acaronava el rostre amb suavitat. Li deia que s'estava convertint en una gran dona i que n'estava orgullòs d'ella, que no patís que fós on fós seguiria cuidant d'ella. En el somni de l'Anna, ella hi apareixia mig endormiscada, però tot i així van conversar una llarga estona mentre es donaven la mà, i quan començava a ser presa del son, el seu avi es va despedir besant-li el front. Al despertar recordava l'escena com el millor regal de nadal que mai havia rebut, extranyament encara sentia la seva mà sobre la seva. Es va llevar amb un somriure d'orella a orella, i va trobar un sobre a la seva tauleta. Es tractava d'una carta escrita amb lletra tremolosa i poruga, era inconfusible, era la lletra del seu avi. La carta era força breu, però deixava constància que aquella nit no havia sigut tan sols un somni."

Segurament us semblarà tan sols una rondalla nadalenca, jo fins fa poc també ho creia. L'any passat vaig portar un recull de poesies a la tomba de la meva àvia, i les vaig recitar una a una, i com deveu esperar, aquella nit també vaig rebre el millor regal que mai m'han fet.