La mà o dos besos?

Dos de setembre i comença el desfilar de personal nouvingut. Avorrida estic d’explicar el mateix romanç 15 vegades al dia.

Ara ve el valencianet. Té pinta de pipiolet, ben jove ha de ser. Els pitjors. Treballen per primera vegada i la roba els la continua comprant sa mare. Em jugaria el meu fibrós braç i segur que guanyaria. Doncs m’agafa amb unes ganes de fer-me un cigarret que no sé si fer-lo esperar o ventilar-me'l ràpid.

Ja ve.

Camina insegur, sense dominar el cos. Detecte expressions facials hermètiques, difícils de llegir. No sé si és timidesa extrema o algun mecanisme de defensa sofisticat.

Què fa? On es pensa que està, en una secta? Serà atrevit!

Avançà amb una determinació inquietant, inclinant-se cap a mi amb una naturalitat que m’acomplexa. Pretén plantar-me dos besos. No ens havíem vist mai. No som família. No som amics. Jo ho tinc clar. Allà que li llance la mà el més ferma i incisiva possible. Vacil·la unes mil·lèsimes de segon. Em mantinc.

Ell corregeix la direcció en ple vol, i finalment, després d’un intent fallit de reverència medieval, estira la mà. La seua mà és tova, indecisa, amb la consistència com un flam a mig quallar. La meua, ho reconec, tampoc és un prodigi de fermesa. No em caracteritze per donar la mà amb autoritat. A més, em començaven a suar les mans A veure si la teràpia eixa de les constel·lacions familiars m’ho soluciona. Si no, provaré la medicina xinesa o les pedres calentes, que ara estan pegant fort.

Un trist contacte de dues extremitats dubitatives i una vivència aborronadora per a ell. Espere que ho recorde per a futures interaccions. Al mateix temps, em fa dubtar i pense si no he estat massa rígida.

Des d’aquell dia, el vaig veure vacil·lar en totes les salutacions. Semblava viure en un estat de terror constant davant qualsevol trobada social. No era l’únic. Els humans som éssers contradictoris: volem calidesa, però ens fa por equivocar-nos en la distància exacta que cal mantenir.

Propose una solució: que algú ens proporcione un protocol universal. Un decret. Un codi internacional de salutacions. O, almenys, que ens posem d’acord abans del contacte: bes o mà? I si no, que ens vinga bé això de la tecnologia. Creem l’app que ho resolga. Però que funcione i no demane massa permisos d’accés a dades.

Mentrestant, per evitar conflictes, jo, Núria la de la pell obscura, continuaré fent el que sempre faig: allargar la mà des de lluny, vertical, indiscutible, com un míssil terra-aire, com Putin. I que decidisquen els altres si volen interceptar-la o no.